Aquesta és una frase que s’ha utilitzat des dels moviments feministes per reivindicar el fenomen de la bruixeria com una resistència femenina contra la opressió masclista, relacionant-lo amb la persecució que van rebre moltíssimes dones —més de 60.000 dones van ser executades per delicte de bruixeria— durant l’època moderna a tota l’Europa cristiana.

bruixeria1

Mapa que quantifica la cacera de bruixes a Europa. Font: http://bruixes.mhcat.net/index.php/la-cacera-de-bruixes/la-cacera-a-europa

Tot i que és evident, des d’un punt de vista històric, que aquelles dones no eren feministes tal com entenem avui aquest concepte, sí que cal apuntar que sovint les dones acusades de bruixeria eren aquelles que no responien al prototip que imposava la societat patriarcal del moment. El retrat de la bruixa era d’una dona gran, pobra i analfabeta, i viuda o soltera. Sovint era l’actitud d’aquestes dones el que les feia sospitoses de bruixeria. S’han torbat actes de tribunals on se les acusa de bruixeria per no haver assistit a missa, per haver dit paraulotes, fornicar o prostituir-se, per avortar i per cometre adulteris. Veiem, per tant, com l’inconformisme religiós i aquelles conductes que es consideraven inapropiades per la dona en aquells temps feien que fos perseguida per les autoritats, amb l’intent de preservar així la societat religiosa i patriarcal. 

El concepte acumulatiu de bruixeria, terme emprat per Levack, definia la bruixa com aquella dona que formava part d’una secta diabòlica —literalment, ja que era precedida pel dimoni— que pretenia acabar amb el món cristià. L’aplec de bruixes —akelarre en basc— era el moment en el qual aquestes evidenciaven el pacte amb el diable, i hi mantenien relacions sexuals. És important el fet que hi mantinguessin relacions sexuals, ja que tots aquests aspectes eròtics eren totalment rebutjats per l’Església cristiana. D’aquesta manera, per l’autoritat, la bruixa era un dona rebel que actuava en col·lectivitat contra l’ordre imperant. La bruixa, de fet, era aquella que no acceptava les pautes de comportament tradicional i s’escapava de les estrictes normes morals de l’època, en un moment on un nou sistema, el capitalisme, s’estava implementant. Hem de veure, per tant, un cert caràcter de rebel·lió en les dones acusades de bruixes.

Des d’aquest punt de vista, és comprensible que des dels moviments feministes actuals es reivindiqui la “bruixa” com a exemple de dona que no seguia les convencions establertes, que trencava amb els marcs mentals i que fugia del dogma imperant. Tot i així, almenys en el cas català, cal apuntar que les bruixes no varen ser cremades, com diu el crit, sinó penjades a la forca.

El fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya [Mirar entrevista a Pau Castell] l’hem de situar entre el segle XV i el XVII. És al XV on trobem les primeres evidències documentals d’aquest fenomen, tant en el camp legislatiu com en el literari. Tot i així, no serà fins entrat el segle XVII que trobarem una cacera sistemàtica i en certa manera organitzada que afectarà a nombroses dones —està calculat que entre 1616 i 1622 unes quatre-centes dones van ser penjades pel delicte de bruixeria a Catalunya, una xifra que podria augmentar amb noves investigacions.

El fet que el punt culminant de la cacera al Principat fos en aquestes dates no és casual. El segle XVII es caracteritza per la greu crisi que evidenciava la fi d’un sistema, el feudal, i el naixement d’un nou, el capitalista. Uns nous brots de pesta van afectar el país, i una baixada inèdita de les temperatures va afectar el camp —les inundacions i les glaçades eren constants i les males collites, una normalitat—, alhora que s’estancava la producció agrària i es produïa una crisi social sense precedents. La bruixa va passar a ser el boc expiatori, la manera de justificar la impotència davant les desgràcies.

Per concebre la naturalesa de la cacera, és imprescindible deslliurar-se de certs tòpics al voltant d’aquesta. La persecució sistemàtica de les bruixes responia a una demanda popular, i no tant a una estratègia organitzada per les elits. Les dones acusades eren víctimes de les antipaties dels veïns, que les denunciaven, i posteriorment de la complicitat de les justícies particulars, que les processaven davant el fanatisme del poble.

Com que la majoria del territori català es trobava sota jurisdicció senyorial, i no reial, foren els tribunals locals que, amb tota impunitat i fent ús de la tortura com a mitjà legal durant l’interrogatori, processaren i condemnaren a mort a una gran quantitat de dones. La justícia secular no podia condemnar a la foguera, ja que aquest era un dret reservat a la Inquisició pels casos greus d’heretgia.

bruixeria2

Procés contra Francina Redorta, condemnada per bruixa. Es pot veure en el document un dibuix d’una bruixa penjada a la forca nua de cintura cap amunt. Font: http://bruixes.mhcat.net/index.php/la-cacera-de-bruixes-a-catalunya

La Inquisició va tenir un paper força paradoxal. Si bé va intervenir en el procés de fanatització i uniformització de la mentalitat del poble, imprescindible per la concepció de la figura de la bruixa, sovint es mostrà contrària a les condemnes per bruixeria, i esdevenia escèptica davant l’existència d’aquest fenomen. De fet, sovint les dones acusades de bruixeria demanaven ser jutjades per un tribunal eclesiàstic, ja que l’Església era força més moderada i condemnava a penes lleus.

És així com, a Catalunya, tret de les primeres condemnes al segle XVI que sí que hi ha documentada alguna dona cremada, les dones processades i condemnades per bruixeries eren penjades a la forca. Les execucions es realitzaven a la plaça del poble o en algun lloc visible, i davant d’un gran públic, ja que es mostraven com un exemple moralitzador.