Desastrosa. Només així pot definir-se la situació de la Hisenda espanyola durant bona part del segle XIX. La situació era tan crítica que els canvis de ministre eren habituals i era ben normal que no estiguessin en el càrrec més enllà d’uns mesos. I a vegades, personatges competents com Juan Álvarez Mendizábal (1790-1853) eren apartats del càrrec perquè no agradaven a la reina regent Maria Cristina (1833-40) o queien en les conxorxes polítiques i/o de la cort.

Els motius d’aquesta situació? Espanya havia començat el segle amb una guerra (la del Francès) que va agreujar fins al paroxisme un deute que ja durant el regnat de Carles IV (1788-1808) s’havia fet insostenible. A tot això cal sumar-li la desastrosa gestió de Ferran VII (1814-33) i el seus ministres, que, entre altres coses prengueren la suïcida acció de no reconèixer els préstecs demanats durant el període del Trienni Liberal (1820-23), cosa que els tallà l’aixeta del crèdit internacional.

Tan desesperada era la situació que no es descartaven les solucions més heterodoxes possibles. Segurament, la més curiosa és la protagonitzada pel ministre d’Hisenda Alejandro Mon (1801-82), el qual va arribar a donar diners a un aventurer suís que assegurava conèixer un lloc on hi havia un tresor amagat… Que consti que des de la revista no volem donar idees.

Alejandro Mon, ministre de la Hisenda espanyola

Alejandro Mon, ministre de la Hisenda espanyola