El proper dijous 27 d’abril a les 19:30, a la Sala Gran de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB), la revista Ab Origine organitzarà un debat de caire acadèmic entre la doctora en història Paola Lo Cascio i l’historiador Albert Botran; l’acte serà moderat i introduït per Jordi Casassas, catedràtic d’Història Contemporània de la UB. Per què és important parlar encara de nacionalisme? A Catalunya, el terme “nacionalisme” té connotacions una mica especials i marca encara bona part del nostre debat polític. Per què col·locar una senyera gegant davant el Museu del Born és una mostra de ‘nacionalisme’ català; però fer-ho a la plaça Colón de Madrid és una mostra de ‘patriotisme’ (i, per tant, se suposa, més sa)? D’entre totes les possibles definicions de nacionalisme, podríem descriure aquest com una ideologia que té com a objectiu fonamental fer polítiques que tinguin a com a subjecte prioritari la ‘nació’; tot allò que passa dintre d’unes fronteres: apareixen la sobirania nacional i el principi de nacionalitat (tot i que, si seguim l’experiència històrica, això no té per què incloure sempre un igual tractament per a la totalitat de la gent que hi viu). La nació va esdevenir, des de la Revolució Francesa (1789), el nou marc de lleialtat institucional i (amb el temps) popular, que va virar des d’una dinastia de reis a la nació, entesa com a una comunitat de gent a la qual unien diferents trets característics i uns interessos comuns.
El nacionalisme va ser més que una noció, va ser una línia directiva de la política europea des del seu naixement al segle XIX. El gran historiador Eric Hobsbawm ha sigut un d’aquests que ha analitzat el fenomen i el seu paper vertebrador en les societats contemporànies: des de la seva eclosió, que ell vincula estretament als moviments democratitzadors i populars de principis del segle XIX, com demostraria 1848 (i que alguns, a l’hora de citar Hobsbawm, obliden). Però també remarcà com aquesta idea és manllevada per la burgesia de cada país per a definir els mercats nacionals (no debades, és l’època del proteccionisme econòmic) i ho converteixen en una doctrina d’ordre, conservadora que, ben usada, és capaç de substituir la lògica de lluita de classes per una suposada ‘germanor’ nacional que posa al mateix nivell al patró i al proletari; un fet que mostra la Primera Guerra Mundial i que el feixisme portaria a l’extrem. Quins són els barems amb els quals jutgem que una col·lectivitat és o no és una nació? Es preguntava Ernest Renan el 1882: “què és una nació?”. I en la França jacobina i republicana on vivia i que estava eliminant el fet diferencial bretó o català a través de l’escola moderna i la vexació pública per a crear l’estat-nació modern (un estat uniforme on les fronteres coincidien amb la llengua i la identitat nacional), arribava a la conclusió que crear una nació implicava viure en un seguit de mites, “oblits” i perdons històrics i admetia que no hi havia una única manera d’arribar a constituir una nació: ja sigui obra d’una dinastia (com els reis de França) o per lliure consentiment, com les Províncies Unides d’Holanda. Malgrat que el terme “nacionalisme” avui dia té en molts espais connotacions negatives, encara està molt lluny de ser mort. La globalització neoliberal ha fet que molts hi vegin un últim refugi d’un món que es percep com a desordenat i desfavorable als seus interessos. Potser, com diu el politòleg Ramón Cotarelo, la nació no és més que allò que diem que ho és. França, fa uns dies, ho ha demostrat; i Jean-Luc Mélénchon, el candidat de l’esquerra alternativa, ha sabut ensenyar que es pot cantar (o millor dit, recuperar) la “Marsellesa” també com a un himne de llibertat i valors cívics que defineixen els valors de la mateixa République, més enllà del sentiment nacional. A Espanya, Pablo Iglesias i Podemos han volgut recuperar el concepte de “patria” com a quelcom més que portar una polsera amb la bandera espanyola, sinó que és vetllar pel bé comú i treure’l de l’imaginari exclusiu de la dreta.
La idea d’Espanya i de Catalunya (i l’encaix d’una amb altra) continua essent, malgrat la seva vellesa, un dels punts pivotals al voltant del qual gira la política catalana i espanyola. I el catalanisme (o “nacionalisme català”, si us fa il·lusió) potser no és res, però és el gran discurs que ha articulat la política catalana durant més de 100 anys. I ha tingut molt camp per córrer: des de la candidatura dels Quatre Presidents, l’aparició d’ERC o l’articulació de tota la resistència antifraquista. I si bé existí el catalanisme de Prat de la Riba, Cambó i Valls i Taberner, també existí el de Francesc Macià, Lluís Companys o Joan Comorera; tenim catalanisme per a tots els gustos: el de la Lliga, el de Convergència, el del PSC, el del PSUC i arribant fins als nostres dies, JxSí o la CUP. Potser no és res, o potser és molt; però continua essent important. Us esperem a la Facultat (que, recordem-ho, és de tots) per a esclarir-ho i debatra-ho una mica més.
