«De setembre de 1640 a desembre de 1641 les institucions catalanes són un poder sobirà» - Entrevista a Antoni Simon - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

[Font de la fotografia de portada: Manel Lladó – El Punt Avui]

El 7 de juny de 1640 tingué lloc un fet singular als afores de la ciutat de Barcelona, a prop de Montjuïc: l’assassinat del virrei a Catalunya, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, per un grup de segadors. Era la culminació d’un període de tensions creixents a causa de l’immens malestar que estava provocant l’allotjament dels soldats hispànics a Catalunya i la guerra amb França. És el que coneixem com a “Corpus de Sang”.

Després de l’assassinat del virrei, la Cort va enviar els terços a Catalunya per restaurar l’autoritat monàrquica. El “valido” de Felip IV (1621-55), el comte-duc d’Olivares (1587-1645), volia aprofitar-ho tot plegat per alterar el règim pactista català i facilitar la governança de l’imperi hispànic des de la Cort. La jugada no li va sortir del tot bé: les institucions del Principat actuaren com un ens sobirà i demanaren la protecció del rei de França, Lluís XIII (1610-43). S’iniciava la Guerra dels Segadors (1640-59).

El professor Antoni Simon (Girona, 1956) és un dels majors experts sobre la Guerra dels Segadors i la Catalunya de l’època dels Àustries. El seu darrer llibre, 1640 (editat per Rafael Dalmau Editor) és una síntesi sobre les causes, fets i conseqüències dels fets que ocorregueren durant el 1640, un dels anys més trascendentals de la història catalana. És per aquest motiu, que li vàrem demanar que ens expliqués què va passar, per què i les seves conseqüències.

Assassinat del comte de Santa Coloma, per un grup de segadors. Representació d’Hermenegild Miralles. Font: Viquipèdia

Durant les dècades anteriors a 1640, les relacions entre la Corona i els Braços catalans no estaven en el seu millor moment. Una de les principals raons d’aquest allunyament era el projecte centralitzador del comte-duc d’Olivares: l’anomenada Unión de Armas. Ens podria explicar en què consistia aquesta reforma i les raons per les quals els Braços catalans es negaven a acceptar-la?

De fet, hi ha una mena d’escalada o acumulació de tensions que podríem anomenar “constitucionals”. Una fita important són les anomenades “torbacions” dels anys 1587-93 i l’inici del regnat de Felip IV (1621-65), que accentua aquesta escalada de tensions per les directrius del projecte reformista-absolutista del comte-duc d’Olivares.

La convocatòria de Corts de 1626-1632 acaba amb un fracàs o desavinença entre el rei i els Braços catalans, i un dels elements que provoca aquest fracàs és el rebuig al projecte de la Unión de Armas d’Olivares; és a dir, l’intent que les diverses parts de la monarquia hispànica, en cas de necessitat de defensa, aportessin una col·laboració militar. Evidentment, això xocava amb les lleis i constitucions de Catalunya, per les quals els catalans només es mobilitzaven quan hi havia una invasió del seu territori. Per tant, aquest era un altre factor del “xoc constitucional”, que consistia a saber on arribava la jurisdicció del rei i on arribava la de les institucions (Generalitat i Consell de Cent, fonamentalment) representatives de la comunitat política catalana. En el fons, en el projecte polític d’Olivares, la definició del bé comú sempre pertany al monarca, mentre que per part catalana, el bé comú pot ser definit per les seves institucions i, sobretot, pels interessos de la comunitat política.

M’agradaria remarcar que la concepció de la política exterior de Felip IV a Olivares, i en general de l’època dels Àustries i fins i tot dels primers Borbons, no és una concepció ni nacional ni estatal. És a dir, és cert que hi ha una política exterior comuna per a la monarquia hispànica, però és una política exterior que respon a uns interessos bàsicament patrimonial-dinàstics i de reputació. Aquesta política exterior no té un caràcter ni estatal, ni molt menys nacional.

Estaríem parlant d’un xoc entre dos models d’estat divergents. D’una banda, un model d’estat castellano-cortesà, el qual situa el monarca com el pivot i peça clau de tota la monarquia; de fet, podríem definir el reformisme absolutista d’Olivares com un reformisme pro reialista. Cal dir que és un model d’estat, l’origen del qual ja el trobem a Castella des dels segles XIII-XIV, en què el pou de legitimitat política se situa principalment en la figura del monarca. No vol dir que a Castella no hi hagi un pensament o expressions d’un constitucionalisme antic (sinó, què són les comunitats de Castella?), però en el centre polític castellano-cortesà sí que s’imposen aquestes idees que situen el monarca per damunt del dret positiu i que subordinen la construcció política incipient ment estatal als interessos de la corona.

Retrat eqüestre de Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares, fet per Diego Velázquez. Font: Viquipèdia

D’altra banda, el model pactista catalano-aragonès divergeix de l’anterior en diversos aspectes: en la ubicació de la sobirania (hi ha una tensió entre el pol del monarca i el pol de la comunitat política; és a dir, entre rei i regne, o entre rei i Braços o representants estamentals del regne); en l’activitat legislativa (a Castella, des de les Corts d’Alcalà de 1348, és el monarca el qui fa, deroga, interpreta, etc. les lleis; mentre que a l’àmbit de la Corona d’Aragó això ho fan el rei i els representants dels estaments, els Braços); així com en la forma d’articulació d’aquests estats segmentats, monarquies compostes o aglomeracions dinàstiques; és a dir, si hi ha un  respecte, o no, a les formes institucionals pròpies de cadascuna de les parts que integren aquestes monarquies. Per tant, hi ha un xoc entre aquests dos models d’estat, el qual es fa visible en la delimitació de les fronteres entre la jurisdicció del rei i la de les institucions catalanes. Hi ha zones de tensió i de conflicte que, des del centre castellano-cortesà, són vistes com un entrebanc pels objectius patrimonials, dinàstics, de reputació i religiosos de la monarquia; mentre que des del punt de vista de les institucions catalanes, les accions del poder reial són vistes com una usurpació de les seves funcions, basades en el model pactista o constitucionalista antic.

Més enllà de la crisi política entre la Corona espanyola i les institucions catalanes, la conjuntura internacional va tenir una gran importància en el desencadenament de la Guerra dels Segadors. L’inici de la guerra a Catalunya s’hauria pogut explicar sense aquella conjuntura internacional?

Realment la guerra amb França, entre la monarquia espanyola i la francesa, que d’una manera oberta comença el 1635, té una gran rellevància perquè posa la metxa i la guspira en aquestes tensions institucionals, ja que ara el factor militar els farà esclatar. Però cal no oblidar els precedents: ja abans de 1635 i que Catalunya es convertís en plaça d’armes, a la Cort de Madrid es vol que els catalans s’impliquin en les guerres del rei. I això es farà vulnerant les constitucions, sobretot l’any 1640, amb un terrible sistema d’allotjaments, molt lesiu per a la població que l’ha de suportar. Amb el fracàs de les Corts del 1626-1632, arrela en el ministeri d’Olivares i la Cort de Madrid la idea que ja no és possible reconduir la dinàmica d’enfrontaments constitucionals per la via política, que consideren perjudicial per als interessos de la monarquia, sinó que s’ha de practicar una política que combini força i política, és a dir, Corts i exèrcit. El que tinc clar, i he treballat en alguns articles i a la part introductòria del llibre 1640,és que el model d’Olivares i de Felip IV que volen practicar a Catalunya és el que havia imposat Felip II a Aragó, després de les alteracions saragossanes de 1591: una intimidació de l’exèrcit per després canviar a l’estatus constitucional, que és el que es fa a Aragó a les Corts de Tarassona de 1592.

En el cas de la guerra amb França, el que passa és que l’any 1640 aquest exèrcit ja es troba a les terres catalanes. Són més de 10.000 homes i Olivares considera que pot ser l’oportunitat de canviar l’estatus constitucional amb la intimidació d’aquest exèrcit. El que es fa immediatament després de recuperar la fortalesa de Salses el 6 de gener de 1640 és convocar Corts que tenen aquest objectiu, central en les directrius polítiques d’Olivares. Hi ha un moment en què això es veu molt clar: el setembre de 1640, quan Tortosa es bescanta pel bàndol reialista. Apareixen les deliberacions de la Junta de Ejecución i la Junta Grande, que són les juntes controlades per persones properes a Olivares. Aquest, planteja que si Tortosa havia demanat la clemència del rei, què passaria si també ho feia Barcelona i tot Catalunya? Olivares va negar en qualsevol cas la possibilitat d’aturar l’exèrcit que ja estava en marxa perquè aquest, i ho diu textualment, no només estava fet per reprimir la revolta dels catalans, sinó per canviar l’estatus constitucional.

Ara calculaven que l’exèrcit del marquès de Los Vélez asseguraria el control militar del territori, i que amb el record d’una campanya militar molt acarnissada entre francesos i catalans (a Salses, juliol de 1640 – gener de 1641) no podia haver-hi una entesa catalano-francesa. Afegien als seus càlculs que en aquells moments la situació interna francesa començava a ser complicada per una sèrie de revoltes pageses i populars. Finalment, com és sabut, aquest càlcul fou erroni perquè es produí una aliança francocatalana.

El Corpus de Sang (7 de juny de 1640) va ser el moment més crític de la revolta contra els allotjaments. Quina lectura en fa d’aquest esdeveniment i, en especial, de la implicació de les autoritats?

No estaria d’acord amb aquesta afirmació. Pel que fa al tema dels allotjaments, el que és molt rellevant és el model implementat. Són ordres directes i repetides del mateix Felip IV al comte de Santa Coloma. Es vol imposar un allotjament en què els militars sempre siguin superiors als paisans. Això és extraordinàriament lesiu per a les poblacions i només s’utilitza en territoris enemics perquè, encara que es practiqui durant un període relativament curt, pot ser enormement destructiu per a les poblacions. Aleshores, per què imposen aquest tipus d’allotjament? Jo diria que ho fan per dues raons: el ressentiment acumulat sobre la diferent visió que es té de l’aportació dels catalans a la campanya de Salses, en què Madrid creu que els catalans han fet poc; i la voluntat de controlar militarment el territori perquè aquest domini i superioritat militars sobre els paisans va lligat a la convocatòria de Corts i, per tant, es vol subjectar militarment el territori amb finalitats polítiques. Això ja provoca gairebé immediatament, el mes de febrer, alteracions importants de tipus anti militar.

Respecte al Corpus de Sang, sempre he donat més rellevància a la jornada de l’entrada de 3.000 pagesos forans el 22 de maig per alliberar de les presons reials el diputat Francesc de Tamarit i els consellers Francesc Joan de Vergós i Lleonard Serra. En aquesta jornada està clar que hi ha una convivència, tot i que puntual, entre les classes dirigents i els sectors populars i pagesos. Aquesta entrada a Barcelona és feta amb el vistiplau de les autoritats, ja que aconsegueixen un objectiu polític fonamental: l’alliberament del diputat Tamarit.

El que queda força clar per a la Cort de Madrid, a través de les deliberacions del Consell d’Aragó i de la Junta Grande i la Junta de Ejecución, és que la Cort de Madrid ràpidament considera que aquests fets s’han realitzat en connivència amb les institucions catalanes, que no ha estat un moviment espontani popular, i el consideren ja un símptoma de rebel·lia. Això queda prou clar per diversos motius; en primer lloc, Olivares envia immediatament Jacques Brecht, el secretari del consell de Flandes, a negociar secretament amb Richelieu la no-intervenció de França a Catalunya. Per part catalana, i preveient un possible escenari de repressió, s’inicien les negociacions amb França per temptejar una ajuda militar. En segon lloc, durant anys i sobretot a la campanya de Salses i els primers mesos de 1640, les cartes que han arribat als consistoris de Barcelona des de la Cort de Madrid són unes cartes dures, enormement agres, queixant-se de la poca col·laboració de les institucions catalanes. Quan alliberen el diputat Tamarit de les presons reials, canvia el llenguatge de les cartes cap a un to d’agraïment, davant del qual, evidentment, les institucions catalanes no s’enganyen sobre les veritables intencions de la Cort de Madrid. A més, es comencen a prendre providències militars a gran escala per part del govern de Madrid.

Crec que, sobretot políticament, al Corpus de Sang s’ha d’explicar per què un dels objectius dels dirigents de les institucions catalanes és fer caure el comte de Santa Coloma, considerat un dels principals responsables de la situació desastrosa de Catalunya. Evidentment, tenen raons de pes per fer-lo caure, perquè la correspondència que envia el comte a la Cort de Madrid sobre la campanya de Salses és molt irresponsable, ja que descarrega les culpes de tot en les institucions catalanes per tal de quedar bé ell. És a dir, enverina molt les relacions, ja prou complicades, entre la Cort de Madrid i les institucions catalanes. Així doncs, a la jornada del 22 de maig, quasi ho aconsegueixen: si el comte de Santa Coloma fugia, no tenia més remei que cessar o que la Cort de Madrid el cessés en el seu càrrec. Finalment, però, no marxa.

Pau Claris i Casademunt, 94è president de la Generalitat catalana. Font: Viquipèdia

Jo diria que, en aquest sentit, el Corpus de Sang és el segon episodi. El que passa és que llavors les coses s’escapen de les mans als dirigents catalans, perquè la violència popular o la política dels carrers no sempre es pot controlar fàcilment. A la jornada del 22 hi ha un mort, que només apareix en algunes cròniques. A la jornada del Corpus de Sang hi ha inicialment una voluntat de pressió, permetent l’entrada dels segadors la intenció era obligar que el comte de Santa Coloma abandonés el seu càrrec, però els dirigents catalans van jugar les seves cartes amb unes dosis de temeritat, ja que el comte fou assassinat i en els dies que durà el motí es produïren més de vint morts.

S’ha escrit sobre el caràcter excepcional de la Junta de Braços del setembre de 1640. Per quines raons es va convocar aquesta Junta i què és el que va fer d’aquesta convocatòria l’inici d’un procés que ha estat considerat com a revolucionari?

La Cort de Madrid, l’agost de 1640, d’una banda activa una invasió militar. Després de la revolta Tortosa, a les juntes de finals de juliol a les primeres setmanes d’agost, hi ha una planificació per part d’Olivares, qui ja el 14 d’agost disposa un pla detallat d’invasió militar de Catalunya. Però, al mateix temps, també es convoquen Corts; és a dir, es continua amb la idea de combinar força i política. La resposta de Pau Claris (president de la Generalitat) i de les institucions catalanes és activar la defensa, reprendre les negociacions amb França per buscar una ajuda militar temporal per tal d’obligar Olivares a negociar i fer-lo desistir d’envair militarment Catalunya. Però, d’altra banda, també hi ha una resposta política: si la Cort de Madrid volia convocar Corts amb la presència de l’exèrcit, cosa que vulnerava el mateix marc constitucional de convocatòria de Corts, Pau Claris convocaria una Junta General de Braços, que seria una mena de Corts sense rei. Una convocatòria que tenia com a objectiu activar les potencialitats de la comunitat catalana (en l’àmbit militar, d’hisenda, de justícia, etc.) per fer front a aquesta situació excepcional de la invasió armada que ja estava anunciada per part de la Cort de Madrid.

Evidentment això significa una ruptura política. El que es deixa és en una situació de vagància de la sobirania reial, una mena d’stand-by, ja que no es trenca totalment amb la Cort de Madrid, i en aquell moment es fan uns juraments pels quals la darrera lleialtat estaria envers la mateixa comunitat catalana, amb l’argument que qualsevol comunitat té el dret de defensa davant d’una agressió. Es tracta d’una revolució política? Sí. Fins i tot ho diuen els mateixos juristes filipistes com Felip Vinyes. La Junta General de Braços recapta nous impostos, organitza una milícia, nomena oficials a l’administració en substitució dels oficials reials, encunya moneda pròpia…, els dirigents catalans estan exercint, com diu Vinyes, una república sobirana. República, no tant com a forma de govern, perquè el que hi ha és una vagància de la sobirania reial, però sí com un poder sobirà. A partir d’aquí, crec que es pot parlar pròpiament d’una revolució; de fet, Elliott ja n’havia parlat al seu llibre La Revolta catalana. I fins i tot, encara que la semàntica de l’època no és la mateixa que la nostra, diversos coetanis, el cronista Miquel Parets entre ells, usen la paraula revolució. No és exactament el concepte actual de “revolució”, però sí que indica canvi polític.

Un dels temes que més diversitat d’interpretacions ha generat és si el gener de 1641 Catalunya va esdevenir una república abans de passar sota obediència francesa. Quina interpretació en fa vostè respecte d’aquests fets?

Jo crec que el concepte de què s’ha anomenat la “Catalunya republicana” és correcte, però pot ser una mica confús. “República” és una forma de govern no monàrquica; però “república” també es pot referir a una tradició republicana, que vindria del món clàssic i que estaria present també al món renaixentista i de l’època del Barroc. Per tant, són dos aspectes que sovint van lligats, però que en si són diferents. Així, a Catalunya podria haver-hi una cultura política republicana, però monàrquica, en el sentit que no qüestionava aquesta forma de govern. De fet, no és estrany; Maquiavel parla sobre com la república es pot defensar per la via del “regno”; més tard, alguns il·lustrats francesos veuen l’Anglaterra del segle XVIII com una monarquia que en el fons és una república. És a dir, no són coses tan antitètiques.

Jo distingiria tres etapes. A la primera, que va del 10 de setembre de 1640 fins al 16 de gener de 1641, es deixa en vagància la sobirania de Felip IV, encara que s’està actuant com un poder sobirà per tot el que he dit.

La segona etapa aniria del 16 de gener al 23 de gener. El 16 de gener, davant la pressió de l’exèrcit espanyol del marquès de los Vélez, que ha penetrat fàcilment pel Penedès i que està amenaçant Barcelona, els Braços accepten la protecció del rei de França, tot i que encara no trenquen amb Felip IV. El 23 de gener, després de la derrota de Martorell i amb una amenaça molt clara sobre Barcelona, el militar i diplomàtic Plessis-Besançon, va jugar molt bé les seves cartes per assegurar l’aliança franco-catalana, llavors sí que es trenquen els lligams amb Felip IV.

Aquí hi ha aquesta desvinculació de Catalunya i de les seves institucions respecte a la monarquia hispànica i els catalans es posen sota la sobirania francesa. Però una cosa és posar-s’hi i, l’altra, que sigui acceptada pel rei Lluís XIII. És a dir, als pactes de la Péronne, en què es negocia això amb Lluís XIII de França i Richelieu, ens situem a setembre de 1641. L’acceptació efectiva legal i institucional no es farà efectiva fins al 31 de desembre de 1641, quan el mariscal de Brezé, el primer virrei francès a Catalunya, jura a la Jonquera les lleis i constitucions de Catalunya. Llavors és quan, oficialment, Lluís XIII de França és sobirà de Catalunya, però abans no.

De fet, hi ha una cosa molt significativa respecte a això: posteriorment a la batalla de Montjuïc, després del 26 de gener, quan ja s’han trencat els vincles polítics amb Felip IV, les institucions catalanes munten la seva estructura judicial, i no oblidem que la justícia és marca de sobirania pròpia. De setembre de 1640 a desembre de 1641 podríem dir que les institucions catalanes, tot i la dependència militar francesa, són un poder sobirà.

Escena de la batalla de Montjuïc (1641). Pintura de Pandolfo Reschi. Font: Wikimedia Commons

Com valoraria les relacions entre França i les institucions catalanes durant el ‘període borbònic’ de Catalunya, fins al 1652?

S’ha de veure quins eren els interessos francesos, que entre 1640 i 1652, són canviants. El 1640, a Richelieu i Lluís XIII els interessa col·locar un tascó militar dins de la península Ibèrica, el cor de la monarquia hispànica. Consideren que és quelcom que els hi pot proporcionar molts avantatges, tant en el terreny militar com en el diplomàtic (de cara a unes futures negociacions), perquè (i així serà), el front català esdevindria una prioritat de la Cort de Madrid i això farà que les disponibilitats franceses, sobretot econòmiques, i militars, quedin disminuïdes en altres escenaris. A més, compten amb el fet que, si hi ha una negociació, aquesta presència francesa, mentre es pugui mantenir, serà un element molt important. I de fet, un dels factors més importants (o la més rellevant) sobre per què a Westfàlia (1648) no s’arriba a un acord, és el tema català.

En l’etapa “final”, després de Westfàlia i abans de 1659 (amb la firma de la pau entre les monarquies hispànica i francesa), sembla que el cardenal Mazzarino tingui un projecte geopolític francès al Mediterrani occidental. En els seus plans, hi jugarien un paper essencial la Toscana i Catalunya. Per tant, Mazzarino està molt interessat a mantenir Catalunya. Únicament la revolta de la Fronda permetrà que les tropes espanyoles puguin recuperar Barcelona. Diversos polítics i militars espanyols presents a la campanya militar de 1651-52 asseguraven que sense aquests problemes interns, Barcelona, difícilment hagués estat recuperada.

Amb la capitulació de Barcelona i la reintegració de Catalunya dins la Monarquia Hispànica el 1652, el règim pactista de Catalunya no va arribar a abolir-se. En quin estat quedaven les relacions polítiques entre la Corona i Catalunya?

Queden en termes de tensions contingudes i pèrdua de confiança. D’una banda, l’experiència de la guerra ha sigut molt dura per a la classe dirigent i la societat catalanes. Catalunya esdevé durant molt de temps un camp de batalla, i això deixa una petja fonda i frenarà nous enfrontaments oberts contra el poder de la Cort Madrid.

D’altra banda, a partir de 1652, hi haurà una repressió més dura del que tradicionalment s’ha dit i que tindrà un aspecte molt rellevant que condicionarà la història de les relacions entre les institucions catalanes i el govern de Madrid a la segona meitat del segle XVII: el control reial de les insaculacions de les dues principals institucions catalanes (la Generalitat i el Consell de Cent). En un altre llibre titulat Del 1640 al 1705: L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea, vaig demostrar que aquesta seria la reivindicació que enllaçaria 1652 amb 1705 (moment del bescantament austriacista de Catalunya en la Guerra de Successió espanyola), puix l’autogovern de les institucions catalanes havia quedat seriosament retallat pel control reial de les insaculacions el 1652.

Crec que podríem dir que 1640 és una data molt rellevant per entendre no només allò que ocorregué a curt termini (és a dir, al segle XVII), sinó fins i tot a llarg termini, per entendre la formació històrica catalana i aquest estat hispànic, o espanyol, en construcció. La pèrdua de confiança entre Catalunya i la monarquia és un tema de llarg recorregut, no només del segle XVII…

5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments