Dos móns oposats

 

Sempre m’ha resultat d’allò més sorprenent la comparació que duu per títol aquest article, que per a qualsevol coneixedor de la història és evidentment desafortunada, i probablement ofensiva pels qui van haver de patir el feixisme. En aquest article, més sintètic del que tal vegada seria convenient, exposaré superficialment alguns punts teòrico-ideològics i d’evidència històrica i econòmica respecte a la qüestió. En primer lloc, en l’espectre ideològic i teòric, quins són els fonaments d’ambdues ideologies?

El feixisme, diferències regionals a banda, és una resposta contra la modernitat que filosòficament parteix de  l’idealisme alemany per erigir-se com a baluard d’allò tradicional. Sota l’estendard de la nació i la pàtria, el conflicte entre classes és substituït per la pugna entre pobles i ètnies, adesiara amb matisos de caràcter racista i etnicista. La societat és absolutament militaritzada i dirigida cap a la guerra que, idealitzada, representa una oportunitat de redempció moral per la societat en la recuperació romàntica i irredemptista dels territoris integrals de la nació. El moviment obrer és contingut amb la integració dels sindicats en una estructura corporativista i cooptada pel règim, on l’estat regula i dirigeix la relació entre obrers i patrons en benefici dels darrers. El parlamentarisme burgès és abolit de facto per una dictadura partidista i autocràtica al voltant d’un líder mistificat, on part de les elits aristocràtiques i burgeses veuen protegits els seus interessos; la jerarquia natural és manifesta en el govern dels més forts, tant a nivell de classe social com entre nacions. Les dones són reduïdes a mers instruments de reproducció al servei de la nació, en un sistema que destaca pel seu contingut patriarcal i paternalista en tots els seus aspectes. En les sòbries paraules de Georgi Dimitrov, amb un fort coneixement de causa sobre el tema, el feixisme és «la dictadura oberta dels elements més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer».

Per contra, el comunisme, des d’una perspectiva filosòfica, representa una superació de l’idealisme alemany en la teoria del materialisme històric. No existeixen els interessos generals de la nació; les nacions són productes històrics, compostos de diverses classes socials determinades segons la seva tasca en el procés de producció, amb els seus interessos corresponents. La classe dominant imposa sobre les classes subalternes una dictadura; tal és el cas tant en el feudalisme com en el parlamentarisme “democràtic” burgès. Davant d’aquesta situació, una aliança entre obrers, camperols i soldats (i part de la intelligentsia i fins i tot de la burgesia nacional, en determinats casos) s’alçaran de forma revolucionària per substituir la dictadura de l’aristocràcia feudal, la burgesia o l’estat colonial i la burgesia compradora per la dictadura del proletariat. Els sindicats i el centre de treball esdevindran el principal lloc d’intervenció política. L’estat naixent d’aquest nou ordre serà socialista, on encara existeixen classes socials però la direcció és en mans dels treballadors; es tracta del primer dels molts passos necessaris per arribar al comunisme, una societat sense estat i sense classes socials. Davant les guerres imperialistes, la proclama serà combatre-les amb la guerra civil entre classes, en defensa de la llibertat dels pobles i la pau.

Més enllà del pla teòric, és necessari integrar en la narrativa exemples històrics des de la perspectiva de l’economia política.Des d’una perspectiva material, seria convenient fer-nos la clàssica pregunta: Qui bono? A qui beneficien ambdues ideologies? En els moviments feixistes, l’existència d’una teoria econòmica concreta i definida destaca per la seva absència, en tractar-se d’una qüestió massa materialista i secundària (en paraules del propi Adolf Hitler). Malgrat la ocasional retòrica obrerista, els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya combinaren l’aplicació de polítiques Keynesianes amb la supressió de gran part dels drets laborals, prosseguint amb una pionera privatització d’empreses i infraestructura estatal en benefici de capitalistes vinculats als partits feixistes. És ben coneguda, per exemple, la participació d’IG Farben o Volkswagen en l’Holocaust.

En el cas de l’acció dels partits comunistes, en alguns casos es combinà la nacionalització de sectors estratègics amb polítiques de mercat regulat – tal és l’exemple de la NEP. Tanmateix, el següent pas en la construcció del socialisme fou la col·lectivització del camp i la indústria en el marc d’una economia planificada. A grans trets, els perjudicats d’aquesta política foren l’antiga aristocràcia terratinent, la burgesia i la mitjana pagesia; per contra, tant obrers com petits camperols i pagesos sense terra en sortiren àmpliament beneficiats. Les altres grans beneficiàries de l’anomenat “socialisme real” foren les dones, que pogueren gaudir de polítiques destinades a facilitar la combinació del treball productiu i el reproductiu, i amb la legalització de l’avortament i del divorci entre d’altres. En aquest sentit, el socialisme destaca per les seves polítiques educatives, de cobertura sanitària total i l’absència d’atur.

Des d’una perspectiva ideològica, doncs, el feixisme és idealista i reaccionari mentre que el comunisme és materialista i de caràcter progressista; el primer creu en la jerarquia natural basada en el poder dels més forts i en la subjugació de les dones, i el segon predica la futura abolició de tota jerarquia. El feixisme és nacionalista i imperialista, amb tocs etnicistes i racistes; el comunisme és internacionalista i té com a objectiu ulteriorla pau entre pobles. En el pla més material, foren els grans empresaris i jerarques dels partits feixistes qui es beneficiaren dels règims feixistes; en el cas del socialisme, les polítiques socials combinades amb una forta industrialització generaren nivells de benestar material inaudit entre les classes prèviament desposseïdes i subalternes de la societat.

És indubtable que el socialisme tingué mancances i errors de tota mena; tanmateix, no es pot negar que elevà el nivell material i cultural de grans estrats de la població. Per contra, entre els efímers “triomfs” del feixisme s’hi poden comptar els genocidis més cruents de la història. L’equiparació d’ambdós sistemesés un caracterització aparentment innòcua però en el fons perillosa; malgrat que és presentada com a tal, en cap cas pot considerar-se una visió política “neutral” o “centrada”.

En paraules atribuïdes a Thomas Mann: «Equiparar el comunisme rus al mateix nivell moral que el feixisme nazi perquè ambdós són totalitaris és, en el millor dels casos, superficial; en el pitjor dels casos és feixisme. Qui insisteix en aquesta equiparació podria considerar-se demòcrata; en realitat, i en el fons del seu cor, és ja un feixista, i de ben segur combatrà el feixisme en aparença i des de la hipocresia, enfocant la totalitat del seu odi només cap al comunisme.»

Cosins germans en guerra

 

Lluites al carrer, venjances, matances, pactes trencats, atacs per sorpresa, promeses d’odi etern i ànimes venudes per tal d’anihilar l’enemic. Amb aquestes paraules podríem descriure la intensa relació que mantingueren feixistes i comunistes durant la primera meitat del segle XX, durant els anys que durà la seva pugna per intentar dominar els destins del món. Tanmateix, hi hagué persones dins d’aquests dos moviments que no posaren l’accent en allò que els separava, ans al contrari, recordaren allò que els unia i apostaren per una unió més forta entre Comunisme i Feixisme, sense que això impedís, però, que les presons i les fosses d’uns i altres estiguessin ben plenes d’opositors. En què s’assemblaven, doncs, el Comunisme i el Feixisme? Què podia promoure que gent com els germans Strasser defensessin una aliança política entre el III Reich i la Unió Soviètica?

Per començar, ens hem de remuntar al matí del 21 de gener de1793. Aquell dia la guillotina havia tallat el coll a Lluís XVI, tanmateix, no sols moria un Rei: estava morint tot un món conegut com l’Ancien Régime. Amb aquella Revolució la sobirania nacional deixava de ser patrimoni d’un monarca i passava a ser propietat del poble. L’home passava de ser súbdit a ser ciutadà i, per tant, les seves idees prenien força; els dirigents començaven a considerar la massa popular com un subjecte que podia ser determinant per seguir un camí o una altre. Començava a ser necessària l’aposta de polititzar la població per tal de fer triomfar determinats postulats. A més a més, amb la mort de l’Antic Règim, els nous temps deixaven de mirar un passat ple de certeses i caminaven vers un futur incert; un esdevenir per construir al gust dels prohoms que comandessin les masses populars. La Tradició i els preceptes morals de l’Església deixaven de ser l’inqüestionable ideologia regnant, apareixia la modernitat i, amb ella, prenien força les noves idees: el liberalisme, el comunisme, l’anarquisme o, més tard, el feixisme. Podem dir que sense l’eclosió de la modernitat, sense atorgar al poble la sobirania nacional, és a dir, els destins del seu país, no haguessin aparegut o, si més no, no hagessin tingut la força que tingueren ni el Comunisme ni el Feixisme, per tant, tan un com l’altre comparteixen un mateix progenitor: la modernitat.

El Comunisme neix de la industrialització (fruit també de la modernitat) i les dures condicions de vida de la classe proletària que aspirava a prendre el control dels mitjans de producció. Per altra part, el Feixisme té un origen prenatal primer en el Romanticisme del segle XIX, després va encarrilant-se en processos com la unificació alemanya o el Rissorgimento italià que blinden la unitat nacional d’italians i alemanys ―un altre fruit, per tant, de la modernitat, car hagué de derrocar diversos governs defensors de l’Antic Règim― per, finalment, néixer acabada la IGM precisament a Itàlia i Alemanya. Totes dues ideologieses combateren mútuament, encara que ambdues apostaven per derrocar les democràcies liberals, ambdues apostaren per superar el sistema capitalista mitjançant una intervenció total (en el cas comunista) o intensa (en el cas feixista) de les empreses i indústries dels seus respectius estats. Totes dues defensaren que per aconseguir els seus objectius era necessària una avantguarda política que dirigís rectament el seu poble. Tan l’una com l’altra acabaren fent néixer sistemes polítics jeràrquics i verticals, tan l’una com l’altra acabaren rendint culte al líder, tan l’una com l’altra aspiraven a superar el model moral d’home heretat del Cristianisme per crear el nou home ari (en el cas alemany) o el nou home soviètic. De fet, fins la nit dels ganivets llargs, com hem dit al principi de l’article, existiren líders nazis que defensaven la necessitat d’una aliança amb la URSS, així com intensificar la nacionalització total dels mitjans de producció alemanys. Fins i tot, en el Pacte Mólotov-Ribbentrop, nazis i comunistes es comprometeren a no atacar-se mútuament, a solucionar els seus conflictes mitjançant el diàleg i, també, a repartir-se Europa en àrees d’influència.

Un altre cas interessant per observar és el món àrab. Allà hi trobem el Partit del Ressorgiment Socialista Àrab, conegut popularment com Baas, el qual va esdevenir un gran aliat del món socialista i de la URSS en el seu moment i, encara ara, governa i fa de la Síria del President Baixar al-Àssad un soci prioritari de la Rússia de Putin (aliança heretada de la Unió Soviètica). El Baas, a part de ser un partit panarabista, laic, nacionalista i socialista, té de principal aliat polític el Partit Social Nacionalista Sirià, el qual aposta per una Gran Síria que s’expandeixi sobre diversos estats del seu voltant i presenta, també, diverses característiques feixitzants. Unes aliances que a ulls europeus podrien semblar contra-natura però que s’han donat i es donen encara a dia d’avui. De fet, en la ideologia del Baas o del Partit Social Nacionalista trobem un curiós híbrid entre Feixisme i Comunisme, car tots dos centren el seu model d’Estat, prioritàriament, en la defensa de la seva cultura i, fins i tot, presenten reestructurar el territori àrab obeint a conceptes estricament de raça i identitat; alhora, defensen nacionalitzar els sectors principals de l’economia o les petroleres.

Ja per acabar, sols esmentar que indiscutiblement Comunisme i Feixisme presenten fortes diferències, sobretot en els seus projectes a llarg termini i, també, en el fet que pel Comunisme el subjecte important és la humanitat i, en canvi, en el Feixisme és el “nosaltres nacional”. Però, com hem vist, les semblances hi són i m’agradaria esmentar una última de no menys important: tan el III Reich com la Unió Soviètica varen caure, de diferent forma, davant el mateix Estat i model de societat: els Estats Units d’Amèrica i el seu liberalisme (un dels altres fills de la modernitat…).

“Las revoluciones nacionales clásicas, en Europa, se compendian en estos nombres: Cromwell, Bonaparte (flor granada de la Revolución francesa), Bismarck y Cavour. Estos dos últimos, como unificadores. En nuestra época, es decir, en nuestros mismos días, las revoluciones nacionales se desarrollan también con éxito pasmoso. Véanse estos nombres que las representan: Mussolini, Kemal, Hitler y -¿por qué no?- Stalin”.

Ramiro Ledesma Ramos. Pensador feixista espanyol i cofundador de les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista