La República Romana estava en greu perill

 

Abans de començar cal esmentar que no sento necessitat de prendre partit per cap dels dos bàndols enfrontats en aquell sagnant 15 de març de l’any 44 aC, dia en que 23 ganivetades acabaren amb la vida del dictador romà Gai Juli Cèsar. Tan els nobles republicans com Cèsar i els seus partidaris sentien poderosos motius per defensar llur causa, tan uns com altres havien rebut una ineludible missió davant la història, ja fos defensar la República i la seva essència tal com havia estat creada o, per contra, portar Roma a la més alta grandesa en riquesa i extensió territorial, sense importar els canvis en el model de govern. Però millor parlem dels Idus de Març, parlem del qui, el quan, el com i el per què.

Qui? Aquell 15 de març (els idus de març cauen en aquesta data) hi hagueren dos bàndols enfrontats, per una banda el que quedava de la facció política dels optimates, el sector polític que defensava la República tal com havia estat creada, bàndol que a més representava generalment les causes de la vella aristocràcia republicana, defensors de potenciar el poder del Senat, i aliats en aquell moment de molts ex seguidors del derrotat i mort Pompeu el Gran. Per altra part hi havia Cèsar, membre de la facció dels populares, és a dir, els representants de les causes del poble romà, en Cèsar hi havia depositades un munt d’esperances tan per part del poble com dels seus soldats. Dos bàndols, dues causes: Conservar l’essència republicana o fer de Roma la dominadora del món.

Quan? El magnicidi va succeir el dia 15 de març de l’any 44 aC. durant una reunió del Senat al Teatre de Pompeu de Roma, lloc on es reunia llavors l’esmentada institució. Com? La història ens ha fet arribar que l’assassinat de Cèsar va ser planificat per una conspiració d’una seixantena de senadors, entre ells destacava el noble Marc Juni Brut, de fortes idees republicanes i descendent de Dècim Juni Brut, l’il·lustre ciutadà que expulsà l’últim Rei de Roma. Es va decidir donar mort a Cèsar en el mateix Senat per demostrar que es tractava d’un fet transcendental, per deixar clar que aquella sang vessada servia per salvar la República, per fer públic que amb aquelles 23 ganivetades s’acabava l’autocràcia de Cèsar i es restauraven les costums i l’ordre republicà.

Per què? Cèsar era el ciutadà romà més il·lustre del moment, era el general més brillant i reconegut, el polític més estimat pel poble i, segurament, l’home més poderós d’aquells temps, un home que podia somiar amb dominar el món i emular Alexandre el Gran. Havia estat victoriós contra les bel·licoses tribus celtes en la Guerra de les Gàl·lies i, seguidament, havia derrotat a Pompeu el Gran i molts dels seus seguidors durant la Guerra Civil.  A més a més, havia demostrat una gran compassió al perdonar tot enemic romà que li demanés clemència. Un home com ell, amb tot aquell suport popular i militar, si ho volia, podia arribar a ser Rei. La República penjava d’un fil. Tampoc cal oblidar que Cèsar estava planificant una guerra contra els dacis i l’Imperi Part, una guerra que es preveia llarga i que comportaria una prolongada absència del dictador a la capital. No podem menystenir la idea que una gesta militar com aquella, a part d’elevar-lo a la categoria de semidéu, li requeriria tenir un control total dels mecanismes de govern romà, possiblement un control major que el que li brindava el càrrec de dictador atorgat pel Senat. No era gens estrany que molts senadors pensessin que Cèsar plantejava esdevenir un nou Rex, heus aquí el mòbil del magnicidi: la por a que Cèsar posés fi al sistema republicà.

Dos mil seixanta-un anys després de la seva mort, la figura de Cèsar ens segueix arribant gloriosa a dia d’avui, igual que en el seu dia il·luminava tots els seus conciutadans, aliats o enemics. La grandiositat de l’home, els seus valors i el seu geni multiplicaren exponencialment el rebuig contra el seu assassinat, el poble clamava venjança. De fet, els principals líders republicans acabaren exiliats, fugits i morts en batalla contra les tropes del que aviat seria una nova Roma, un nou sistema imperial. Fou als camps de batalla d’Orient on morí la República Romana. Tanmateix, per gloriós que fos Cèsar, per lloable que fos la seva figura, cal entendre que els paladins de la República no podien tolerar aquells esdeveniments, Juni Brut era descendent del noble que expulsà l’últim Rei, podríem afirmar que era, fins i tot, genèticament republicà. Les ensenyances de Cató el Vell i altres prohoms republicans havien guiat des de petit els passos de Brut, de tal manera que entengué que el seu amic Juli Cèsar havia de ser eliminat pel bé comú, per salvar allò que tots havien jurat defensar: la República. A ulls dels conjurats la fama de Cèsar no era res més que un perill pel sistema, en la seva lògica mai un individu podia passar per sobre de la col·lectivitat, per sobre del Senat, i s’encarregaren de deixar-ho clar mitjançant la sang i els punyals.

Juli Cèsar, l’Alexandre romà

 

Roma havia estat República d’ençà que el 510 aC Dècim Juni Brut havia expulsat l’últim rei, Tarquini el Superb, per la violació que el fill del dit rei, Tarquini Sext, havia perpetrat a Lucrècia, patrícia romana. Així s’inicià la República, que es basava en les decisions del col·lectiu –tots patricis– reunits al Senat, en contraposició al règim que hi havia llavors, la Monarquia, que es basava en el poder de l’individu, el rei.

A l’època de Gai Juli Cèsar (100 –44 aC) la República estava molt pervertida: les divisions internes dins del Senat, la corrupció i les promocions es regien per qui detenia el poder. A més amés havien passat guerres civils i dictadures prolongades més enllà del que la llei permetia.

Juli Cèsar, després d’haver conquerit les Gàl·lies (58 a.C. – 49 a.C.), haver vençut Gneu Pompeu Magne (106 aC – 48 aC) a la Segona Guerra Civil romana (49 aC – 45 aC) i haver esdevingut dictador vitalici, gaudia d’una popularitat molt gran entre la plebs. Les famílies patrícies originàries van conservar el títol, ara ja purament honorífic, tot i que en temps de Cèsar ja no en quedaven més de 15 o 16. Com a dictador, Cèsar va desenvolupar un seguit de reformes per al món romà:

  1. El Senat va quedar regalat a un cos consultiu que preparava lleis i ordenances per a l’administració, sovint redactades per un sol senador i promulgades per tot el Senat. Va ampliar el nombre de senadors i de qüestors anuals, i va modificar el sistema de governadors i de prefectes.
  2. Es va atorgar els càrrecs de Pontifex Maximus i d’àugur, i també el dret de jutjar causes capitals i privades. Va eliminar la possibilitat que un criminal quedés lliure a canvi d’acceptar el desterrament.
  3. Va fer modificacions dins de les legions per tal que els soldats cobressin llur sou quan els tocava –evitant que acabessin efectuant actes de rampinya a la província per la que havien de vetllar– i va introduir un exèrcit d’estrangers a sou –sobretot germànics– entre altres reformes.
  4. Va suprimir els arrendaments d’impostos, fent que cada ciutat fos l’encarregada de cobrar els seus. Va rebaixar a un màxim de 150.000 els beneficiaris de l’annona –uns ajuts econòmics– i va impedir que qui estigués en bona posició econòmica o tingués altres recursos se’n pogués beneficiar. Va regularitzar els impostos ordinaris, suprimint les excepcions per concessió o a qui gaudís del dret llatí o del de ciutadania.
  5. L’any 46 aC va entrar en vigor la reforma del calendari que va reparar els errors existents a antics calendaris: l’Era Juliana començava l’1 de gener –del 709 aC, any de la fundació de Roma–, i a partir del 709 de Roma –45 aC– s’afegia 1 dia cada 4 anys entre el 23 i el 24 de febrer. Va augmentar les festes públiques: seixanta-dos dies de festa sense comptar les festes extraordinàries. Tot i afavorir la religió dionisíaca i el culte a Bacus –prohibits el 184 aC– també va permetre la difusió dels cultes egipci i jueu.
  6. També va fer millores a l’urbanisme i reformes als oficis, als luxes que es podies exhibir, a l’agricultura i a la ramaderia, a les ciutats, a la moneda, al cens, i va dur el dret civil als nous territoris conquerits. Moltes de les seves reformes anaven encarades a disminuir la corrupció.

Com podem veure, Cèsar era un reformista. La seva voluntat era la de millorar la vida de la plebs –la immensa majoria dels habitants de la República romana– i Roma mateixa. Si bé és cert que cada vegada s’acostava més a un règim personalista, Cèsar mai no va voler trencar amb la legalitat de la República. Plutarc ens explica al seu segon volum de les Vides paral·leles –on compara Alexandre Magne i Juli Cèsar– que <<[…] un dia que Cèsar baixava d’Alba a l’Urbs tingueren [els que treballaven per a Cèsar] la gosadia de saludar-lo com a rei; però el poble va agitar-se tot, i ell, enutjat, exclamà que no es deia rei, sinó Cèsar, a la qual cosa tothom va callar, i ell continuà el seu camí, no pas amb cara alegre ni complaguda>>.

Després dels idus de març del 44 aC, els assassins de Cèsar creien que el poble se’ls uniria, però veient que no era així sinó que es revoltaven, molts van fugir de Roma, anat a províncies, a l’exili o, fins i tot, suïcidant-se. Amb tot, Quint Pedi i Octavi van aconseguir aprovar el 43 aC la Lex Pedia, que ordenava encausar tots els autors de la mort de Juli Cèsar i establia que els que fossin condemnats se’ls vetés l’aigua i el foc –el beure i l’escalfor–.

Com a exemple de la magna importància de Cèsar hem de dir que el seu nom va esdevenir, gràcies a què Octavi August i els seus successors al tron imperial l’usessin en llurs noms, sinònim d’emperador: Kaysar era el títol que els àrabs preislàmics donaven als emperadors romans i bizantins –amb l’adveniment de l’Islam, els Kaysar van representar l’enemic i l’infidel–; Els emperadors germànics rebien el títol de kàiser, i els reis i emperadors eslaus el de tsar. Totes aquestes variacions del mot Caesar llatí no deixen de ser les adaptacions d’aquest nom en diferents llengües.