L'anacronia de l’acusació de genocidi
La primera persona que va emprar el concepte de genocidi va ser l’advocat polonès jueu Rafał Lemkin l’any 1944, amb la intenció de descriure la política nazi basada en l’eliminació del poble jueu. Aquesta paraula combina el prefix geno-, que en grec té el significat d’ètnia o de poble, i del terme –cidi, el qual prové del sufix llatí que significa matar. Amb aquest concepte, Lemkin es refereix a accions dutes a terme de forma coordinada amb l’objectiu de destruir els fonaments essencials de vida de grups nacionals, amb la intenció d’acabar amb aquests grups. Quatre anys després, les Nacions Unides van aprovar una Convenció, on es determina que el genocidi és un crim internacional. Es defineix a partir de cinc actes, emfatitzant en la intenció de destruir, parcialment o totalment, a un grup racial, ètnic, religiós o nacional: matança dels integrants del grup; lesió greu a la integritat física o mental dels integrants; submissió intencional del grup amb l’objectiu de destruir-lo; mesures destinades a impedir els naixements en el grup; i trasllat forçat dels nens i nenes del grup a un altre grup. Entre 1991 i 1998 es creen els tribunals de guerra internacionals per perseguir els crims de genocidi. Des de la seva invenció, s’han atribuït diverses definicions a aquest concepte, i de vegades el significat que té en ell llenguatge comú és diferent i menys complex respecte al que té en l’àmbit legal; per exemple, la RAE defineix genocidi de la següent manera: extermini o eliminació sistemàtica d’un grup social per motiu de raça, de religió o de política. És fonamental tenir en compte aquesta contextualització abans de determinar si uns fets es poden considerar genocidi.
Es pot aplicar aquest concepte creat al segle XX i emprat fins a l’actualitat a fets d’èpoques passades, en aquest cas a la Conquesta d’Amèrica? Si apliquem la definició de la Convenció de 1948, tots els pobles de la humanitat serien genocides, per tant és absurd i no és vàlid des del punt de vista historiogràfic utilitzar-lo per analitzar l’actuació dels espanyols al Nou Món, ni per jutjar cap esdeveniment remot. Des de l’òptica legal de l’actualitat, aquest terme no ens serveix per apropar-nos a aquest succés. L’historiador ha de tenir en compte la mentalitat i les lògiques d’actuació europees de principis de l’Edat Moderna per aproximar-se a aquests fets. Hem de descartar la idea hollywoodiana de protagonista i antagonista; a la història no hi ha ni bons ni dolents, només hi ha interessos. La col·laboració massiva d’indígenes americans amb els espanyols per acabar amb altres tribus natives és un bon exemple. Mai hi va haver cap pla sistemàtic per part de la Corona espanyola d’exterminar a cap tribu pel fet de ser-ho, sinó que va haver-hi enfrontaments entre diversos imperis, entre diversos interessos i afanys. A més, van tenir lloc grans discussions entre eclesiàstics i laics sobre la moralitat i ètica de la conquesta, i es van promulgar lleis amb la intenció de limitar els abusos; tot i que a la pràctica la seva aplicació va ser defectuosa, la voluntat existia, cas extraordinari i pioner a la història. Cal assenyalar també el fenomen del mestissatge; la barreja exclou la intenció d’aniquilació total. Moltes de les brutalitats denunciades i en alguns casos exagerades van servir per difondre la coneguda Llegenda Negra que van utilitzar molts enemics de la Corona espanyola per interès propi. Fins i tot avui dia, estan vigents reminiscències d’aquest fenomen recolzades per interessos polítics, en alguns casos, per propis intel·lectuals espanyols, molts dels quals jutgen parcialment i erròniament la conquesta, qualificant-la de genocidi, i analitzant-la sense tenir en compte les concepcions i perspectives del període corresponent.
Jutjar els actors del passat amb ulls del present és una injustícia i un error. Aplicar la mirada ètica, moral i legal d’avui als fets del passat només serveix perquè reneguem de la nostra història, que no és ni millor ni pitjor que la d’altres. La història, la memòria i el passat s’han d’estudiar per ser compresos, no per atribuir ni crear falses responsabilitats ni complexos nocius i perillosos.
Aitor Arregui Ayuso
Genocidis involuntaris?
A finals del segle XV el món medieval mediterrani va topar, pràcticament de casualitat, amb el continent americà. La historiografia ha marcat un punt d’inflexió en el moment de l’arribada europea al seu Nou Món, sobretot perquè la descoberta va permetre a un bon nombre de regnes – entre els quals destacaria la Monarquia Hispànica – expandir la seva àrea d’influència al món i obtenir uns beneficis econòmics inimaginables fins al moment. L’any 1492, però, els navegants que desembarcaren a les Bahames toparen amb una població, indis els hi van dir, que seria la principal afectada per tot el procés que desencadenaria la topada amb les Índies Occidentals.
La darrera centúria de l’Edat Mitjana acabaria ràpidament, entrant al segle XVI castellans i portuguesos desembarcarien massivament al Nou Món amb la voluntat clara de conquerir-lo físicament i d’assimilar-lo en l’àmbit religiós i, en certa manera, cultural, a la seva pròpia realitat. Amèrica, però, era un continent descomunalment gran, ple de societats amb les seves pròpies dinàmiques històriques i marcada per una gran diversitat política, social, econòmica i cultural.
I en aquest punt, en el xoc entre aquestes dues realitats que havien anat evolucionant desconeixent-se mútuament durant segles, és quan ens hem de plantejar exactament què va passar a Amèrica al llarg del segle XVI. I parlem de la centúria del mil-cinc-cents perquè va ser el moment en el qual les majors concentracions de població indígena va rebre l’impacte de qui es convertiria en un imperi: la Monarquia Hispànica. Podríem parlar de l’entrada d’altres potències europees al continent, durant el segle XVII, o de les conquestes territorials que farien els estats independents del nord i el sud d’Amèrica durant el segle XIX. Però si volem anar a l’origen d’un procés de conquesta que ha durat més de cinc-cents anys, i possiblement encara no ha acabat, ens hem de remuntar a les accions dels més que famosos conqueridors, a Hernán Cortés, a Francisco Pizarro, a Diego de Almagro o Núñez de Balboa, entre molts més.
I després dels conqueridors, vingueren els colonitzadors – civils, militars i religiosos – i entre tots van marcar un segle en el qual les societats originàries que ocupaven el territori que anava des del sud de Sud-amèrica, fins al sud de Nord-amèrica van viure una caiguda demogràfica sense precedents. Evidentment parlar d’una “caiguda demogràfica” és quasi eufemístic, la qüestió és: si no va ser una “davallada de la població”, va ser un genocidi? Remuntem-nos breument als fets.
El primer espai on els súbdits de la Corona de Castella es van establir van ser les Antilles. Al cap de cent anys la població indígena havia desaparegut pràcticament de la regió. Els conqueridors buscaven or, i algú que treballés per trobar-lo. Els principals damnificats foren, sense cap mena de dubte, els indígenes antillans. En un context de violència, d’explotació extrema, i de desestructuració social, les malalties portades pels europeus – contra les quals els amerindis no havien desenvolupat defenses biològiques – van acabar amb tot.
A la resta de territoris que es conqueriren la dinàmica no canvià en excés, tot i que la tragèdia demogràfica es relativitzà en tant que els grans contingents humans que habitaven el continent no podien desaparèixer tan fàcilment com passà a les Antilles. En aquest punt, com a historiadors que busquen causes i conseqüències dels fets històrics, no com a jutges, ens hem de preguntar: qui fou el principal causant de la desaparició física d’una part importantíssima dels habitants originaris dels territoris que estem tractant? La resposta és clara: els conqueridors. En el cas que ens ocupa castellans, i en altres àmbits portuguesos, anglesos, francesos, etc. La por a caure en presentismes no ens ha de fer obviar les relacions causa-efecte que es donen en un moment històric.
Ser el causant col·lectiu de la mort d’una part important – quan no de la seva totalitat – d’una societat no converteix a ningú immediatament en un genocida. Com a historiadors hem de ser capaços de trobar el terme analític adequat per descriure uns fets. I evidentment no cal que ens remetem al llenguatge de l’època perquè sinó aquest article estaria escrit en llatí, i no ens acabaríem d’entendre.
Partint de la base que utilitzar termes contemporanis per a analitzar fets històrics no ha de ser un problema, analitzem el concepte de genocidi. Una petita cerca al diccionari ens defineix el terme com a “extermini total o parcial d’un grup humà”. Si afinem una mica més, i busquem què en diu l’ONU, se’ns afegeix una idea: la intencionalitat.
I en aquest punt cal aclarir una cosa: ni la Monarquia ni la naixent colònia va voler exterminar físicament els indígenes americans – a nivell religiós i cultural ja seria un altre tema – per una raó molt senzilla: eren la seva justificació per anar a Amèrica, se’ls havia d’evangelitzar per expandir la cristiandat i, sobretot, eren la força de treball necessària per aconseguir els beneficis econòmics que qualsevol persona que creuava l’Atlàntic en un vaixell de vela estava perseguint.
Descartada la intencionalitat, ens cau el genocidi com a terme adequat per a descriure la conquesta del segle XVI. Però l’extermini total o parcial és allà, conqueridors i colonitzadors causaren, amb les seves pràctiques i amb les malalties que portaren, unes conseqüències equiparables a les de qualsevol genocidi, malgrat que no fos la seva intenció.
Ferran Vives i Via
