Personalisme, Clericalisme i Reacció

 

Molt s’ha debatut, i es debat, sobre quina és la verdadera sang, l’autèntic l’ADN del Franquisme. No poca gent afirma que es tractà d’un règim de tall feixista, altres es limiten a dir que fou un sistema totalitari i altres l’anomenen autoritari. Procuraré en aquestes línies donar una visió meditada, lluny de tota passió, sobre la descripció política del règim que governà Espanya entre la Guerra Civil i la mort del dictador (allargant-se, de fet, més enllà d’aquesta). Una descripció política, com veurem, que es troba fora del que considerem un règim feixista.

Personalisme: D’entrada hem de tenir ben clar que el que millor descriu el franquisme és la figura del General Franco. De tots els règims polítics dictatorials que aparegueren a l’Europa d’entreguerres fou l’espanyol el qui concentrà més poder en la figura d’un sol home. A Itàlia Mussolini arribà al poder mitjançant la legalitat, amb el vist i plau del cap de l’Estat, tenint per sobre d’ell un Gran Consell Feixista que l’arribà a destituir al mig de la Segona Guerra Mundial. També a Portugal, el doctor Salazar havia de fer contínuament equilibris de poders per mantenir el govern que havia anat aconseguit, pas per pas, d’ençà que començà a regir l’economia portuguesa. A Alemanya, el totpoderós Hitler també arribà al poder mitjançant la legalitat, amb unes eleccions, coexistint diversos poders amb els quals havia de dirigir el III Reich. El cas espanyol, per contra, és totalment diferent. Franco aconseguí el poder absolut després d’una guerra, per tant, mitjançant uns mecanismes que es saltaren la legalitat (d’aquí vingueren molts problemes de reconeixement internacional), es feu amb la direcció dels tres exèrcits, aconseguí la més alta prefectura del govern i la de l’Estat, tingué callada i fidel durant molts anys l’alta jerarquia de l’Església Catòlica, controlà personalment l’únic partit polític permès a l’Estat: la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS. Per tant, a diferència d’altres dictadors, el General Franco tingué el control directe sobre els diversos poders que controlaven Espanya i, de fet, dels dirigents que hem citat, fou el qui més anys governà i el qui tingué un final més plàcid, aconseguint que els seus seguidors poguessin gestionar tranquil·lament la transició cap a la situació constitucional actual. El mateix president de les Corts, el Sr. Torquato Fernández Miranda, afirmà que en el procés de transició s’aniria “de la ley a la ley, pasando por la ley”.

Clericalisme: Per descomptat, al llarg del franquisme es succeïren diverses etapes polítiques. No fou igual el govern durant les etapes de control falangista que durant les etapes de control tecnòcrata. La gran diversitat d’opinions (falangistes, militars, carlins, tecnòcrates) tenia en comú la lleialtat a Franco però ben poca cosa més. Tanmateix, la noció que el franquisme representava una lluita cristiana era compartida per tots els sectors. Durant els primers anys, s’afirmava que el Règim se sustentava sobre la legitimitat i la legalitat sorgida de l’Alçament Nacional del 18 de Juliol. Anys més tard, sobretot a partir del demolidor informe de la Comissió Internacional de Juristes, òrgan consultiu de la ONU, del 1962 referent a l’aplicació de l’Estat de Dret a Espanya, el Règim començà a variar el seu discurs, començà a adoptar un vocabulari diferent, a parlar d’Estat de Dret Cristià, d’imperi de la llei. Tanmateix, quan es defensava per font de legitimitat el 18 de Juliol, s’afirmava que es tractava d’una Croada per salvar la Cristiandat. Quan es buscava assimilar-se als cànons internacionals, també hi havia l’adjectiu cristià. Quan es parlava d’Espanya es parlava de Reserva Espiritual d’Occident. El General tenia potestat d’entrar sota pali a les Esglésies. A més a més, s’havia atorgat a l’Església el dret de regir la moral pública espanyola, el control de l’ensenyament i tenir una potent dotació econòmica per part de l’Estat. Per altra part, entre altres potestats, el dictador tenia el poder d’intervenir en la designació de nous bisbes. Per això, una de les ideologies que més influenciaren al Franquisme fou l’autòcton nacional-catolicisme. És en definitiva, el clericalisme, un dels trets d’identitat fonamentals del Franquisme.

Reacció: Com hem afirmat al principi, hi ha gent que descriu el franquisme com un règim feixista, tanmateix, en aquest article defensaré tot el contrari. Per descomptat, el franquisme tingué tractes amb governs feixistes, aliances fins i tot, la seva arribada al poder es deu al suport directe de Hitler i Mussolini però, també, a la tebiesa i el deixar fer de Gran Bretanya i França. La Falange estigué des del minut 1 donant suport a l’Alçament Nacional, i podríem descriure a la Falange original com un partit amb un fort component feixista (corporativista, nacionalista i contraria al liberalisme). Tot i això, el Feixisme és un moviment polític que neix amb la modernitat, és hereu de l’eclosió d’ideologies i mentalitats que neixen amb la Revolució Francesa: Liberalisme, Nacionalisme i, posteriorment, també Comunisme. El component republicà, de comunitat nacional, és fortament present en l’aparició del feixisme. Franco, per contra, una de les primeres coses que decretà fou la unió dels falangistes amb els carlins, és a dir, dels més pròxims al feixisme amb els defensors de la Monarquia Tradicional i l’Espanya Foral. Per tant, sols començar, Franco ja desvirtuà uns i altres, deixant un partit únic que no fou ni carlí ni falangista, per tant, lluny del feixisme. Calia potenciar la fidelitat a ell no pas a una determinada ideologia. A més a més, lluny de buscar la ideologia del Règim dins la modernitat feixista, Franco estava convençut que aquesta modernitat havia portat Espanya a una situació de decadència. Calia, doncs, buscar un altre referent, buscar l’origen en els temps daurats de la història d’Espanya, això és en els Reis Catòlics. De fet, el mateix escut nacional que el Franquisme incorporà portà l’Àguila de l’Apòstol Sant Joan utilitzada per Isabel i Ferran. A més a més, podem considerar que el règim feixista italià, o el nacional-socialista, buscaven la mobilització social en favor del govern, mitjançant grans partits de masses, per contra, a Espanya el Franquisme va preferir potenciar la desmobilització política de la societat, aquesta desmobilització va ser clau pel manteniment del Règim.

Cal dir però, en favor dels qui defineixen el Règim com un sistema feixista, que el corporativisme feixista influencià l’organització laboral i sindical de l’Estat espanyol durant la dictadura. El Fuero del Trabajo fou una de les 8 Lleis Fonamentals del franquisme i estava fortament influenciada per la Carta del Lavoro italiana. En aquella llei fonamental s’establia la creació de sindicats verticals que incorporaven a patrons i treballadors. També l’autarquia fou una constant en els primers anys de la dictadura, Franco estava convençut que Espanya no devia dependre de l’exterior per a la seva prosperitat econòmica. Tanmateix, quan diverses institucions financeres internacionals advertiren de la greu situació econòmica d’Espanya provocada per l’autarquia, el govern decidí obrir-se econòmicament, el General Franco va desentendre’s de l’economia deixant que els ministres del Opus Dei obressin el seu miracle econòmic. Per tant, podem afirmar que als anys 50 l’economia es liberalitzà i s’allunyà de l’intervencionisme més propi del feixisme (i altres sistemes).

Finalment, podem afirmar que el franquisme es contemplava a si mateix com l’extirpador dels mals d’Espanya, com el cirurgià que havia de reaccionar davant les debilitats provocades per la decadència, reaccionar davant del que reconeixien con causants dels mals: El liberalisme, la maçoneria, el comunisme o el separatisme. No guanya el poder legítimament amb un partit feixista (com a Itàlia o Alemanya), el franquisme pren el poder per la força, essent la reacció d’una unió de múltiples forces amb ideologies diferents (monàrquics alfonsins, falangistes, carlins, militars de dreta, conservadors i, fins i tot, catalanistes) que s’uneixen per posar fi a la II República. De tota la reacció, el general Franco serà qui prendrà el poder i serà qui gestionarà de manera personal el govern, deixant-li la seva marca, però amb la mirada sempre posada als anys daurats de la història d’Espanya, als temps dels reis Isabel, Ferran, Carles o Felip, no pas seguint les idees d’ideologies noves com el feixisme.

Un règim d’influència feixista en evolució

 

El règim franquista imperant a tot l’estat espanyol des de la fi de la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) fou un règim polític dictatorial que tingué unes característiques pròpies que el fan únic a l’Europa de mitjans del S.XX.

Aquesta singularitat però, no ens ha de portar a diferenciar-lo dràsticament d’altres règims dictatorials que aparegueren a Europa entre els anys 20’ i 30’ del segle XX, com seria el cas del feixisme que es portarà a la pràctica a Itàlia a partir de l’any 1922 sota el lideratge de Benito Mussolini (1883 – 1945).

Mussolini, pare del feixisme italià, influenciarà des d’aquell moment a José Antonio Primo de Rivera (1903 – 1936), fundador i referent ideològic de Falange Espanyola, un dels grupuscles que conformarien l’heterogeni moviment franquista. És en aquest punt en el què podem començar a relacionar de forma clara feixisme i franquisme.

El franquisme beu, en una primera etapa (1937 – 1953), de la ideologia feixista italiana, representada a l’estat espanyol per Falange. Durant aquests primers anys, trobem com el règim franquista pren alguns dels elements principals que caracteritzaven el feixisme italià, com pot ser el personalisme (en la figura de Franco), el corporativisme feixista i els sindicats verticals. Un exemple d’aquesta influència feixista el trobem al Fuero del Trabajo de 1938. En aquesta primera etapa doncs, podem afirmar seguint les tesis d’Ismael Saz (1952) que el franquisme s’intenta desenvolupar amb una clara influència feixista.

La historiografia del franquisme és rotunda pel que fa la davallada de la influència de Falange en l’executiu de Franco. A mesura que avancen els anys 40’, aquesta influència d’una formació que podríem titllar de purament feixista, disminueix en benefici d’altres sectors del règim franquista, en especial del religiós (nacional – catòlic) on tindrà molt de pes l’Opus Dei.

El trencament és clar a la dècada dels 50’ i definitiu l’any 1957, quan el règim franquista inicia una nova etapa anomenada Tecnocràcia amb clara hegemonia de l’Opus Dei. Podríem dir llavors que en aquest punt el règim franquista deixa de tenir influència feixista? Res més lluny de la realitat.  En aquest moment, podríem parlar d’un segon tipus d’influència i de components feixistes desenvolupats dins el règim franquista, molt marcat pel context internacional.

La davallada de Falange dins el règim coincideix clarament amb la caiguda del feixisme italià i el nazisme alemany a Europa. La fi de la IIGM deixa l’estat espanyol com un dels únics països dictatorials del vell continent. Aquest fet, podria portar al franquisme a seguir desenvolupant-se amb una influència feixista més “contemporània” i adaptada al nou context internacional. És a dir, en aquest punt el franquisme perd part de la puresa i organització del feixisme italià, per a seguir desenvolupant un model amb tics feixistes en una nova Europa. Aquesta tesi, seria defensada per l’economista Vicenç Navarro (1937) i historiadors com Edward Malefakis (1932 – 2016) qui ens parla dels 8 punts pels quals un país podria titllar-se de feixista i els quals el règim franquista compleix clarament.

Si intentem situar-nos entre les tesis de Ismael Saz i Edward Malefakis, no podem afirmar categòricament que el franquisme fou feixisme, però si que el franquisme va tenir una clara influència feixista, considerant dos moments de feixisme diferenciats: un primer moment de major puresa ideològica feixista (1936 – 1953) i una segona etapa (1953 – 1975) de persistència d’un feixisme adaptat, més contemporani,  no tant emmirallat en la Itàlia dels anys 30’ sinó amb una concepció més adaptada al context del moment, no obstant sense perdre components feixistes claus com el personalisme, l’aliança amb elits econòmiques o el control ideològic i social.

Separant franquisme i feixisme tot defensant que l’únic feixisme existent és l’italià i basant-se en el fet que Falange no és la organització hegemònica del règim, el que sovint s’intenta aconseguir és no voler relacionar el criminal feixisme amb la madura i moderna dictadura franquista. Aquesta  perillosa diferenciació ens pot portar a pensar que aquells que defensen aquesta tesi, el que realment intenten fer és un rentat de cara d’un període criminal i cruel de la història de l’estat espanyol com és el franquisme.  Per aquest motiu, esdevé important posar l’èmfasi en aquest component feixista que té el règim franquista i que ajuda al desenvolupament d’una dictadura de terror que assolà l’estat espanyol entre 1936 i 1975.