El col·lapse de la Unió Soviètica: mort natural o suïcidi?

Part de la historiografia liberal ha presentat el col·lapse de la Unió Soviètica com un fet inevitable producte de la ‘’ inviabilitat’’ del socialisme en primera instància, i de forma més secundària per una suposada pressió popular i geopolítica. Si enfoquem aquesta problemàtica des d’una perspectiva objectiva, en canvi, arribem a la conclusió que la casuística troncal fou el triomf intern d’una corrent arrelada històricament al PCUS des dels inicis de la revolució bolxevic.

És un fet evident que Mikhaïl Gorbatxov  encarna en l’imaginari col·lectiu la cara visible d’aquesta corrent, malgrat que en processos històrics mai cap dinàmica és culpa exclusiva d’una sola persona. Alhora, els seus plantejaments no van sorgir per ‘’generació espontània’’, sinó que es basaven en postures que ja havien defensat Nikolai Bujarin i Nikita Jruschev anteriorment. Ambdós  representaven una solució petitburgesa per avançar cap al socialisme, caracteritzada per una concepció suavitzada de la lluita de classes. El seu projecte polític defensava la introducció d’idees capitalistes al socialisme soviètic, tals com afavorir  mecanismes de mercat, la descentralització  de l’economia acompanyada d’una certa producció privada i en el cas de Jruschev – Secretari General del PCUS entre 1953 i 1964- un augment en la inversió en béns de consum i la desviació d’inversions de l’industria pesada en benefici de l’agricultura. Aquest conjunt de reformes van tenir com a conseqüència directa el naixement del que s’anomena la segona economia. És a dir, el naixement d’una economia submergida, la qual viuria un fort auge durant l’època del lideratge de Leonid Breznev (1964-1982) degut a la seva actitud immobilista enfront aquesta problemàtica, malgrat també fou un període de recuperació de les postures més ortodoxes del partit, evidenciant la constant confrontació de dos tendències en el sí d’aquest. Justament aquesta segona economia seria un dels condicionants històrics fonamentals a l’hora d’esperonar la Perestroika.

Seria incorrecte afirmar que l’URSS no requerís reformes. Yuri Andropov, Secretari General del PCUS del 1982 al 1984, afirmà que els problemes fonamentals -agreujats per l’acció corrosiva de la segona economia- als quals s’enfrontava el país eren la ineficiència, la baixa productivitat, falta de disciplina laboral, una progressió lenta de les condicions de vida i una quantitat/qualitat baixes en determinats béns de consum.

Així doncs, Gorbatxov es va erigir com a nou Secretari General en un context de desig universal de sanejament de l’escenari polític. Malgrat això, el nou jove Secretari General va esdevenir el cinturó de transmissió dels idearis occidentals, malgrat la retòrica leninista que emprava. La Glasnost , per exemple, no fou res més que la introducció del model de premsa occidental. Els anys 1987 i 1988 foren el punt d’inflexió i l’inici de l’agudització de la Perestroika per a tombar la reticent branca ortodoxa del partit. La incapacitat d’aquesta per expulsar del sí del partit a la tendència petitburgesa (com sí va poder en el 1929 i 1964 amb Bujarin i Jruschev respectivament) és un necessari debat historiogràfic.

El debat que tractem aquí, en canvi, es si la Perestroika va provocar el col·lapse per les seves característiques intrínseques, o si en canvi foren els tempos de la seva aplicació el detonant de la crisi. Per encarar aquest debat, cal tenir en compte que Gorbatxov va modificar els pilars fonamentals de la societat soviètica. Va acabar amb el paper d’avantguarda i el monopoli del PCUS (el qual era una clara barrera del projecte reformador malgrat el seu desgast), va eliminar la planificació central i la propietat estatal (recordem que abans d’aquestes reformes el PIB soviètic es va mantenir en constant creixement, menys en el lapse de la Gran Guerra Patriòtica)  tot fomentat l’auge de la segona economia, ja molt consolidada. També va permetre que la Glasnost (element indestriable de la Perestroika) transformés la ideologia i la cultura de la població soviètica. Finalment, i essent aquest un argument de gran pes, la nova economia capitalista era irreconciliable amb els nacionalismes perifèrics, especialment perquè suposava l’incapacitat financera de la república russa de seguir finançant els projectes de discriminació positiva envers les repúbliques menys industrialitzades, perdent així una gran eina de cohesió nacional.

El projecte de Gorbatxov estava inspirat en un miratge, el miratge de la ‘’tercera via’’ socialdemòcrata. Cal tenir present que en última instància la socialdemocràcia no té com a marc econòmic el socialisme, sinó el capitalisme. Alhora, seria temerari afirmar que Gorbatxov buscava una intencionadament una restauració del capitalisme, malgrat la seva dialèctica de la traïció. La praxi mancada de coherència del projecte reformador juntament amb l’auge de la influència dels interessos de classe reaccionaris, cada cop més incontrolables, nascuts arran de l’economia submergida, amb Boris Yeltsin com a un dels individus més representatius d’aquests, serien els detonants de la pèrdua de la legitimitat i del poder polític soviètics d’aleshores, fet que ja descarta la possibilitat que la Perestroika fos viable amb uns ritmes més pausats. El socialisme soviètic no va caure per causes naturals, es va suïcidar.

Gorbatxov va matar accidentalment el pacient

No hi ha atur, però ningú treballa. Ningú treballa, però els plans es compleixen. Els plans es compleixen, però en les tendes no hi ha res. En les tendes no hi ha res. En les tendes no hi ha res, però els rebosts de la gent estan plens. Els rebosts estan plens, però tots estan descontents. Tots estan descontents, però voten a favor. Acudit sobre els “set miracles del socialisme”

Parlar sobre la “Perestroika”, la “Glasnot”, Gorbatxov i la caiguda del bloc soviètic és un assumpte avui dia encara espinós. Generalment, la caiguda del bloc originari del “socialisme realment existent” ha sigut narrat des de l’eufòria del triomf capitalista en la Guerra Freda. David Remnick, Francis Fukuyama i altres escriptors, periodistes i ‘intel·lectuals’ liberals van anar trenant des de la dècada dels 90 un discurs on, més que el desastre econòmic, l’agent dissolvent final del comunisme era la pròpia població civil, la qual hauria fet fora uns règims moribunds per un sistema econòmic abocat al fracàs. La història havia acabat, el socialisme havia perdut i el lliure mercat havia vingut per quedar-se.

Historiogràficament cal encara debatre la fi de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i del bloc comunista per a posar fi a la idea que  el socialisme és un sistema destinat inherentment a fracassar. La URSS va optar per un model econòmic, polític i social que estava basat en els enormes terratrèmols històrics que havien tingut lloc des de 1917 en un país agrari i endarrerit com Rússia; això és el que explicarà els grans debats de la dècada dels 20 entre aquells que, com Nikolai Bujarin (1888-1938), defensaven una línia gradualista per a arribar a la industrialització i aquells que, com Stalin, reclamaven una aplicació ràpida i forçosa per a industrialitzar el país: només així podem explicar els plans quinquennal i l’economia planficada soviètica.

El triomf de la darrera línia (que no va ser gens fàcil i que va causar enormes patiments) va venir acompanyat d’un enlairament econòmic que, recuperat després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), va permetre a la URSS uns creixements econòmics del 10% o més durant la dècada dels cinquanta. Eren els temps on Khrushov parlava de superar econòmicament Occident i els seus estàndards de vida.

Però aquest model que va permetre grans èxits en la indústria pesada i militari va permetre frenar a Hitler, va esgotar-se durant la dècada dels seixanta. Quaranta anys després de prometre un benestar que mai arribava (entre 1914 i 1945, Rússia/URSS havia perdut milions d’habitants per culpa de la Primera Guerra Mundial, la guerra civil de 1917-23 i la Segona Guerra Mundial), els habitants de la URSS van veure per fi als seixanta com creixien els seu estàndards de vida: això va crear una demanda que el sistema no podia cobrir.

Amb el desgel i la desestalinització a la URSS, la maquinària burocràtica-econòmica del partit va anar perdent el control de l’economia real del país, ja que aquesta no responia a les necessitats reals de la població, que va muntar una economia paral·lea aliena a la planificació estatal. Als anys setanta, aquest fenomen era tan gran que el 30% dels ingressos personals a la URSS provenien d’un sector privat oficialment inexistent.

Les reformes que es feien necessàries per a mantenir dempeus l’edifici soviètic van amagar-se davant el descobriment del gas siberià i d’ingents bosses de petroli (en un context d’ascens dels preus dels combustibles fòssils) i van empitjorar encara més la situació; la URSS es va convertir en allò que l’historiador Eric Hobsbawm qualficaria com a economia “colonial”. Leonid Bréjnev va preferir mantenir la pau social i dintre del seu partit abans que afrontar unes reformes que haurien tocat profundament les estructures de poder.

Va ser en aquesta època que  el sistema va atrofiar-se de tal manera que es va posar punt i final a la idiosincràtica autarquia econòmica i va anar augmentant la seva dependència de l’exterior: entre 1965 i 1985, la URSS va passar d’importar 15 milions de tonelades de gra a importar-ne 170 i a importar massivament tecnologia occidental.

Mikhaïl Gorbatxov va haver de fer front a tot això amb l’afegit que la URSS estava perdent la carrera mundial en els camps de la informàtica i les noves ciències tecnològiques i estava en una posició de desavantatge en un nou marc d’integració mundial a la qual portava des dels setanta integrant’s-hi.

No content amb modernitzar econòmicament el país per a redirigir-lo vers els nous temps, Gorbatxov va voler sumar-hi la llibertat política: el conjunt de reformes polítiques i socials quedarien englobades en el projecte més general de la “Perestroika”, o “transformació”.

Però totes aquestes reformes, que no es feien amb ànims “petitburgesos” (malgrat acceptar estímuls de mercat i liberalitzar l’economia soviètica) sinó amb esperit autènticament “leninista”, van dur-se a terme sotra principis massa generalistes, poc concrets i l’ambició de les quals l’obligava a desmuntar l’ajuda econòmica als països de l’est europeu i a enfrontar-se a la nomenclatura del seu partit.

Les reformes de Gorbatxov intentaven fer front a una situació heredada catastròfica i responien a les grans preocupacions socials que es vivien des dels seixanta a la URS: “No podem continuar vivint així”. Però la falta de realisme i l’aplicació massa accelerada de les seves reformes són , essencialment, les responsables últimes de convertir el que havia de ser una demolició controlada de certes parts del sistema en el derrumbament total de l’edifici soviètic. Gorbatxov, un genuí revolucionari, va matar, accidentalment, al pacient, encara que aquest estigués ja molt malalt.