En defensa del terme "feudal"

 

El feudalisme és, segurament, un dels grans conceptes que forma la Història. Juntament amb altres elements historiogràfics com el feixisme, la Revolució Industrial, el capitalisme, etc. és sovint emprat i esmentat tot i que, amb freqüència, de forma incorrecta.

Si prenem com a referència la visió de la Història de Marx veiem com aquest va dividir-la tenint en compte els sistemes de producció. D’aquesta manera trobem el mode de producció esclavista -previ al feudalisme- i el capitalista -posterior. El mode esclavista es caracteritza per l’explotació i la possessió de l’home per l’home. En la societat capitalista, per la seva banda, l’home és lliure de iure, però el treball d’aquest és explotat pels qui posseeixen els mitjans de producció. Enmig d’aquestes dues etapes històriques va esdevenir-se arreu del món el que coneixem com a feudalisme.

Segons Charles Parain podem establir unes característiques bàsiques pel que fa a les relacions de producció feudals. Aquestes són, principalment, la importància de la terra en les relacions socials i una economia bàsicament agrícola; els treballadors tenen el dret d’ocupació i d’usdefruit d’aquesta terra, però qui en té la propietat són els seus senyors, els quals tenen dret a obtenir-ne prestacions; finalment cal parlar de l’existència de la servitud -que no esclavitud-, la qual vincula en camperol amb el seu amo i la terra i, alhora també, enllaça senyors segons un sistema jeràrquic basat en deures militars amb el superior.

Veiem, doncs, que el terme feudal no presenta la mateixa natura que esclavista o capitalista. En els dos últims casos la paraula fa referència al mitjà social fonamental -propietat sobre l’esclau o bé propietat del capital. Feudalisme, en canvi, és un concepte que no es relaciona més que amb la superestructura política de la societat que es troba entre la societat antiga -esclavista- i la moderna -capitalista- i que normalment encabim en els segles de l’Edat Mitjana. D’aquí radica el fet que la paraula no sempre sigui adequada del tot per caracteritzar aquest tipus de societats.

En tots aquests casos, el feudum, paraula de la qual deriva el terme feudal, no desenvolupa un paper fonamental. Pensem, doncs, ¿és aquesta una raó per negar-se, com fan la major part dels historiadors no-marxistes, a emprar el concepte feudal, sempre que no es tracti estrictament de formes juridicopolítiques nascudes de l’existència del feudum? Nosaltres, de la mateixa forma en què ho fa Pierre Vilar, no ho creiem així i veiem, en canvi, que aquesta negació condueix a oblidar l’estret lligam entre les relacions de producció, forjades entre camperols i senyors entorns a la terra, i la jerarquia feudal, que va garantir durant molt de temps el mateix mecanisme d’aquelles relacions.

A més, cal recordar que és a partir del segle XVIII -moment en què es produeix la lluita duta a terme per la burgesia ascendent contra un règim que havia entrat en decadència- que es va adoptar el costum d’anomenar feudal al conjunt del sistema, incloent-hi les relacions de base entre senyors i camperols i els vestigis juridicopolítics de l’Edat Mitjana, en el si de la ja monarquia absoluta moderna. En aquesta lluita, el terme feudal va prendre un matís pejoratiu i polèmic: el mateix que el terme capitalista al llarg de les lluites de classe del segle XIX. Justament per això, els historiadors no-marxistes prefereixen no emprar-lo, de la mateixa forma que, durant molt de temps, els economistes burgesos s’han negat a emprar el terme capitalista. Però tot això no treu ni un pessic de realitat al fet capitalista, ni al fet feudal.

Cal dir, també, que les relacions socials de tipus feudal van crear-se molt abans del feu pròpiament dit, que no és res més que el seu zenit polític, i que aquest tipus de relacions va sobreviure durant molt de temps, a vegades fins a temps molt moderns, encara que el seu zenit polític hagués desaparegut.

Així, doncs, no hauríem de tenir problemes en anomenar feudal a qualsevol sistema en el qual el treballador agrícola, que ja no és esclau, es troba, però, sotmès a tota mena de traves extraeconòmiques que limiten la seva llibertat i la seva propietat personal, de tal forma que ni la seva força de treball ni el producte del seu treball s’han convertit encara en simples objectes d’intercanvi lliures, en autèntiques mercaderies.

D’aquesta manera, el colonus romà del segle IV anuncia ja el feudalisme, i el camperol andalús o sicilià dels anys 30 del segle XX viu encara sota lligadures de la mateixa naturalesa.

Saturació semàntica; dificultats explicatives

 

Encara avui dia podríem dir que els termes «feudalisme» i «feudal» són genèricament coneguts i, de tant en tant, socialment utilitzats. Ho són, però, sense tenir-ne una comprensió massa definida d’aquests, utilitzant-se grosso modo per donar èmfasi a condicions socials aparentment negatives o injustes. És així com potser algun cop hem sentit a parlar dels “nous senyors feudals” o del “feudalisme a les universitats”.

Aquest ús, però, pot empobrir i distorsionar els continguts i la complexitat d’un concepte sobre el qual s’ha debatut incansablement en el si de la historiografia. Malauradament, però, mai s’ha arribat a assolir-ne una definició comuna.

Possiblement, aquesta ha estat irrealitzable per les múltiples divergències historiogràfiques i, concretament, per la manca d’acord a l’hora de definir què esdevé constitutiu, en última anàlisi, de «ser feudal».

En essència, podríem parlar de dues grans concepcions generals del terme: del «feudalisme» com a organització històrica de la producció i del «feudalisme» com a model històric institucional i jurídic. El desenvolupament d’aquestes concepcions aparentment contraposades ha conduït a interpretacions i aplicacions excloents i contradictòries del terme, entenent com a «feudals» societats històriques tan distants en el temps i l’espai com l’Imperi Carolingi, el Japó medieval, l’Amèrica colonial o la França del segle XVIII, entre molts altres casos.

Aquesta disparitat teòrica i la falta de concreció semàntica del terme ha induït a la confusió i l’error, i és aquí on hem de retornar a l’origen etimològic del terme. Sense absència de polèmica, es creu que el concepte «feudalisme» prové del llatí medieval feudum, fevum i altres variants, que a la vegada deriven del fràncic i protogermànic fĕhu (que pot voler dir ramat, bestiar o propietat). Essencialment, podríem definir el feu com aquella propietat que el senyor feudal atorga al senyor feudatari (o vassall) en contracte, assumint envers el primer obligacions de caràcter civil i militar. A la vegada, el senyor feudatari cedeix el feu en propietat d’ús als camperols, que es troben més o menys lligats a la mateixa jurisdicció.

És interessant debatre sobre si el feudum és realment fonamental en el desenvolupament de les relacions socials de les societats on és històricament existent; i sobre si és encertat universalitzar el terme «feudalisme» a altres societats on aquest no hi ha existit mai. Aquest fet, a part de ser desafortunat etimològicament, implica deslligar-lo dels seus contextos i sentits històrics originals i en limita extraordinàriament la capacitat d’explicar formacions socials diferents, en tant que en coarta la seva pròpia originalitat històrica.

També, en tant que no existeix una concreció dels elements essencialment ontològics del «feudalisme», es defineixen societats com a «feudals» o «no feudals» en relació amb un major o menor grau de coincidència amb les formes institucionals i jurídiques típiques del desenvolupament i disgregació de l’Imperi Carolingi: l’exemple històric cabdal. En conseqüència, es tendeix a utilitzar el concepte de manera formalista i, de vegades, arbitrària.

Particularment en la historiografia marxista, existeixen dificultats teòriques internes. Sovint es realitza una sinonímia entre el «feudalisme» i el «mode de producció feudal», confonent així la formació social concreta amb la conceptualització abstracta de l’organització de la producció.

Caldria també posar èmfasi en el fet que s’utilitzi un element superestructural (el feudum) per definir, precisament, l’abstracció de l’organització de la producció. Aquest fet pren més rellevància  si entenem que, en la teoria marxista, el que és determinant per definir els modes de producció és el mode d’apropiació de l’excedent conjuntament amb el procés a partir del qual es combinen productors i mitjans de producció. És per això que diversos autors entenen  que no existeixen diferències essencials entre aquelles formacions socials anomenades «feudals» i moltes altres formacions socials precapitalistes; i, en substitució del «mode de producció feudal», proposen l’ús del «mode de producció tributari».

Així doncs, davant de tot aquest seguit de dificultats historiogràfiques, conclouríem que és necessari un treball intens i un debat sincer per tal de superar les dificultats epistemològiques pròpies del concepte «feudalisme». Potser acordar una limitació semàntica d’aquest sigui un primer gran avenç en la qüestió. Mentrestant, però, n’hauríem de posar críticament en qüestió el seu ús i utilitat.