Desmitificant els gladiadors (II). Un dia a l’amfiteatre

Com ja hem vist la gladiatura era l’esport més popular d’occident entre els segles I i V, però no només era un simple entreteniment: era molt més. Era un negoci, era política, era la cultura i la societat romana reduïda en un sol espai, i és que en un amfiteatre, des de les grades fins a l’arena, es podia resumir la societat romana.

Els propis romans sabien que els espectacles de gladiadors eren quelcom més que un passatemps i que la seva funció no era merament ociosa. Tal com assenyalen Ciceró, Sèneca , Libanio o Plini el Jove qui assistia a l’amfiteatre aprenia moltes coses. La societat romana era una societat principalment militar i la disciplina social i la importància de l’exèrcit eren capitals. Un dels valors més arrelats a la societat romana era que eren elegits pels Déus per governar el món i, per tant, eren moralment superiors a la resta de societats. Això feia que els romans haguessin d’actuar en conseqüència, en especial la noblesa doncs eren la mostra de societat romana més pura, i resumien aquesta actitud en la paraula dignitas. Tot i que traduïm aquesta paraula per “dignitat” va molt més enllà, és actuar de manera impassible, altiva, forta i valerosa. Un no podia desesperar en públic ni donar senyals de feblesa i la màxima qualitat d’això era el menyspreu a la mort. La mort és el que fa més por a l’home, l’ instint  de supervivència és molt present en l’ésser humà, per tant els romans (que eren els elegits dels Déus) havien de mostrar-se impassibles quan aquesta arribés, era una de les majors virtuts romanes. Per això quan anaven a l’arena i veien aquells gladiadors (que recordem que formaven part de l’estrat més baix de la societat juntament amb les prostitutes i els actors, els infames) que afrontaven la mort sense immutar-se els assistents  veien el model a seguir, doncs ells havien de ser millors que aquella classe social, encara que els admiressin profundament tot i que no poguessin unir-s’hi. I això es devia al fet que l’ordre social era clar, era la classe baixa la que entretenia a les superiors i no a l’inversa, deixant clara la funció de cada un a la societat, a més animava als que volguessin imitar-ho a practicar amb l’espasa a l’àmbit privat primer i després unir-se a l’exèrcit, l’objectiu final de la gladiatura era inspirar i educar en la cultura de la guerra als joves de la societat i animar-los a formar-ne part al lloc que els tocava socialment, complint el servei militar.

Això és comprensible en una societat que ha arribat on ha arribat per mitjà de les seves conquestes i la seva força militar. En la societat romana moltes de les coses públiques no tenien un sentit si al final no estaven destinades a emular la guerra o amb fins bèl·lics. Quan els homes acudien a l’arena havien de sentir el desig de ser com els gladiadors (àgils, forts, resistents tant de cos com d’esperit)i les dones havien de sentir el desig de casar-se amb homes que compartissin aquestes qualitats o tenir i criar fills que també les tinguessin. Per tant veiem que hi ha uns objectius polítics i socials molt concrets en la gladiatura, que ensenya com a mínim dues coses: l’amor a la guerra i a les armes en una societat organitzada principalment amb fins militars que permetia veure que a través de l’entrenament constant i la disciplina es podien assolir les millors qualitats romanes (valor, disciplina, menyspreu a la mort, etc) i l’establiment d’una jerarquia social clara.

De fet per remarcar aquest fet les grades de l’amfiteatre estaven organitzades i distribuïdes segons la classe social a la que es pertanyia, ja que estaven organitzades curosament i les diferents classes socials no es barrejaven durant l’espectacle (que si en el banquet final, però no formava part oficialment de la jornada dels jocs). Qualsevol que contemplés la disposició de l’amfiteatre veuria clarament qui manava i per què i qui havia de servir i què havia de fer per poder escalar socialment (bàsicament a través de l’exèrcit).
A part d’aquests termes de valors romans i organització social els espectacles de gladiadors també ensenyaven altres coses com el poder de l’estat o el resum de la vida. Al migdia l’estat aprofitava per executar els seus condemnats a mort públicament que podien morir lluitant amb l’espasa (damnati ad ludus) o per les feres (damnati ad  bestias o noxum) i el públic veia quines eren les conseqüències d’atemptar contra la llei (exactament igual que les execucions públiques fins als nostres dies). A part d’això l’amfiteatre procurava ensenyar valors religiosos molt lligats a les cultures mediterrànies antigues. Els gladiadors, que lluitaven al començar la tarda, representant el bon moment per morir en la vida, i els dos gladiadors sortien per la porta est l’arena, la Porta Triumphalis (la porta del triomf) i en acabar el guanyador sortia per la mateixa (seguia viu, triomfava després de l’adversitat) i el perdedor si resultava mort sortia per Porta Libitenensis (la Porta de l’Avern) representant el destí de les ànimes dels vençuts. Aquesta porta també representava la nit, doncs anteposada al dia era el final de totes les ànimes, però si algú aconseguia triomfar un cop i un altre i un altre tot i que al final morirà la seva glòria serà eterna i això és el que et fa viure per sempre, que les teves gestes (en especial les bèl·liques) són  les que permeten a l’ànima viure per sempre més en el record de tota una societat.

 

Representació d'una "venatione" on els "venators" o caçadors inentent abatre un elefant

Representació d’una “venatione” on els “venators” o caçadors inentent abatre un elefant

 

 

Més enllà dels efectes educatius en la pròpia societat romana la gladiatura va ser usada com a efecte romanitzador a totes les províncies de l’Imperi. El simple fet d’aficionar-se a un esport purament romà creava en la cultures conquerides un sentiment d’acceptació i pertinença a l’Imperi, a una sèrie de trets culturals nous que poc a poc s’imposaven a les societats locals. La gladiatura era un espectacle molt elaborat i pensat fins a l’últim detall que buscava atreure a les masses i ho va aconseguir fins al punt que tenim constància de més de dos-cents amfiteatres construïts en pedra (per tant permanents tot l’any) arreu de l’Imperi. Això demostra l’èxit que va tenir aquest esport en cultures foranes i com van ser assimilades a través dels jocs.  Es demostrava en aquests les capacitats de dirigir i organitzar grans coses per part dels conqueridors i que la seva vida millorava amb l’arribada dels romans.
A més durant els jocs de gladiadors es demostrava al món el poder absolut de l’Imperi romà, no només amb les execucions públiques si no amb el propi espectacle. Durant les venationes (la cacera que ocupava la primera part de l’espectacle) es portaven a l’arena feres de tots els racons de l’Imperi, des de lleons d’Àfrica i l’est d’Europa (que en aquell moment n’hi havia) fins a paons reials, primats, ossos i elefants (tant africans com indis). Per un habitant de la una ciutat normal de l’Imperi que el més probable és que no hagués viatjat més enllà de cinquanta quilometres de casa seva l’apararició d’aquestes bèsties devia ser un gran atractiu i una vertadera sorpresa i li devien semblar animals quasi mitològics, i veia així que el poder de l’Imperi s’estenia per els quatre punts cardinals, fins a terres llunyanes i estranyes i allà havia aconseguit imposar el seu domini, també.  Durant els propis combats de gladiadors també s’aprofitava per exhibir el poder de l’Imperi, doncs els diferents tipus de gladiadors molt sovint van equipats i reben el nom dels diferents exèrcits vençuts per Roma, tot i que en part això es deu al record de l’origen de la gladiatura quan eren sacrificis rituals als difunts. El més popular d’aquests era el gladiador sàmnata que lluitava amb un escut rectangular i una espasa. Aquest era el gladiador més arquetípic però se li van anar sumant altres classes basades en pobles que van oferir una gran resistència contra l’invasor romà. Alguns exemples són els gladiadors gallus (gals) que sorgiren al segle II aC després dels primers conflictes contra les tribus gal·les del nord d’Itàlia o Provença o els gladiadors tracius (tracis) o els essedaris (essedar és un tipus de carro brità, basat en la manera com combatia la noblesa britana) que va aparèixer el segle I aC després de les guerres de la Gàl·lia i la invasió a Britània per part de Cèsar. Aquests exèrcits que en el seu moment es van enfrontar a Roma passaven a formar part de l’espectacle per al seu poble, demostrant així el poder de les legions romanes al món. És per això que l’exèrcit romà mai es va representar a l’arena d’un amfiteatre, ni en les armes ni cap dels seus elements típics, doncs l’exèrcit romà sempre havia acabat triomfant i era l’exèrcit dels homes amb dignitat, els que governaven, no els que havien d’entretenir a la plebs per haver estat dominats.

La gent acudia, però, no  a aprendre totes aquestes coses si no perquè a més d’entreteniment el poble podia rebre beneficis només per acudir als amfiteatres. Per començar era un dels pocs llocs que es permetia fer reivindicació política davant dels membres més destacats de la política romana i en el cas del Coliseu de Roma (o els jocs que organitzava ell abans de la seva construcció) la plebs podia portat les seves reclamacions just davant de l’Emperador, que segons la tradició aquest com a mínim les escoltava i sovint actuava en conseqüència a aquestes demandes. De fet, Ciceró diu “hi ha tres llocs on les opinions i simpaties del poble romà, en el que fa a assumptes polítics, es poden verificar clarament: les assemblees, els comicis i els jocs de gladiadors” (Pro Sestio, 106) posant a la mateixa alçada com a espai polític l’amfiteatre i dos puntals de la política romana (eleccions i assemblees).

Durant el dia dels jocs la gent podia cridar consignes per una o altre reclamació i llavors els dirigent no tenien més remei que escoltar-los. És molt famosa la reclamació a Juli Cèsar on el poble de Roma li va demanar que posés punt final a la corrupció del Senat l’any 59 aC, el mateix que uns mesos abans havien reclamat en el mateix espai a Pompeu. Com veiem, doncs, a l’amfiteatre el poble podia reclamar pràcticament qualsevol cosa sense por a les represàlies i sovint eren escoltats, donant als jocs de gladiadors una gran importància de diàleg social entre les elits dirigents i el poble ras. És cert, però, que alguns senadors buscant influència contractaven a gent perquè intentés cridar consignes i peticions favorables als seus interessos animant a la gent del seu voltant a seguir el seu exemple però per el que ens diuen les fonts quan això passava es notava molt qui iniciava això i perquè, mentre que quan s’iniciava de manera espontània i general la reclamació en qüestió s’havia de prendre seriosament.

Els altres beneficis que qualsevol podia rebre només per assistir a l’amfiteatre eren riqueses. Una de les grans passions dels romans eren les apostes, que movien unes quantitats ingents de diners. Aquest era un dels motius per els quals el combats de gladiadors sempre buscaven els emparellaments més igualats possibles, doncs la imprevisió de qui seria el guanyador permetia igualar al màxim les apostes (una part de les apostes se les emportava el gladiador vencedor) i amb les apostes adequades un ciutadà podia guanyar una bona quantitat de diners en un sol dia. D’aquesta pràctica no se’n lliurava cap classe social, tothom apostava, fins i tot l’emperador però ho feia a través de tercers per evitar que les seves opcions personals influïssin en el combat o la resta d’apostes.

A part d’això era una costum que entre combats es llancessin al públic boles de fusta o d’os premiades amb regals. Aquesta costum es deia sparsiones i els presents corrien a càrrec de l’editor o organitzador que no reparava en costos per tenir content al públic. Els premis anaven des de cistelles de menjar, entrades a certs llocs especials, esclaus, cases, vil·les rurals i grans premis en metàl·lic. Alguns d’aquests premis arribaven als 10.000 sestercis o més (aproximadament uns 60.000 euros). Es tiraven en abundància i el públic es barallava fortament per aquests i alguns intel·lectuals de l’època de classe alta parlen de “vertaders disturbis” i recomanen sortir de l’amfiteatre quan començaven les sparsiones i tornar a entrar quan el públic hagués acabat de barallar-se per els premis. Aquestes atencions es distribuïen de diverses maneres però les més comuna era la de deixar anar molts coloms a la vegada que carregaven les boles premiades i les deixaven caure damunt del públic. També existia la costum de negociar per aquests premis doncs es podien vendre per diners en metàl·lic a terceres persones si el premi en qüestió no interessava i es preferia vendre el premi a un interessat a canvi de diners. Això permetia que qualsevol que assistís a l’amfiteatre i fos afortunat podia sortir al final del dia molt més enriquit del que havia entrat a més d’aconseguir oci gratuït i haver socialitzat amb la resta de la comunitat. Podríem pensar que la classe alta no dirigia les seves atencions cap a aquests premis que feien les delícies a la plebs però veiem que el segle I dC es va emetre una llei que reservava un mínim de premis dedicats a les classes dels equites i senatorials (les elits romanes)així doncs veiem que es queixaven si consideraven que no havien rebut prous premis durant els jocs.

Un cop vist tots aquests aspectes relacionats amb la gladiatura podem entendre perquè era molt més que un esport o un passatemps, la gladiatura permetia al ciutadà romà sentir-se part d’un Imperi immens, poderós, que cuidava d’ell proveint-li menjar i oci gratuït. Era la base de la societat romana tant a Itàlia com a Roma i això es demostra que fins els més crítics amb aquest esport (com Marc Aureli) no van fer res per acabar amb ell, si no que es van limitar a adaptar-lo una mica als seus gustos doncs veien les infinites virtuts que representava per a l’estat l’existència dels jocs de gladiadors. Era, doncs, una eina política, social i cultural que ensenyava a la vegada que entretenia i formava part dels engranatges d’una societat violenta en constant expansió. No és d’estranyar, doncs que l’Imperi Romà d’Occident caigués només 40 anys després de l’abolició oficial dels jocs de gladiadors. És el símbol d’una societat completament diferent, d’un Imperi fragmentat on els ciutadans ja no es senten part d’una entitat més gran i una societat que ja no valora les gestes bèl·liques i la necessitat de lluitar per la glòria.

 

 

Per saber-ne més...

-Montanelli, Indro. Història de Roma; Edicions Destino, 2008, Barcelona.

-Roldán, José Manuel. Historia de Roma I; Ediciones Cátedra, 2007, Madrid.

-Mañas Bastida, Alfonso; Gladiadores El Gran Espectáculo de Roma; Ariel Historia, 2013, Barcelona.

-Fernández Nieto, Francisco Javier, Historia Antigua de Grecia y Roma; Tirant Lo Blanc, 2005, Valencia.