Després de les bombes: la segona postguerra mundial - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El dos de setembre de 1945, Japó firmava la seva capitulació. La Segona Guerra Mundial arribava per fi al seu punt final, gairebé sis anys exactes del seu inici (l’u de setembre de 1939). Malgrat la seva cronologia oficial (1939-45), cal tenir en compte tots els conflictes i la inestabilitat mundials que des del 1914 portaven sacsejant el món: la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, els nombrosos conflictes armats a l’Orient, les incipients lluites per l’alliberament nacional a les colònies, el Crack del 29 (i la Gran Recessió dels Trenta), l’arribada del feixisme i del nazisme al poder, la Guerra Civil Espanyola…

D’aquesta manera, per exemple, entre 1933 i 1945, moriren més de catorze milions de persones només a Ucraïna, Bielorússia, Polònia, les repúbliques bàltiques i als Balcans. Després, el gran conflicte de 1939-45 va acabar d’incendiar el món: els càlculs del nombre de morts basculen entre 60-70 milions de morts (d’aquests, 27 foren únicament soviètiques); al Japó, un 40% de l’àrea urbana fou arrasada i en la zona ocupada pels alemanys es destruïren unes 1710 ciutats i uns 70.000 pobles. Les conseqüències a curt termini del final de la guerra també foren turbulentes: 12.000.000 d’alemanys desplaçats, milions de morts causats per les grans fams de 1945-47 i les neteges ètniques de jueus i alemanys a Polònia, Txecoslovàquia…

Així doncs, la Segona Guerra mundial va ser la sublimació destructiva d’un període (1914-45) que repercutí a tot el món i que a ulls de molts havia de ser un capítol de la història europea que no havia de repetir-se mai més: “Nie wieder”. Però com calia construir un nou ordre mundial, més estable, segur i just, després d’haver fracassat tan estrepitosament després de la Primera Guerra Mundial (1914-18)? S’havia après del Tractat de Versalles?

Execució de partisans a Rússia (gener de 1943). Font: Wikimedia Commons

El 1919, l’economista John Maynard Keynes escrigué Les conseqüències econòmiques de la pau. Allà, l’anglès va fer una de les anàlisis més incisives de la pau firmada a París entre el bloc guanyador (les potències de la Triple Entesa i els seus aliats) i el perdedor (Triple Aliança i aliats), particularment del Tractat de Versalles, el “Diktat” de Versalles, que establia les condicions per a la pau entre Alemanya i la Triple Entesa. Keynes va saber veure correctament que les condicions draconianes imposades als teutons, pensades en una clau tremendament revengista, impediria una recuperació econòmica del Vell Continent, atès que deixava greument tocada la principal locomotora europea. I així fou.

Vint-i-sis anys després, Alemanya (almenys, la seva part occidental, ocupada per Regne Unit -RU-, França i els Estats Units d’Amèrica -EUA-, base de la futura República Federal Alemanya -RFA-) havia d’esdevenir part de la solució i, contra tot pronòstic, tornaria a convertir-se en la locomotora de la recuperació europea (occidental): el famós “Wirtschaftswunder” (“miracle econòmic”) de finals dels quaranta i principis dels cinquanta. La recuperació d’Alemanya, la qual havia començat la Segona Guerra Mundial (i la Primera, a ulls de molts polítics del moment), va ser cuidada, no únicament pels mateixos alemanys, sinó també per la majoria dels seus antics enemics al camp de batalla.

Com va ser possible aquest canvi de mentalitat? Què havia canviat a la segona postguerra respecte a la primera?

D’entrada, per descomptat, el conflicte mateix. La Segona Guerra Mundial havia aportat un grau de destrucció fins i tot superior al de la de 1914-18. Havia sigut una guerra total que havia impregnat cada aspecte de la vida de la població civil, qui havia petit les conseqüències directes dels bombardeigs aeris i la repressió durant la invasió del nazifeixisme. Per tant, el 1945, l’economia europea estava en runes.

William L. Clayton, secretari assistent d’estat per a afer econòmics dels EUA descrivia la situació europea, el 1947, amb aquestes paraules:

“Europa s’està deteriorant durament. La posició política reflecteix l’econòmica. Una crisi política rere l’altra únicament indica l’existència d’una greu aflicció econòmica. Milions de persones a les ciutats van morint lentament de gana (…) El sistema modern de la divisió del treball gairebé ha desaparegut a Europa”

Els historiadors que han investigat aquest període clau han arribat a una sèrie de conclusions similars, intentant entendre la diferència entre la primera i la segona postguerra, i que podríem sintetitzar en els següents punts:

  1. Hi hagué un fort creixement econòmic durant la segona postguerra a causa d’un efecte “catch up” propi d’una regió que havia superat els constrenyiments de la postguerra i de més de vint anys de dificultats econòmiques; també d’una alta i productiva inversió; i la instauració d’institucions adients per a la reconstrucció i el creixement.
  2. La presència de dues superpotències (la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques -URSS- i els EUA) que es parteixen el Vell Continent i que forçaran als EUA a intervenir decididament en pro dels seus interessos geopolítics a Europa. Això facilitarà accions com el tan famós European Recovery Program (ERP), més conegut com a “Pla Marshall”.
  3. La reintegració essencial d’Alemanya en l’economia europea.
  4. El naixement d’un nou entramat d’institucions i relacions internacionals estables fixats en nous organismes supranacionals (econòmics, polítics, militars…). Això inclou un dels precedents de la futura Unió Europea: la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer.
Caricatura relacionada amb l’arribada del NHS. Els sistemes de l’estat del benestar no s’haurien pogut fer sense una profunda desconfiança vers el liberalisme clàssic. Font: Wikimedia Commons

Tot plegat, clar, no podia concebre’s sense una profunda desconfiança del liberalisme clàssic. Les solucions als nous problemes no podien passar pel mateix sistema econòmic que havia causat el Crack del 29 i la Gran Recessió dels Trenta i que, per tant, era corresponsable de l’auge del feixisme i de la guerra. (A més, el capitalisme era vist per amplis sectors de la població com a un còmplice necessari de l’auge nazifeixista). Per aquest motiu, els objectius polítics prevalgueren sobre els purament econòmics. Dos mesos després del final de la guerra, el novembre de 1945, l’historiador A.J.P. Taylor posava paraules a la desconfiança àmpliament sentida pels britànics vers el capitalisme a la BBC: “No hi ha ningú a Europa que cregui en el mode de viure americà, vull dir en l’empresa privada; o millor dit, aquells que hi creuen són un bàndol vençut i un bàndol que no sembla que tingui més futur que els jacobites a Anglaterra després de 1688”.

Per altra banda, les forces obreres (especialment les sindicals) optaren per la via de la moderació i acceptaren considerables contencions salarials en pro de l’estabilitat social, si això també anava lligat a canvis que permetessin l’accés a uns mínims de benestar. Es plasmà, per fi, aquella vella reivindicació que concebia l’educació, la salut i l’habitatge com a drets universals; i es feia a partir de polítiques concretes: construcció d’habitatge social, creació d’escoles o de sistemes de salut pública (sent referent i pioner el National Health System anglès), etc. A Itàlia naixeria una constitució que es considerava hereva de la lluita antifeixista.

Per descomptat, aquell no fou un procés lineal o plàcid. Les tensions existiren, tant internament com externament: l’intent d’assassinat del secretari general del Partit Comunista Italià (PCI), Palmiro Togliatti (1948), o el pont aeri de Berlín (1948-49) en són mostres, però malgrat aquests entrebancs, predominà una voluntat d’entesa i estabilitat. A tot això no foren aliens els líders polítics, molts dels quals, nascuts encara al segle XIX havien enviat a dues generacions de joves als escorxadors de dues guerres mundials i sabien que no podien tornar a cometre els errors de la primera postguerra mundial. Tampoc va ser aliè en tot aquest procés la por que generava una alternativa comunista que havia arribat fins a l’Europa de l’Est i la debilitat de les elits econòmiques, vinculades en molts casos al feixisme.

La correlació de forces, doncs, era relativament favorable a les corrents progressistes i a les tesis socialdemòcrates, que defensaven una intervenció més decidida de l’estat en l’economia i impregnaren el debat polític i econòmic durant tres dècades. Calia combinar el creixement econòmic que podia produir el capitalisme amb sòlides polítiques redistributives i un major control de l’economia. Al Programa Ahlen (1947), els democratacristians alemanys plantejaven el control dels sectors estratègics de l’economia alemanya i subordinaven els pagaments/ reparacions de guerra a les forces aliades, al benestar del país.

Per descomptat, aquest procés també tingué les seves limitacions. Els sistemes de benestar es feren sovint a costa d’aquells estats encara colonitzats o que s’independitzarien en els següents anys o no tingueren cap (o poca) perspectiva femenina. A més, les administracions europees no patiren un procés de ‘desfeixistització’ exhaustiu: més enllà dels grans capitosts, els estrats mitjans i inferiors del funcionariat (així com la plana major empresarial) quedaren intactes, o prou sencers. A l’Europa de l’Est, aquesta purga, si bé no fou completa, sí que fou més meticulosa. I, és clar, l’estat del benestar fou un experiment molt limitat geogràficament: únicament els EUA i l’Europa Occidental (i no tota) en gaudiren.

Per altra banda, la construcció d’una societat millor només acomplí la meitat del somni. La Guerra Freda propicià una geopolítica de blocs que propicià una Realpolitik descarnada i la fi del somni de les “democràcies populars” a banda i banda del futur Teló d’Acer. Fins i tot no tota l’Europa Occidental se salvà, com demostrà la guerra civil grega o el manteniment de la dictadura franquista a Espanya.

Cartell en alemany: “Aquí el Pla Marshall ajuda”. Font: Wikimedia Commons

Malgrat aquestes importants limitacions, però, cal reconèixer el canvi copernicà de mentalitat que suposà i la millora material que implicà per als europeus l’arribada dels estats del benestar, possibles gràcies al gran creixement econòmic (4-4,5% anual) que donarà lloc a les Trente Glorieuses (1945-75, aproximadament). Així doncs, després de la seva (segurament) pitjor crisi, Europa decidí reorganitzar-se sobre unes bases molt diferents dels de la primera postguerra mundial i que prioritzaven l’estabilitat social i el benestar general. Únicament a partir dels setanta aquest paradigma començaria a canviar. 

4.7 3 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x