És just que en 2016 recordem a D.W. Griffith i una de les seves més famoses pel·lícules com és Intolerance, podeu llegir aquestes línies sense por que no hi ha cap spoiler i dit això, comencem amb unes pinzellades sobre el cèlebre D.W. Griffith (1875- 1948) que va ser el director d’aquesta ja centenària pel·lícula, considerat com un dels grans directors del cinema nord-americà, i que va influir en cineastes com Einsentein entre d’altres tants directors. Va ser sens dubte un visionari i avançat de la seva època, que va saber entendre el cinema i la repercussió que aquest anava a tenir en la societat esdevenidora del segle XX, com va vaticinar en un escrit de 1915: “el cinema no és només un fred instrument per registrar la realitat característiques dels films documentals, sinó també i sobretot una poderosa escriptura històrica. Ja que un film narratiu sobre el passat dóna a la gent més consciència històrica que la que ofereixen mesos d’estudi.” D.W. Griffith amb “Intolerance” intentava netejar el seu nom, ja que hi hagut estat acusat de racista per la seva anterior pel·lícula “The birh of a nation” (USA 1915), on es narra la guerra de secessió Nord-americana i la posterior reconstrucció del país on l’home blanc i el Ku Klux Klan són reflectits de forma heroica.

Fragment de la pel·lícula Intolerance (1916)

Passem ja amb “Intolerance” (USA 1916) per començar dient que és un llargmetratge mut i en blanc i negre, que a dia d’avui està en la llista dels clàssics de la Història del Cinema, i és considerada per alguns experts i cinèfils com una de les grans obres mestres del cinema universal. Però en 1916 no va ser molt ben acceptada per la crítica i els espectadors: va ser un gran fracàs comercial, no va tenir l’èxit esperat en el moment de la seva estrena i va provocar la fallida del director. La base del seu fracàs va poder estar en la complexitat de la trama, ja que barreja la Història amb un simbolisme i uns elements filosòfics que de vegades poden arribar a confondre a l’espectador, i sobretot al de 1916 que no estava preparat per a aquest tipus de cinema tan creatiu alhora que experimental. La nostra pel·lícula es construeix amb un discurs fílmic en 4 moments de la Història Universal, quadres que s’alternen amb els altres, amb el fil conductor d’una dona que bressola un bressol (se suposa que representa la humanitat en constant lluita), hi ha un terme que s’usa molt en aquest moment del cinema com són els “tableaux vivants” i en aquesta pel·lícula es veu molt bé ja que es narra: la conquesta dels perses de Babilònia quan és derrotat el rei Baltasar (539 aC), l’època de Jesús on es mostra la seva passió i crucifixió, la matança dels hugonots a França (1572) país dividit per una llarga guerra civil entre catòlics i hugonots reflectint una caòtica cort reial, i no ens oblidem de la vaga obrera a l’Amèrica del Nord contemporània on el malbaratament de la burgesia, el pas del temps, la injustícia i l’amor conviuen en un mateix temps. En totes aquestes 4 històries es mostra l´intolerància, la inhumanitat i la maldat de l’espècie humana.

A nivell tècnic, Griffith trenca amb el simple entreteniment de l’espectador, ell va ser més enllà, va intentar convertir el seu cinema i en concret aquesta pel·lícula en un mitjà de transmissió d’idees, somnis i frustracions; de reivindicacions i fer pensar i reflexionar a l’espectador, en definitiva el que pretenia era narrar històries complexes ajudat amb la novetat d’anar acabant amb el cinema estàtic i teatral, barreja plans curts amb llargs, juga amb els angles, la càmera està en continu moviment seguint al protagonista i introdueix la música com un element fonamental de narració en la pel·lícula, no ja com un acompanyament si no marcant el temps de la narració i el clímax de la història. L’expressivitat tan profunda dels actors, el clima de tensió fins al final de cada història i l’espectacle històric tan impactant amb imatges d’edificis espectaculars, amb l’aposta apunt dels decorats com el magníficament aconseguit de la mítica Babilònia, potser sigui un els millors de la història del cinema.

Per què veure-la?

Per a un historiador / a, cinèfil / a, o curiós / a, veure aquesta centenària pel·lícula és un excel·lent exercici de reflexió i anàlisi de com la Història ha influït en el cinema i l’inrevés com el cinema ha influït en la Història ja ajudat molt a transmetre-la i difondre-la entre el gran públic. A part d’això la recomano perquè sincerament és un delit visual i és una pel·lícula que costa creure que tingui 100 anys, i que millor homenatge que veure-la.

La pel·lícula és un referent cinematogràfic d’ahir i d’avui, és increïble la gran lliçó de cinema que dóna Griffith a futurs directors amb la gran ambició visual, el dramatisme, la posada en escena i muntatge que s’aconsegueix en el film per l’època, tan sols separen 20 anys a aquesta pel·lícula de la invenció del cinematògraf, així que el mèrit cal reconèixer a Griffith i les històries i les temàtiques que ens narra no són per a res desconegudes per als homes i les dones del segle XXI ja que el bressol segueix gronxant …