Entre els anys 1998 i 1999 es publicava, en cinc números, la novel·la gràfica 300 de Frank Miller (il·lustració i guió) i Lynn Varley (color). Probablement, però, ha quedat eclipsada per la seva adaptació al film de Zack Snyder (2007): tant pel seu èxit comercial com per les crítiques polítiques i historiogràfiques que desencadenà.

Ambdues obres, però, mereixen anàlisis individuals. I és que homogeneïtzar original i adaptació és enterbolir aquells matisos que les fan particularment diferents: en context, intenció, contingut i impacte. [Pròximament, en un nou deformant la història, analitzarem el film, les crítiques que se n’han fet i compararem ambdues obres per discernir-ne el contingut.]

Caldrà fer un esforç, doncs, per deixar en quarantena tot record del film i submergir-nos en el còmic: haver guanyat tres premis Eisner i dos premis Harvey (ambdós premis, de caràcter anual, són els més importants de la indústria del còmic dels EEUU) haurien de ser raons suficients per intentar-ho.

Els 300 espartans marxant cap a les Termòpiles. Font: 300

Els 300 espartans marxant cap a les Termòpiles. Font: 300

480 abans de la nostra era, Segona Guerra Mèdica. A causa de la prohibició d’anar a la guerra per part dels Èfors, el rei Leònides I marxa d’Esparta amb tan sols 300 espartans. S’enfronten, juntament amb altres poleis (plural grec de polis) hel·lèniques, al colossal exèrcit persa de Xerxes I, disposat a conquerir tota Grècia. Els 300 planten cara exemplarment a la batalla de les Termòpiles; la seva caiguda en combat deixa una cicatriu en la memòria, tant dels seus aliats com dels seus enemics.

Aquesta podria ser la sinopsi de l’èpica de Miller. I això últim ens ha de quedar clar: 300 és una lectura personal de l’autor. En cap moment sembla que hagi tingut pretensió de realitzar una obra exhaustivament rigorosa sobre la història de la Segona Guerra Mèdica.

Per una millor lectura de 300, és necessari citar d’on sorgeix l’interès de Miller per escriure’n.  Amb 5 anys, Frank Miller va veure The 300 Spartans (A l’Estat Espanyol és coneguda com a El león de Esparta) de Rudolph Maté (1962) i va quedar totalment impressionat. Aquest film és, tot i una narració dels fets aparentment rigorosa, un cúmul d’analogies anticomunistes pròpies de la Guerra Freda: una Grècia «a l’americana» combatia el «terror asiàtic» que amenaçava en esclavitzar l’últim bastió de llibertat del món. (Tot i això, el film s’estrenà a l’URSS el 1970 i gaudí d’una gran popularitat, havent-se comptabilitzat més de 27 milions d’espectadors).

Intencionalment o no, 300 s’acaba nodrint d’aquesta narració de la qual no aconsegueix defugir. S’instaura així el germen polític que Zack Snyder explotarà al seu film homònim.

Tot i les seves notables diferències, ambdues obres comparteixen la font històrica principal: la Polimnia, el setè llibre d’Història d’Heròdot d’Halicarnàs (484 – 425 ane). En aquest document de considerable extensió s’hi narra l’ascens al tron de Xerxes I a l’Imperi Persa, la seva campanya contra la sublevació d’Egipte i de conquesta envers Grècia, per tal d’acabar el projecte que va iniciar el seu pare Darios I i venjar la derrota que aquest havia patit contra els atenencs a la batalla de Marató, durant la Primera Guerra Mèdica (490 ane).

Cal tenir en compte que aquest document tampoc és neutre. Així doncs, la font històrica en què es fonamenta 300 ja és en si complexament esbiaixada.    

Si comparem la Polimnia amb 300, es fa més que obvi que la segona encotilla, en pro i defensa del seu guió, la font de la qual parteix. Miller difumina, ressalta o canvia aquells elements que li són convenients per dotar de coherència interna i més potència argumental a l’obra. A continuació, contrastarem alguns dels elements principals, per entreveure què és font i què és ficció:

I si una de les vinyetes més recordades del còmic fos pura ficció? Font: 300

I si una de les vinyetes més recordades del còmic fos pura ficció? Font: 300

Doncs sí: cap emissari va acabar dalt a baix d’un pou a la segona guerra mèdica. Al capítol XXXII [tots els capítols citats formen part de la Polimnia. A partir d’ara es dóna per entès] es diu que Xerxes envia emissaris a totes les poleis gregues a excepció d’Atenes i Lacedemònia (Esparta). Reprèn l’explicació d’aquest fet al capítol CXXXIII i CXXXVI, on se’ns diu que Esparta i Atenes van matar deshonrosament els missatgers del seu pare Darios I, cometent sacrilegi contra les tradicions. Concretament, els espartans els van tirar a un pou, amb l’argument que busquessin allà la «terra i aigua» que demanaven com a senyal de submissió. Tot i això, Esparta envià a Xerxes a dos espartans distingits com a sacrifici, per tal de pagar el sacrilegi que havien comès. Deixant de banda aquest fet, probablement Miller va trobar aquest relat massa interessant per no incloure’l a 300.

La infantesa mitificada de Leònides serveix, durant el transcurs de l’obra, com a metàfora de la batalla de les Termòpiles. Font: 300.

La infantesa mitificada de Leònides serveix, durant el transcurs de l’obra, com a metàfora de la batalla de les Termòpiles. Font: 300.

Miller fa un esforç per aproximar-se, de manera sintètica però amb cert rigor, a les tradicions i òrgans socials espartans. Se’ns mostra, de manera prou assolida, les diferents fases de l’agogé o educació espartana, a través de la infantesa i ascens de Leònides (d’altra banda, història fictícia) i l’entrenament de les tropes espartanes. També observem el rígid caràcter ideològic espartà, tant en el càstig com en l’expressió de l’afecte: la relació entre la reina Gorgo i Leònides n’és un bon exemple. Miller, aconsegueix, doncs, una caracterització de la societat espartana prou fidel, a diferència de les concepcions yankis de les seves primeres influències.

Tot i que els Èfors se’ns presenten com a éssers degenerats, el seu paper social real era d’una rellevància cabdal. Font: 300.

Tot i que els Èfors se’ns presenten com a éssers degenerats, el seu paper social real era d’una rellevància cabdal. Font: 300.

D’altra banda, tot i que la carneia va obligar a enviar només 300 hoplites a les Termòpiles (a previsió d’enviar reforços quan aquesta finalitzés), no van ser pas els Èfors (al còmic, vuit) els que varen imposar aquesta decisió. Aquesta és una deformació històrica de Miller, que sembla que els ha fusionat amb l’oracle de Delfos. Aquests últims, en les seves previsions, sempre eren temorosos d’establir una guerra oberta contra Pèrsia. I el pronòstic que fa l’oracle a Leònides, no era molt esperançador: «o que sigui la Lacedemònia arruïnada pels bàrbars, o que mori en combat el rei dels lacedemonis». És per això que Leònides, segons Heròdot, decideix quedar-se i morir en batalla, no pas per heroïcitat.

Els Immortals deshumanitzats de Miller disten molt de les luxoses robes, armadures i armes amb les que ens els descriu Heròdot. Font: 300

Els Immortals deshumanitzats de Miller disten molt de les luxoses robes, armadures i armes amb les que ens els descriu Heròdot. Font: 300

L’aspecte estètic de l’exèrcit persa distaria bastant de la realitat, si és que volem ser rigorosos històricament. Ja ni parlem de la caracterització de Xerxes. Del capítol LXI al C es descriu meticulosament la indumentària dels exèrcits de les diverses «nacions» convocades pel monarca. Perses, assiris, egipcis, fenicis, escites, indis, jònics, etíops, àrabs, tracis, xipriotes, armenis, libis i també grecs; probablement aquest són els més representatius d’una llista encara més llarga de grups ètnics narrats per Heròdot.

La posada en escena d’aquest gran exèrcit acaba sent massa uniformitzada, i ha costat a Miller critiques que l’acusen de cert to xenòfob. Certament, podríem considerar un error no haver representat aquesta complexitat, però Miller sí que segueix, amb molta màniga ampla, les descripcions que ens fa Heròdot.

Però Miller fa valdre més el sentit estètic de l’obra, que passa per sobre d’un rigor històric de vegades massa rígid. I això no vol dir que no s’esforci a documentar-se històricament.

Efialtes és un dels personatges més icònics, però ni era deforme ni era espartà. Font: 300.

Efialtes és un dels personatges més icònics, però ni era deforme ni era espartà. Font: 300.

De cap manera. Se’l descriu com un pagès de Malia, una ciutat prop de les Termòpiles. Al capítol CCXIII, demanà una audiència a Xerxes on, sense que en coneguem els motius, li digué que hi havia un pas de cabres per on podia emboscar les forces gregues de les Termòpiles. Efialtes, per por a la venjança espartana, fugí a Tessàlia i fou mort temps després per altres motius. Per l’elaboració del personatge, és possible que Miller s’inspirés en el nom d’Efialtes (malson en grec) i ho barregés amb les tradicions de l’eugenèsia pròpies de l’agogé espartana, creant així aquest destacat personatge.

Els Espartans no van morir sols. Juntament amb Tespians i Tebans (contra la seva voluntat), defensaren les Termòpiles mentre els seus aliats es retiraven. Font: 300

Els Espartans no van morir sols. Juntament amb Tespians i Tebans (contra la seva voluntat), defensaren les Termòpiles mentre els seus aliats es retiraven. Font: 300

Ni sols van lluitar. I encara pugui semblar que es reflecteix poc, al còmic es fa palès. Els arcadis juguen un paper clau en un dels combats, i és que són els que més tropes van proporcionar, amb més de mil unitats. Miller també cita tebans, tespians, focians, mantineans, tegeans i altres combatents de les poleis. Tot i la seva presència perifèrica en l’argument, se’n dóna referència en pro de dotar de més rigor l’obra. Sí que obvia els 900 lacedemonis perioecis i els 900 ilotes que, si hi haguessin aparegut, de ben segur li hagueren sabotejat  tota l’èpica de l’obra.

En definitiva, ens trobem davant d’una novel·la gràfica amb un treball de documentació històrica notable però poc visible. Miller prioritza la seva concepció de guió per sobre de la resta de factors. Per això fa desaparèixer, transforma, fusiona o crea noves escenes a partir de tot allò que localitza a les fonts. Així doncs, la majoria d’incorreccions històriques no són errors inconscients, sinó nous engranatges fets a mida per fer funcionar al mil·límetre aquest  guió, simple però imparable. Miller crea així una història èpica sobre el sacrifici humà, sobre una victòria guanyada en la derrota i que, finalment, esdevé mite.

Més complex n’és l’anàlisi ideològica: té 300 una intenció xenòfoba? Intenta representar el «xoc de civilitzacions»? Les tendències conservadores de Miller són de sobres conegudes, així que tota sospita és poca. Tot i això, la caracterització persa i espartana són igualment crues i, tot i possibles «errors» de caracterització, Miller no sembla posicionar al centre de la narració cap premissa política o ideològica. Finalment, però, només us quedarà llegir el còmic i jutjar-lo per vosaltres mateixos.

El 2018 tindrem més referències per saber del cert les seves intencions, ja que conjuntament amb Alex Sinclair publicaran l’eternament posposat Xerxes: The Fall of the House of Darius and the Rise of Alexander, que hi funcionarà com a preqüela. Aquesta serà una oportunitat d’or per a sortir de dubtes i veure si aquesta percepció de 300, imposada sobretot per l’adaptació a la pantalla gran, és fictícia o merescuda.