Durant gairebé un segle, des de la fi de la batalla de Waterloo (1815), Europa gaudí d’una pau general que anà acompanyada d’un crixement econòmic sense precedents en la història mundial. El segle XIX va ser, com mai més ho tornà a ser, el segle de la burgesia i de la irrupció i consolidació del capitalisme com a mètode productiu.

Els mecanismes diplomàtics que permeteren tal pau foren múltiples, però podem resumir la idea central en una Eruopa de congressos. Des de la caiguda de Napoleó, hi havia hagut una sèrie de congressos i grans acords que havien mantingut l’equilibri de poders i la pau entre les diferents potències europees. Aquest sistema, però, ja havia entrat en crisi a finals del segle XIX.

37 days és una minisèrie britànica de tres episodis que retrata el compte enrere que es produí entre l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria, hereu de l’inestable tron austrohongarès, a Sarajevo i l’esclat de la Primera Guerra Mundial: 37 dies entre aquests dos esdeveniments que acabarien conduint a l’esmicolament de tota l’obra decimonònica europea.

La sèrie és una petita peça d’art. De guió britànic (és a dir, frases curtes, intel·ligents i sarcàstiques), la sèrie retrata les peripècies del petit grup selecte de funcionaris, ministres i militars europeus que acabarien portant al món a la Gran Guerra. Que sigui una sèrie de la BBC segurament explica perquè el pes central de l’argument recau sempre en el cos de funcionaris anglesos, els quals són també els més afavorits. El treball que es fa amb cada un dels personatges és remarcable i queda molt clar quina és la posició i psicologia de cada un: un Churchill falcó o un Edward Grey molt més dialogant.

El treball individual dels actors és més que remarcable. La psique individual determina la manera en què els protagnistes s'enfronten a la crisi de juliol-agost de 1914. D'esquerra a dreta: el primer ministre anglès Herbert Henry Asquith (Tim Pigott-Smith), Winston Churchill (Nicholas Asbury) i David Lloyd George (Mark Lewis Jones) Font: BBC

El treball individual dels actors és més que remarcable. La psique individual determina la manera en què els protagnistes s’enfronten a la crisi de juliol-agost de 1914. D’esquerra a dreta: el primer ministre anglès Herbert Henry Asquith (Tim Pigott-Smith), Winston Churchill (Nicholas Asbury) i David Lloyd George (Mark Lewis Jones) Font: BBC

La Primera Guerra Mundial va implicar a potències colonials que tenien possessions arreu del món. Tot i que el principal escenari de combat seria sempre el Vell Continent, mai en la història de la humanitat s’havien fet tants esforços per a portar la guerra a tots els racons del món ni mai s’havien emprat els recursos que es farien servir . El resultat final seria la mort d’uns 9’3 milions de soldats, quatre imperis finits, la fi de la preponderància britànica, milions de deute i una duríssima crisi econòmica que prepararia els fonaments dels grans desastres socials i polítics de les dècades de 1930 i 1940.

Per descomptat, i tal com ens mostra la sèrie, pocs dels grans caps pensants dels fets d’aquells 37 dies no imaginaven l’infern que estaven a punt de desencadenar. La guerra, tot i que apartada del teatre europeu, encara era contemplada pels grans teòrics de finals del XIX com una eina diplomàtica allà on les paraules no podien arribar. De fet, entre 1854-56, la Guerra de Crimea va demostrar també la capacitat destructiva dels poders europeus, que s’enfrontaren a Rússia. I la guerra russojaponesa de 1904-05 havia sigut també una “guerra mundial 0” que prefigurava les guerres de trinxeres que hi haurien deu anys després al Vell Continent.

El pes de l’acció pivota molt entre Londres i Berlin, els quals la sèrie fa sobresortir per sobre dels altres centres diplomàtics involucrats: París, Sant Petersburg i Viena. A través d’un recorregut pels grans centres de poder, hom pot observar les diferents idiosincràncies i funcionaments dels aparells burocràtics dels poders implicats i la seva naturalesa més o menys democràtica i els seus propis problemes interns. Així doncs, se’ns mostra les enormes dificultats de separar el poder civil del militar a Alemanya; mentre que a Londres som testimonis de la inhibició britànica i de les contradiccions que genera mantenir un imperi mundial al mateix temps que es vol ser una democràcia.

Alemanya és assenyalada a la sèrie com la gran culpable de l’esclat de la guerra, primer per la seva voluntat d’empènyer a la seva dèbil aliada a envair Sèrbia després que se sàpiga que l’assassí de l’arxiduc Francesc Josep estigués, d’alguna manera, involucrat amb els serveis militars serbis; i després, per l’obsessió del general Helmuth Moltke d’amplificar el poder alemany a Europa mitjançant una guerra contra Rússia i França. Precisament, un dels plats forts de la sèrie és el de retratar la importància de les decisions d’uns pocs individus i que fa plantejar a l’historiador en quin grau s’hauria de jutjar la importància de les decisions individuals. Moltke acaba arrossegant al Reich a una guerra europea, mentre que el kàiser volia només al principi una intervenció contundent i ràpida d’Àustria-Hongria contra Sèrbia.

La lluita entre el poder militar i el civil: Helmuth von Moltke vs. Theobald von Bethmann-Hollweg. Font: BBC

La lluita entre el poder militar i el civil: Helmuth von Moltke (esquerra) vs. Theobald von Bethmann-Hollweg (dreta). Font: BBC

La dualitat de poders en l’administració i funcionament de l’estat alemany; és a dir, entre el canceller Theobald von Bethmann Hollweg i el general Moltke és un dels grans dilemes sobre el qual pivota bona part de la trama ‘berlinesa’. L’enfrontament entre aquestes dues figures per a acabar d’inclinar el kàiser cap als seus arguments mostra les enormes deficiències de l’estat alemany: la concentració de poders en uns pocs; i en la cúspide, el kàiser (“emperador”), que té l’última paraula en tot. El triomf de Moltke implica la victòria de l’opció armada… i que, com deia Voltaire de Prússia, era l’exèrcit qui tenia un estat, i no viceversa.

Londres és l’altre gran centre d’interès. La metròpoli britànica és la seu d’un imperi que ocupa el 25% de la superfície terrestre, però que al mateix temps es vol una democràcia. Encertadament, el kàiser Guillem II afirma que els britànics cobreixen els seus interessos sota la manta del “paternalisme”. La doble moral britànica i la defensa dels seus interessos prevalen molt sovint sobre qualsevol altre consideració (més encara amb el vesper irlandès) i no és fins al final i amb l’ús de cert grau d’amenaça que l’Imperi acaba cedint i anant a la guerra. La confrontació dels ambaixadors francès i rus amb el ministre d’afers estrangers Edward Grey és ben paradigmàtica.

La sèrie és una bona producció: ben ambientada, àgil, ràpida, intel·ligent i prou fidedigna a nivell històric, però falla en un parell de coses prou importants: la primera és la seva falta de context; i l’altra és l’excessiu pes en la narració de Gran Bretanya.

La sèrie arrenca amb un text que segueix els tòpics d’altres narracions històriques: 1914 posa punt i final a una època de pau i prosperitat. La guerra, així, quasi es veu com un accident aïllat i una decisió desencertada que trencaren un segle de bones intencions. Res més lluny de la veritat. No volem dir que la guerra fos inevitable (de fet, la sèrie excel·leix en descobrir que els esdeveniments que varen portar al conflicte van ser en alguns casos evitables, i, ocasionalment, varen fonamentar-se en algun malentès), però sí que des de finals del segle XIX, tots els mecanismes que havien donat estabilitat a Europa anaren desapareixent, alguns dels quals eren personificats per figures com Otto von Bismarck, la política prudent del qual va ser desfeta per la nova i grandiloqüent “Weltpolitik” (“política mundial”) del kàiser Guillem II, poc clara, però molt menys modesta.

Per altra banda, el fet que la resta de centres polítics quedin tan desdibuixats en la sèrie provoca una dualitat molt clara entre Londres/ Berlin i Paris/ Viena/ Sant Petersburg: del primer bloc sabem molt bé els motius que els porten a la guerra, però les raons de l’altre bloc queden més desdibuixats; fins i tot, com en el cas austrohongarès, caricaturitzats.

maxresdefault

Font: You Tube

En qualsevol cas, la perspectiva general és la d’una bona sèrie que fa un esforç molt important de síntesi i pedagogia. Es farà amena, però atenció, perquè caldrà estar atents. I si esteu prou atents, podreu veure com l’emperador Palpatine, de Star Wars, es transforma en el molt més afable ministre d’assumptes exteriors, Edward Grey… un canvi interessant.