Blood of Zeus: Mitologia visceral - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El 27 d’octubre Netflix va llençar els vuit episodis de la primera temporada de la sèrie d’anime Blood of Zeus, creada per Charley i Vlas Parlapanides, que farà les delícies dels amants del gore però potser no acabarà d’entusiasmar els versats en mitologia grega. La trama se centra en un jove, Heró (Derek Philips), que un dia descobreix que és fill de Zeus (Jason O’Mara) i que està destinat a tenir un rol crucial per aturar el perill que amenaça tant el món humà com el diví: l’horda de dimonis de Serafí (Elias Toufexis). Malgrat que tots els capítols busquin sempre un cliffhanger final, la trama és prou previsible i els suposats girs argumentals es poden veure a venir per poc que un conegui l’estructura dels relats d’iniciació tan presents a les pel·lícules de superherois. L’única diferència remarcable és el gust excessiu per la sang, les mutilacions i les morts espectaculars que la sèrie mostra de manera desinhibida.

La llibertat narrativa dels autors queda ben palesa a l’inici del primer capítol quan estipulen la premissa de la seva història: els mites grecs eren de transmissió oral i molts van acabar per perdre’s, com el presentat a Blood of Zeus. Malgrat l’originalitat manifesta de la història, sí que trobem personatges i situacions ben coneguts de la mitologia hel·lènica, tot i que alguns se separen significativament dels relats grecs. A més, s’intenta dotar d’un cert rerefons històric els esdeveniments, fugint d’una nebulosa datació en l’època dels herois per situar els fets cap a la primera meitat del segle VI. Malgrat que no se’ns indica mai el nom de la ciutat on viu el protagonista (però per un mapa, anacronia a banda, podem deduir que està en algun punt entre Beòcia, l’Àtica, Eubea i el nord-est del Peloponès), sí que apareix la ciutat de Corint.

De fet, també té importància en l’argument la figura històrica de Periandre (ca. 627-585), si bé pocs detalls veraços sobreviuen a l’escrutini. Malgrat que és puntualment anomenat tirà a la sèrie, sembla clar que es fa amb la connotació moderna del terme, denotant el govern despòtic, en aquest cas, d’un rei. En realitat, el Periandre històric fou tirà a Corint, tal com havia estat el seu pare, Cípsel. Malgrat que fonts més tardanes ens el presentin com un governant cruel, l’evidència contemporània assenyala justament la direcció contrària, com evidencia la seva inclusió entre els Set Savis de Grècia. A la seva mort (natural, no pas assassinat, tal com es presenta a la sèrie) el seu successor va ser el seu nebot Psammètic i no pas un desconegut germà anomenat Acrisi. Acrisi és el nom, de fet, del rei d’Argos, pare de Dànae i avi de Perseu (engendrat per Zeus com a pluja daurada). La resta dels detalls sobre aquest segon personatge, com els seus 50 fills (que semblen evocar els de l’avi d’Acrisi, Egipte), no tenen correspondència al mite. En l’àmbit històric, apareixen algunes errades, com l’ús d’esclaus com a galiots (quant de mal ha fet Ben-Hur!), una inexistent ciutat de Teogonia o la confusió entre soldats professionals i ciutadans hoplites.

Bust de Periandre. Marbre, còpia romana de l’original grec. Font Wikimedia Commons

Heró i Hèracles, vides paral·leles

La biografia del protagonista, Heró, recorda poderosament la d’un altre semidéu, Hèracles, inclòs el seu nom. La seva forma d’engendrament és exactament la mateixa que la de l’heroi mitològic, al presentar-se Zeus en la forma del marit legítim de la dona, si bé sembla que en el cas de la sèrie aquestes trobades s’haurien allargat durant més temps. No obstant això, quan Zeus es revela en la seva forma real, la dona no acaba fulminada com Sèmele, mare de Dionís, ja que els humans no poden contemplar-lo en tota la seva esplendor. També, tant al mite com a Blood of Zeus, les mares queden embarassades alhora de dos pares distints, donant a llum a bessons de diferent natura (en el cas d’Hèracles, el seu germà fou Íficles). El paral·lelisme també queda palès en l’odi compartit del qual són objecte Hèracles i Heró per part d’Hera (Hèracles significa “la glòria d’Hera”, si bé hi ha diferents interpretacions del significat exacte del nom).

Hèrcules estrangulant les serps enviades per Hera, mentre una dona protegeix Íficles. Font: Marie-Lan Nguyen, Wikimedia Commons

Un pandemònium de diables, titans i gegants

L’antagonista rep el nom ben poc grec de Serafí. Aquest nom hebreu embranca bé, però, amb la imatgeria més judeocristiana, no pas hel·lènica, present a les hordes infernals que el segueixen. Serafí i els seus dimonis no tenen correspondència a la mitologia grega, amb una presentació a mig camí entre els banyuts diables i els lívids zombis. Aquesta desconeguda raça dels dimonis entronca el seu origen, però, amb mites grecs ben coneguts. 

Les arrels es remuntarien a l’enfrontament entre els déus, “senyors de la llum”, i titans, “família de la foscor”, establint una inexistent dicotomia entre bé i mal per un conflicte que cal entendre bàsicament com a generacional. Segons se’ns explica, el darrer dels tirans hauria maleït els déus, i la seva sang vessada als mars hauria engendrat els gegants. Aquí ja trobem la primera discrepància respecte als relats originals, on se’ns diu que els gegants foren fills de Gea, la Terra, a partir de la sang del seu marit Urà mutilat per Cronos i, per tant, remuntant una generació el seu origen. En altres variants, Gea els concep tota sola per venjar la mort dels titans. La iconografia antiga d’aquests éssers mitològics, amb l’única excentricitat puntual d’unes cames en forma de serp, s’allunya diametralment del variat freak show en què es recrea la sèrie

Sigui com sigui, Blood of Zeus sí que coincideix amb el mite en el fet de presentar els gegants com a enemics dels déus als quals s’enfrontaran en l’anomenada Gigantomàquia. No obstant això, hi ha una diferència ben significativa en la manera en què els olímpics poden derrotar els gegants. La mitologia ens explica que només podien morir si un déu i un mortal l’atacaven alhora i, per aquest motiu, Hèracles juga un paper clau en els relats grecs. A la sèrie de Netflix, en canvi, els déus només poden derrotar-los després que Zeus convenci a dos gegants perquè traeixin els seus. Si bé no es coneix tal defecció en el cas de la Gigantomàquia, sí que trobem que en el conflicte anterior alguns titans van lluitar en el bàndol dels déus o es van mantenir neutrals. Després de la seva derrota a la sèrie, els cossos dels gegants acaben engolits pel mar i les seves ànimes tancades en una caldera custodiada per l’autòmat Talos. Temps després, les restes d’un gegant haurien estat descobertes per alguns homes que, influïts pel seu mal immanent, n’haurien consumit la carn i s’haurien convertit en els mencionats dimonis. La mitologia, com hem dit, no corrobora l’existència d’aquests éssers diabòlics.

Gigantomàquia, Museu Arqueològic d’Istanbul. Font: G.dallorto, Wikimedia Commons

D’altra banda, tenim tradicions en què s’exposa que dels gegants (o dels titans) van néixer grups humans, com ara els pelasgs (els habitants de Grècia anteriors a l’arribada dels hel·lens), sense que hi hagi res malèfic en el fet. Més que al mar, alguns mitògrafs situaven sota els volcans les restes d’alguns gegants, com ara Encèlad, que hauria acabat sota l’Etna. El detall del tancament de les ànimes sembla remetre a la reclusió física dels titans al Tàrtar. Per últim, Talos hauria estat un autòmat de bronze, obra d’Hefest (déu grec de la metal·lúrgia) o de Dèdal (inventor per antonomàsia en els mites grecs, arquitecte del Laberint del Minotaure i inventor de les ales que cremà el seu famós fill Ícar), i la seva funció hauria estat la de guardar Creta. Curiosament, el nom que es dóna al lloc on tenen el quarter general les forces del mal, Melidoni, és també el que rebia la cova on vivia Talos en aquella illa. Les hordes infernals es veuen auxiliades per altres terrorífiques bèsties com Cerber (gos monstruós de tres caps que custodiava i no podia abandonar les portes de l’Hades) o la mantícora (?) que munta Serafí. 

Sexualització, fals empoderament i donzelles desvalgudes

Un aspecte a ressenyar és el tractament del gènere i la sexualitat en la narració. En el primer aspecte, s’intenten crear rols evidents de dones fortes i alliberades, representades per l’amazona Alèxia (Jessica Henwick) i Hera (Claudia Christian). La primera no serà només una dona d’acció, sinó que, a més, se la dotarà d’un rol polític, essent la màxima autoritat (arcont) a la innominada ciutat on viu Heró. L’assumpció de tal càrrec per part d’una dona a la Grècia Clàssica no passa de ser una mera entelèquia, històricament inconcebible. Sorprèn també que se la faci pertànyer a l’estirp de les amazones, comptant que, segons els relats grecs, habitaven en tribus bàrbares exclusivament femenines i no pas integrades en ciutats alienes. A més, potser a causa d’una etimologia popular, en l’imaginari popular els hel·lens es creia que aquestes guerreres s’extirpaven el pit per tal de poder fer ús sense entrebancs dels seus arcs. Resulta igualment xocant l’enamorament latent entre Alèxia i Heró. Les amazones eren conegudes per la seva total independència i rebuig vers els homes, als quals només utilitzaven per a fins reproductius o com a esclaus, sense estar mai integrats en la seva comunitat. Certament, la història d’aquesta atracció no és nova i s’assenta en precedents també entre herois destacats com Hèracles i Aquil·les. No obstant això, el que enutja més és com, malgrat la intenció de presentar rols femenins empoderats, la noia sempre acaba sentint irremeiablement un interès amorós en el protagonista masculí. Tot i que aquest amor no es materialitza a la sèrie, no dubtem que ho farà si aquesta té una segona temporada.

Amazones representades en una ceràmica de terracota. Datació aproximada a l’any 420 a.C. Font: Wikipedia Commons

Pel que fa a Hera, la imatge que se’ns mostra d’ella és la d’una dona poderosa, despitada i en extrem sexualitzada. Aquest darrer aspecte sobta imperiosament a qualsevol que conegui la mitologia grega, essent Hera l’esposa fidel per antonomàsia com a deessa del matrimoni, sense cap amant conegut. La seva iconografia s’allunya clarament de l’escotat vestit de femme fatale amb el que apareix a la sèrie. Una Hera que se’ns mostra folla de gelosia i amb una set de venjança desmesurada vers el seu marit. Certament, la gelosia malaltissa d’Hera ja apareix recurrentment al mite, com evidencien les històries d’Io, Alcmena o Leto, entre d’altres. Els intents de revenja contra el comportament del seu espòs també tenen espai als relats grecs, com pot ser l’engendrament de Tifó, una història que presenta certs paral·lelismes amb la trama de la sèrie. La seva necessitat de control es vehicula a través de les bandades de corbs que li serveixen d’espies. L’elecció d’aquesta au no troba fonament en les històries antigues, en què el corb es vincula amb Apol·lo, i Hera apareix relacionada amb paons, falcons, cucuts i grues. Sens dubte, unes opcions menys atractives que els foscos corbs, que tenen aquest rol d’ull i oïdes dels déus en altres mitologies, com els d’Odín (Huginn i Munnin), o en la ficció, com els Crebain de la Terra Mitjana.

Si hi ha quelcom a censurar, és, probablement, la unidimensionalitat del personatge d’Hera, que desbrossa tots els matisos presents en el mite, per presentar-nos una dona que, lluny d’alliberar-se del jou marital, està previsiblement destinada a un acte de redempció i reconciliació final, amb el típic rescat masculí inclòs. En aquest sentit, Zeus i el seu comportament no són mai vilificats a la sèrie, ans al contrari. No seria exagerat dir que la meitat de la mitologia grega es fonamenta en el comportament de maníac sexual d’aquest déu i la seva incapacitat per la contenció carnal. Zeus és un violador reincident que fa servir els seus poders per aconseguir tenir relacions amb qualsevol dona de la qual s’hagi encapritxat. Aquesta imatge està lluny de ser la de l’amant romàntic i detallista que ens presenta la sèrie, on l’obsessió sexual de Zeus es converteix en amor desinteressat, que arriba a posar en perill el seu regne diví pels sentiments vers la mare d’Heró.

Deessa Hera. Detall d’una ceràmica àtica, aproximadament del 470 aC procedent de Vulci. Font: Wikimedia Commons

Secundaris divins

Els déus tenen un protagonisme força limitat més enllà dels líders antagònics, Hera i Zeus. Només apareixen amb una certa rellevància Hefest, Hermes, Apol·lo, Posidó i Ares. Hefest apareix acompanyat per una òliba mecànica que no s’inspira pas en la mitologia grega, sinó en la pel·lícula Clash of the Titans de 1981 (i el seu posterior remake). També fora de lloc apareix la menció a una espasa capaç de tallar qualsevol material feta d’adamanti, substància originada en els còmics de Marvel. Apol·lo apareix en múltiples ocasions conduint un carro amb cavalls de foc, una funció que correspon més aviat a Hèlios (i en una nefasta ocasió a Faetó).      

Més enllà d’aquests personatges, només és possible fer alguna identificació a les anònimes figures de fons visibles a l’Olimp, com ara Dionís o Atena. Sobta especialment l’absència d’aquesta última, tenint en compte el context bèl·lic al qual condueix la sèrie. Potser una dona aparentment poderosa per cada bàndol (Hera i Alèxia) era suficient. De fet, tenen un rol més destacat altres figures menors del panteó hel·lènic, com els Oniris, les Moires o el centaure Quiró.

No sabem si aquestes seran les darreres aventures d’Heró. El final de la sèrie suggereix la possibilitat d’una segona temporada i deixa força preguntes sense resposta, amb alguns escenaris que no troben cap mena d’encaix en la mitologia grega (i, per tant, violant la premissa que presentava la trama com un dels múltiples relats orals perduts). Potser en aquesta ocasió tindrem l’oportunitat de conèixer nous personatges mitològics que augmentin la llista d’una producció que en origen rebé el nom provisional de Gods & Heroes, però que, en vista del sanguinari resultat final, va fer bé en anomenar-se Blood of Zeus

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>