Una pel·lícula obscura per a una història obscura. La Isla Mínima, monumental obra cinematogràfica d’Alberto Rodríguez feta el 2014, endinsa els espectadors en l’atmosfera sòrdida, asfixiant i criminal dels anys de la Transició Espanyola (1975-1982). Amb aquesta ambientació construeix un argument policíac en un thriller que diu molt més del que pronuncia i mostra molt més del que es presenta a la pantalla.

Situada en 1980 en un remot poble del Guadalquivir proper a Màlaga, la Història no es presenta de manera directa en els seus grans fets sinó que es respira en l’ambient i el context en cada escena, en cada plànol, fins a traspassar la pantalla i quedar-se impregnant la pell i l’estómac de qui la mira.

Certament, els anys de la Transició espanyola foren foscos: el cadàver putrefacte del franquisme se sentia per totes bandes i les contradiccions entre els anhels de democràcia i justícia de la majoria de la població i la crua realitat eren una constant. Una vella societat no acabava de desaparèixer i la nova amb prou feines podia agafar aire de tan graduals (i, en part, limitats) com foren els canvis.

D’aquesta manera, els dos protagonistes del film representen les dues cares de l’Espanya d’aleshores. Un és un veterà policia amb un molt tèrbol passat dins les clavagueres del franquisme que coneix perfectament la societat en què es mou i no dubta a embrutar-se les mans per a intentar resoldre els crims de l’argument; i l’altre, un jove agent de la llei que creu en la democràcia i la seva aplicació pràctica en la lluita contra la delinqüència i en definitiva en el dia a dia.

El contrast entre els dos protagonistes és clar des de l’inici de la trama i es relaciona amb el vell mite de les dues Espanyes.

El contrast entre els dos protagonistes és clar des de l’inici de la trama i es relaciona amb el vell mite de les dues Espanyes.

A més, el policia jove està casat i esperant un fill, un altre símbol de la renovació i el naixement d’una nova societat espanyola.

Des de l’inici del film s’observa com la societat en què es mouen els personatges resulta endarrerida, masclista, brutal i controlada pels instints bàsics com poden ser el sexe i la violència. A més, resulten clars els centres de poder: per una banda la guàrdia civil que no fa gaire per controlar el crim i que, quan li convé, deixa funcionar el contraban de droga; i per l’altra, el tradicional cacic espanyol terratinent que per mitjà del domini econòmic sobre els jornalers i obrers industrials resulta la vertadera autoritat de la zona. Tan gran és el seu poder que té tota una xarxa clientelar que li permet abusar sexualment i assassinar amb impunitat les joves del poble amb la promesa de treure-les d’aquella vida i portar-les a treballar a un hotel de la ciutat.

A aquest poder s’hi oposen els jornalers que fan vaga i s’organitzen per a reclamar millors salaris, i algunes dones com la mare de les noies assassinades que, tot i estar sotmeses al seu marit, d’amagat col·laboren amb la investigació policial que ve de Madrid.

Respecte a la realitat històrica darrere el primer grup, es pot dir que els anys de la Transició foren d’enorme conflictivitat social i lluita de classes, ja que des de 1973 es vivia una profunda crisi econòmica que va afavorir les vagues i protestes obreres a causa de l’atur i les males condicions laborals. Aquestes manifestacions eren generalment reprimides amb duresa per un aparell estatal i policial que encara mantenia formes dictatorials, com la gran violència i la tortura. Així, per exemple, durant tot el període (1975-1982) va haver-hi gairebé sis-cents morts per violència, dels quals uns dos-cents ho foren per violència institucional.

Per altra banda, el 1977 se signaven els Pactes de la Moncloa en què els principals partits de l’esquerra i sindicats (PSOE, PCE, UGT i CCOO) claudicaven i prometien aturar les mobilitzacions obreres per tal d’afavorir l’estabilitat del país, tot sota l’ombra del risc d’un cop d’estat militar, l’anomenat “ruido de sables”. L’excepció fou la CNT, sindicat anarquista que va seguir amb les mobilitzacions i contra el qual aquell mateix any es va fer un muntatge policial, el Cas Scala, que va aconseguir desprestigiar-lo i vendre la imatge que el moviment anarquista, que tenia un passat molt important, era violent i destructiu.

La tradicional força d’aquest sindicat a Andalusia podria inspirar les escenes de la pel·lícula en què es veuen als combatius jornalers lluitar per una major justícia social, tot i que en el moment de la Transició aquesta força s’havia reduït bastant respecte als anys 1920 i 1930.

Pel que fa a la situació de les dones, després de gairebé 40 anys d’estar estructuralment sotmeses a l’autoritat marital per les lleis i costums franquistes, per descomptat aquesta era força precària. Controlades i subordinades als homes, les dones començaven en aquella època a reivindicar drets com el divorci o l’avortament, especialment a les grans ciutats. En aquest sentit el Partit Feminista, actualment dins Izquierda Unida es va crear el 1975 i no fou legalitzat fins a 1981.

La situació al camp tanmateix era molt pitjor per a les dones. Més dependents laboralment i subjectes a antics costums rurals, no gaudien de la relativa llibertat o almenys possibilitat d’alliberament de les seves companyes urbanites i es trobaven gairebé en la situació que retratava Lorca als seus drames. Caldria destacar al respecte que encara avui en dia una bona part de casos de maltractament i abús envers les dones a l’estat espanyol es produeix en l’ambient rural on el silenci familiar i les traves administratives són encara majors que a la ciutat. Prova extrema de tot plegat serien les recents notícies sobre violacions sistemàtiques a jornaleres de Huelva.

nerea-barros

La casa i el matrimoni com a presons de les dones. El negre com a color tradicional femení revela la repressió sobre el gènere.

Tot plegat es mostra al film per mitjà d’escenes a l’interior de cases miserables i brutes que recorden més a les pintures negres de Goya o a Las Hurdes de Buñuel que no pas a la modernitat i desenvolupament de l’Europa d’aleshores.

La brillantor de la societat de consum i la indústria del turisme i els serveis, iniciada als anys 60’ a Espanya, sembla ser només un llunyà ressò atractiu però sense influència real en un poble ancorat en el passat més atàvic i bàrbar.

L’aspecte tal vegada més obscur que tracta la història però és un altre: les tortures durant el franquisme i el destí dels torturadors. Aquest tema es tracta per mitjà del personatge del policia vell, de qui es diu al llarg de la pel·lícula que treballava per a la temuda Brigada Politico-Social (1941-1978), policia secreta de Franco que reprimia els moviments contraris al règim per mitjà, principalment, de tortures. Al final del film es revela que certament un dels protagonistes havia torturat i executat gent per motius polítics i això sembla “compensar-se” pel fet que està morint degut a un càncer i a més salva la vida del seu company més jove. Aquest, malgrat els seus principis demòcrates, en la darrera seqüència de la pel·lícula decideix no retreure el passat al seu company en una escena que brilla pel seu cinisme i que revela amb profunda amargor el pes que suposa la història sobre la conducta humana.

En l’àmbit històric, la decisió de no cercar justícia respon a la idea del “Pacte d’Oblit” que va haver-hi durant la Transició respecte a no jutjar els crims del franquisme en nom de la convivència i la cohesió social, realitat molt durament criticada per alguns sectors de l’esquerra encara avui en dia.

Sigui com sigui la realitat és que la Llei d’Amnistia de 1977 va voler esborrar el passat i va deixar lliures a criminals com el policia torturador “Billy el Niño” que encara avui en dia reben una pensió de l’Estat i estan condecorats.

En conjunt ens trobem davant una gran obra cinematogràfica d’ambientació històrica que resulta molt perfecta dins el que planteja. L’ambient profundament visceral inspira tota mena de sentiments, en la seva majoria negatius, que aconsegueixen l’efecte esperat de rebuig i inquietud, i la trama mateixa es pot considerar una al·legoria del període retratat amb totes les seves ombres. El final deixa amb un nus a l’estómac a l’espectador que no sap quin judici moral ha de fer, ja que en períodes com la Transició, la moralitat és el de menys.