Sempre m’he sentit encartonat i rígid veient les pel·lícules d’època; sempre he volgut posar-me els seus vestits i sentir-me tan elegants com ells. Això també passa a El gran hotel Budapest: un film d’època concreta en un lloc inconcret.

Més enllà de la interessant, divertida i rocambolesca trama del llargmetratge, el que ens interessa aquí és analitzar el seu transfons històric… si en té. Perquè, a primera vista, és evident que cap dels llocs apareguts a la pel·lícula és real: ni Nebelsbad, ni Lutz, ni la República de Zubrowka existeixen, però això no treu que siguin verídics.

La pel·lícula s’inicia en un temps indeterminat del passat recent, amb una noia que camina cap a una estàtua: el cap de “l’autor”; seguidament, una càmera ens mostra el llibre que sosté entre les mans i que va escriure aquest “autor”: El gran hotel Budapest. Ràpidament, el film ens trasllada a 1985, quan el desconegut autor ens explica davant una càmera que els fets que es narren a la seva novel·la li van ser explicats per Zero Moustafa temps abans. Acte seguit, l’acció ens trasllada a 1968, a un Gran Hotel Budapest d’estètica funcionalista, quan Moustafa (interpretat per Fahrid Murray Abraham) explica a un jove “autor” els esdeveniments que tingueren lloc a l’hotel el 1932… on la pel·lícula ens porta immediatament. 

Madame Céline Villeneuve Desgoffe und Taxis. Una simpàtica paròdia dels cognoms altisonants alemanys de les grans famíles centreeuropees. Font: karamelkinema.wordpress.com

Madame Céline Villeneuve Desgoffe und Taxis. Una simpàtica paròdia dels cognoms altisonants alemanys de les grans famíles centreeuropees. Font: karamelkinema.wordpress.com

És impossible no identificar la (inventada) república de Zubrowka amb alguna de les petites repúbliques centreeuropees que varen néixer després de l’esfondrament del multiètnic Imperi Austrohongarès, al final de la Primera Guerra Mundial (1914-18). No debades, en els mateixos crèdits introductoris, se’ns afirma que Zubrowka havia sigut el bressol d’un antic imperi. No és aquesta l’única pista. El mateix nom de l’hotel ens guinya l’ullet; cal recordar que Budapest havia sigut l’altra capital de l’autèntic imperi, juntament amb Viena. Més pistes? Els noms dels aristòcrates que passen les jornades a l’hotel tenen pomposos cognoms alemanys i/o francesos (cal recordar que un dels personatges més importants per a la trama del film es diu Madame Céline Villeneuve Desgoffe und Taxis) i algunes expressions són fetes o cridades puntualment en alemany… Una llengua a la qual també ridiculitzen un xic (el cim de Gabelmeister, per exemple, vol dir quelcom semblant a “mestre de la forquilla”). 

Per descomptat, la ubicació, envoltada de la brutal verdor i exuberància centreeuropea amb l’altitud pròpia dels Alps (per a accedir a l’hotel s’ha d’usar una espècie de tren cremallera o anar amb cotxe per ascendir fins al recinte) i que pot recordar-nos al balneari descrit per Thomas Mann (1875-1955) a La muntanya màgica, ajuda a ubicar la ficció en el mapa europeu. Ajuda a explicar aquest fet saber que la pel·lícula fos filmada majorment a Görlitz, una ciutat alemanya en la frontera amb Polònia i que es troba a uns vint minuts de la República Txeca.

La pel·lícula es defineix pels detalls. (Aquí us deixem un enllaç amb alguns d’ells, exclusivament a nivell cinematogràfic: http://bit.ly/2cDU0Y5 ). I en té que són difícils de copsar a primera vista i que tenen sempre un background en la realitat o en la manera de fer de l’època en què s’ambienta. Un dels més divertits és el referent al quadre Nen amb una poma, una obra que la ja esmentada Madame D. deixa en herència a Monsieur Gustave H (el protagonista del film), gerent de l’hotel, i que es calcula d’un enorme valor. La pintura és d’un persoantge nomenat Johannes van Hoytl, el Jove: podria ser una referència al real Pieter Brueghel, el Jove (1564-1636)? La pel·lícula imita la manera de fer de l’artista, creant una obra exclusiva per a la pel·lícula i que ens recorda l’estil de la pintura renaixentista holandesa de la segona meitat del segle XVI. 

"Noi amb poma", un homentage a la pintura neerlandesa del segle XVI. Font: theweek.com

“Noi amb poma”, un homentage a la pintura neerlandesa del segle XVI. Font: theweek.com

Sota una aparent i senzilla comèdia d’època (amb un humor un xic especial, s’ha de reconèixer), també hi ha una breu lliçó d’història de l’Europa central, aquella que es va desmembrar després de la Primera Guerra Mundial i que més tard va patir els pitjors horrors de la Segona (1939-45). Altre cop, les pistes són ben clares: les “ZZ” que fan servir l’hotel com a quarter general al final de la pel·lícula, són una clara referència a les SS alemanyes.

El canvi de les "SS" alemanyes per les "ZZ" és, amb prou feines, subtil

El canvi de les “SS” alemanyes per les “ZZ” és, amb prou feines, subtil

Si bé és cert que el conflicte bèl·lic no és el punt primordial de la pel·lícula i que els fets relacionats amb ell apareixen en dues ocasions en tota la pel·lícula (al principi i al final de la pel·lícula), són suficients per trencar els nostres somriures després d’haver testimoniat el petit món aristòcrata, amable i multicultural del gran hotel i de les aventures divertides dels personatges que havíem estat presenciant fins al moment. La primera aparició ens alerta de la fi de la tolerància vers els “altres”, que contrasta fortament amb l’ambient d’amabilitat i respecte que tothom es té a l’hotel. El resultat de la segona és la mort del mateix Monsieur Gustave.

En aquest sentit, l’hotel podria representar Europa i la convivència entre les diferents cultures, parles i estaments socials que acaba amb l’aparició de la guerra. I és que el film, com ens reconeix el mateix director al final, s’inspira en “els escrits de Stefan Zweig” (1881-1942). No és casualitat. Aquest autor, vienès i jueu, va saber reflectir amb una melangia sense igual el món que les dues guerres mundials li van treure (no va arribar a presenciar el final de la Segona Guerra Mundial, ja que se suïcidaria en el seu exili a Petròpolis, Brasil, juntament amb la seva esposa, Lotte, després de fugir del règim nazi). 

Zweig, membre de la burgesa i il·lustrada alta societat vienesa va viure el final del segle XIX amb l’optimisme propi de la seva època; aquella en la qual s’anunciava l’inici d’una època de prosperitat sense límit (gràcies als interessos comuns que suposadament creava el lliure comerç entre els diferents països), on tothom tindria la seva part del pastís i on, per a gent com Zweig, la globalització portava una nova identitat supranacional europea que es podia reconèixer per la civilització, les bones maneres, el coneixement i la concòrdia.

Lògicament, no tothom vivia en la torre d’ivori de Zweig. Allò que el vienès mostra en les seves obres (incloent les seves sublims memòries) són les tribulacions d’una determinada classe social, que viu el desamor, l’engany o les tribulacions del cor d’una manera molt intensa; i ho retrata amb una sensibilitat corprenedora. En la seva obra es veu aquella civilitat que tant enyoraria després de 1914. Però el que no ensenya l’escriptor són els enormes conflictes socials que es gestaven paral·lelament a Europa i que portarien a l’aparició dels grans partits de masses (i on en llocs tan centrals com el II Reich, el Partit Socialista aconseguiria ser la força més representada en el parlament). Només cal recordar que quatre anys després que ell nasqués, un altre escriptor, Émile Zola (1840-1902), retratava les inhumanes condicions de la classe treballadora francesa a les mines a Germinal

Mort de Stefan Zweig i la seva esposa Lotte, el 1942 a Petròpolis (Brasil). Font: elmundo.es

Mort de Stefan Zweig i la seva esposa Lotte, el 1942 a Petròpolis (Brasil). Font: elmundo.es

Per extensió, la pel·lícula tampoc està interessada (i és legítim) a fer un retrat realista de la societat del Període d’Entreguerres. Però no cal perdre de vista que, des d’un punt de vista històric, els protagonistes i receptors de l’acció fílmica es mouen al voltant d’una determinada classe social privilegiada i que aquell món tan enyorat per Zweig i retratat per Wes Anderson al llargmetratge no es va ensorrar únicament per la irrupció in media res de Mussolini i Hitler. La pròpia classe a la qual pertanyia Zweig va ser la que facilitaria l’ascens de personatges com aquests per tota Europa, en un intent de conservar els seus privilegis i amb el fantasma de 1917 projectant-se als seus països.    

L’últim ‘guinyo’ històric que hauríem de comentar és el canvi d’estil experimentat per l’hotel de 1932 a 1968. L’edifici passa de tenir un estil neogòtic a un de caire funcionalista–soviètic amb un moblatge típic dels anys seixanta. No només això, sinó que se’ns informa que Moustafa arribà a un acord amb l’estat (ja que tot era de “propietat estatal”) per comprar l’hotel i mantenir-lo ell… Una clara referència a la transformació dels estats d’Europa Oriental en comunistes després de l’alliberament de les tropes soviètiques durant els anys finals de la Segona Guerra Mundial. 

Del neogòtic al funcionalisme: el Gran Hotel Budapest

Del neogòtic al funcionalisme: el Gran Hotel Budapest

Zweig, com la pel·lícula, plora una determinada Europa… però, realment, hi havia un desig d’Europa, més enllà dels seus desitjos? Hi havia Europa?