El Judici dels 7 de Chicago: quan la realitat supera la ficció - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La dècada dels ’60 va ser convulsa als Estats Units i a gairebé tot el món. Al país americà va començar amb la crisi dels míssils de Cuba el 1962 i va finalitzar amb l’arribada de l’home a la Lluna, passant, entre altres fets, per l’assassinat de John Kennedy (1963). Pel que fa a la lluita per a la igualtat racial, que arrencava segles més enrere, la dècada dels ’60 va ser coneguda pel mundialment famós “I have a dream” de Martin Luther King el 1963, però això només va ser la punta d’un iceberg que tenia com a base la lluita constant. La majoria era pacífica, com succeïa per exemple a les universitats, però a mesura que avançava la dècada, la sang tenyia cada vegada més els carrers: enfrontaments violents a les ciutats, l’assassinat de Malcom X (1965) i l’any 1968 del mateix Luther King. 

És en aquest context on se situa la pel·lícula “El Judici dels 7 de Chicago”, que representa uns fets que es van iniciar el 1968 i que van finalitzar el 1970. Durant la Convenció Nacional Demòcrata de 1968, celebrada a Chicago, es va organitzar una protesta contra l’administració Johnson (1963-69) per la Guerra del Vietnam, que vivia els seus moments més durs amb 1.000 soldats americans morts cada mes. Durant aquesta protesta es van produir quatre dies d’aldarulls que van acabar amb 650 arrestats, més de 1000 ferits i vuit homes acusats de conspiració contra el Govern dels estats Units. Un judici tan increïble que fins i tot supera la pel·lícula pel que fa a rocambolesc. Un procés en el qual clarament no es jutjaven uns fets sinó unes idees. Un govern atemorit i més qüestionat que mai que no va dubtar a posar en marxa les seves armes més poderoses, la força de la policia i el pes de les lleis

Manifestació contra la Guerra del Vietnam (Font: David Wilson, Wikimedia Commons)

Llei i ordre

L’informe Walker, que compta amb més de 20.000 pàgines, va deixar clar que a Chicago van existir casos flagrants de brutalitat policial. Les forces de l’ordre es van excedir en gran manera molt per sobre de la proporcionalitat que requeria la situació. De fet, l’informe deixa clar que, si hi va haver un motí en els fets de Chicago, el van dur a terme els mateixos policies i no pas els manifestants.

Frank Kush, autor del llibre Chicago Battleground, va entrevistar un bon nombre dels policies presents als avalots i la seva conclusió va ser que la seva intenció no era evitar o detenir disturbis, sinó «donar una pallissa a una generació que consideraven consentida». Aquesta és la idea que a l’inici del film exemplifica el fiscal general John Mitchell quan esmenta que «vol recuperar la bona educació i el país on va créixer» i que els acusats eren «rebels sense ofici ni benefici que mai s’havien embrutat les mans en combat». Aquestes sentències són tristament justificables per un dels Fiscals Generals més durs que es recorden: Mitchell era un home de llei i ordre, extremadament estricte, que va optar per detencions preventives d’innocents i escoltes telefòniques sense ordres judicials. També va alentir el final de la segregació racial a les escoles, seguint ordres directes de Nixon per garantir els vots sudistes, i va utilitzar 10.000 dòlars de fons públics per servir-se del Partit Nazi Americà. Com el mateix Mitchell va afirmar a una periodista: «aquest país va tant a la dreta que no el reconeixeràs»

Fiscal General John Mitchell (Font: Wikimedia Commons)

Tot això es va veure reflectit en una onada de pressió policial als estats Units: l’any 1968 van entrar en funcionament la Llei de Control de Crim (que permetia al govern la vigilància electrònica) i la Llei de Drets Civils, de la qual en formava part la Llei d’Obediència Civil, popularment anomenada “Llei Rap Brown”. Aquesta neix arran del judici de l’activista afroamericà H. Rap Brown, que un any abans havia estat acusat de disparar a un xèrif i provocar un incendi, uns fets que ara sabem que van ser provocats per la mateixa policia i el cos de bombers de Cambridge. En tot cas, la llei que es va establir a partir d’aquest cas es resumia en què es considerava delicte travessar les fronteres interestatals amb intenció d’iniciar un motí i que aquest es produís: i és exactament d’això que s’acusava els 8 de Chicago. És a dir: van ser responsabilitzats d’incitació a uns aldarulls que realment havia iniciat la policia i se’ls acusava de motí basant-se en una llei sorgida per uns fets que no havien existit. 

Els 8 acusats van ser Abbie Hoffman i Jerry Rubin (líders dels yippies); John Froines, David Dellinger i Lee Weiner (del comitè pel final de la Guerra del Vietnam) i Rennie Davies i Tom Hayden (líders estudiantils). També estava acusat Bobby Seale, president de les Panteres Negres, que més tard va ser separat del grup. Els va defensar William Kunstler, un advocat que aleshores ja era conegut des de feia dues dècades per la seva bona feina com a defensor dels drets civils i la lluita per la justícia amb els afroamericans. De fet, ell va ser l’advocat defensor de Rap Brown. Després del judici de Chicago, Kunstler es va convertir en una icona mediàtica i va encarregar-se de la defensa del Moviment Indígena Americà.  

Allò que no es veu

No és senzill fer una pel·lícula entretinguda sobre un procés tan feixuc com és un judici. Evidentment les llicències històriques, tot i que el film és bastant encertat i rigorós, ajuden a crear una bona atmosfera i a mantenir-nos enganxats a la trama. Tanmateix, hi ha un recull d’elements que van existir al judici i dels quals la pel·lícula n’ha prescindit, ja que seria impossible recollir-los sense que el llargmetratge durés moltes hores més.

Per exemple, molts dels testimonis que van ser cridats a declarar no hi són inclosos. Són, entre d’altres, cantants com Judy Collins, escriptors com Normal Mailer i altres activistes com Jesse Jackson. Tampoc es parla de la importància de l’alcalde de Chicago, Richard Daley, que va ser de les primeres persones interessades en la condemna dels manifestants i qui va convocar un gran jurat des del qual en van sortir les acusacions. El mateix Daley havia donat ordres a la policia de la ciutat per disparar a matar o mutilar a “qualsevol piròman”. 

Il·lustració que mostra a Bobby Seale lligat i emmordassat (Font: Fmcmahon93, Wikimedia Commons)

Durant el transcurs del procés és cert que Bobby Seale va ser lligat i emmordassat, i de fet va estar en aquestes condicions durant diverses sessions, no pas uns minuts. A la pel·lícula veiem com el fiscal Richard Schultz decideix retirar els càrrecs en veure aquesta imatge, però el cert és que la preocupació no va ser immediata. De fet, la imatge que ens arriba de Schultz és molt amable: se’ns presenta com una persona gairebé moderada dins del conservadorisme, respectuosa i sense conviccions inicials per condemnar els manifestants. El cert és que la imatge real era la d’un home dur i agressiu del govern. Ell mateix ha reconegut, en una entrevista després de l’estrena de la pel·lícula, que «mai li vaig dir al fiscal general que no tinguéssim un cas» i que disposaven de proves suficients per a condemnar-los. A la mateixa entrevista, el fiscal parla de què tant ell com el seu cap Foran van haver de rebre protecció policial 24 hores (un fet que és cert), que el judici va ser un autèntic circ i que la pel·lícula és «una fantasia que no s’assembla en res al judici real». Foran, que a la pel·lícula queda en segon pla, va mantenir diverses i llargues guerres dialèctiques amb l’avocat Kunstler durant el judici. 

Pel que fa al jutge Julius Hoffman -interpretat per Frank Langella- ja tenia una molt mala reputació entre els advocats de Chicago fins i tot abans del cèlebre judici. Gairebé ningú que el conegués el considerava imparcial i es mostrava agressiu contra aquelles causes que no encaixessin en els seus ideals conservadors. El jutge fins i tot va ordenar que tant els acusats com els seus advocats es tallessin el cabell llarg i el xèrif del Comtat de Cook va sostenir la cabellera d’Abbie Hoffman com un trofeu durant una roda de premsa. Evidentment, l’elecció de Julius Hoffman com a jutge d’aquest procés no va ser casualitat. Res ho és a les clavegueres del poder. El tribunal d’apel·lacions va considerar que el jutge Hoffman havia mostrat una actitud «despectiva i en molts casos antagònica cap a la defensa». Hoffman també havia presidit anys abans el cas de Frank Wallaus, un ciutadà d’origen polonès que va ser acusat de ser un criminal nazi. En aquell cas el jutge sí que el va condemnar a perdre la nacionalitat i a ser deportat, però finalment el tribunal d’apel·lacions va anul·lar el veredicte en un cas que va comportar crítiques tant dels negacionistes de l’Holocaust com dels que diuen que als Estats Units no es va perseguir amb prou força els criminals de guerra nazis.  

Durant la pel·lícula també podem observar el testimoni de diversos membres de l’FBI que es van infiltrar entre els acusats en els dies previs als avalots. Aquesta va ser una operació tristament habitual dins el programa COINTELPRO, una sèrie de projectes destinats a infiltrar-se en diversos grups i desarticular-los. Les operacions es basaven en un joc brut ple d’il·legalitats per soscavar els objectius desitjats. L’FBI va utilitzar aquests mètodes contra tota mena de grups i associacions: socialistes, moviments estudiantils, grups en favor dels drets de la dona, indígenes americans, nacionalistes afroamericans, organitzacions en favor dels drets dels afroamericans, advocats progressistes i un llarg etcètera. 

Barres i estrelles

El final del judici és una invenció totalment irreal pròpia de les pel·lícules més patriòtiques. Tom Haiden mai va llegir el nom de tots els soldats morts al Vietnam, sinó que es va limitar a parlar de com els actes de la policia i el judici van convertir els manifestants en personatges populars. Més directes van ser les declaracions d’Abbie Hoffman, que va recomanar al jutge provar l’LSD, o de Jerry Rubin. Aquest li va regalar al jutge un exemplar del seu llibre, “Do it!”, amb una dedicatòria: «Julius, has radicalitzat a més joves dels que nosaltres hauríem pogut mai. Ets el millor yippie del país». En general, els acusats van utilitzar aquests torns de paraula per criticar el sistema judicial, denunciar la campanya en contra seu i recordar que la guerra del Vietnam seguia sent més crua que mai. D’aquesta guerra també se’n va parlar i deliberar bastant durant el judici, un altre dels aspectes que més han oblidat a la pel·lícula. 

L’advocat de la defensa William Kunstler (Font: Joel Seidenstein, Wikimedia Commons)

Després de les intervencions finals dels acusats, el jurat va emetre vuit vots a favor de la condemna per conspiració i quatre a favor d’absoldre’ls de tots els càrrecs. Després d’una segona deliberació i una negociació entre els membres del jurat, es va arribar a l’acord d’absoldre tots els acusats del càrrec de conspiració i acusar-los de atravessar les fronteres estatals amb intencions d’iniciar un motí. Les penes imposades pel jutge Hoffmann van ser extremadament dures: per exemple, a William Kunstler el va condemnar a quatre anys de presó per anomenar-lo “Sr. Hoffman” en lloc de “Senyoria”.  

Finalment, totes les penes van ser anul·lades el 21 de novembre de 1972 pel Tribunal d’Apel·lacions del Setè Circuit. Per cert, el Fiscal General John Mitchell, aquell que havia tingut tant interès en què els manifestants fossin condemnats per conspiració, va ser declarat culpable d’aquest mateix delicte arran del seu paper al Watergate i va passar dinou mesos a la presó. 

En línies generals, el judici dels 7 de Chicago és una molt bona producció. Amb les llicències històriques necessàries, però sense faltar a la veritat i sent un bon retrat d’una època molt determinada, ens transporta a uns debats que segueixen vigents en plena actualitat. Els judicis d’unes idees i no pas d’uns fets i l’ús d’una llei que, interpretada d’una manera molt estricta, pot convertir uns avalots en un motiu més que suficient per anar a la presó – i sense necessitat d’haver-los iniciat. Si d’alguna cosa peca aquesta pel·lícula, és de suavitzar un judici en què es van dir paraules molt fortes i on a la taula de la defensa fins i tot s’hi van veure bosses de marihuana, un procés en el qual us puc ben assegurar que la realitat que es va viure va superar qualsevol ficció cinematogràfica. 

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>