"El oficial y el espía". Dotze anys que trasbalsaren França - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

“La veritat està en marxa, i res no l’aturarà” escrivia Émile Zola el 25 de novembre de 1897 al diari francès Le Figaro. En aquell moment, havien passat gairebé tres anys d’ençà que un tribunal militar francès havia condemnat per unanimitat l’oficial Alfred Dreyfus (1859-1935). El seu crim havia sigut, d’acord amb els membres del tribunal, haver-se ofert per tal de passar informació al govern alemany. El càstig fou exemplar i s’envià el capità a l’Illa del Diable (a la Guaiana francesa) perquè hi passés la resta dels seus dies. El militar, però, era innocent. I sí, la veritat va acabar sortint a la llum, però el preu que Zola i altres pagaren fou elevat.

Després de l’aparició d’obres tals com El pianista o Oliver Twist, Roman Polanski ha tornat a apostar per un film de temàtica històrica. El tema escollit no és menor, ja que es tracta de l'”afer Dreyfus”, un dels grans escàndols de la història contemporània francesa i que posà en dubte els mateixos fonaments ideològics de “llibertat, igualtat i fraternitat” sobre els quals es legitimava la III República Francesa (1870-1940).

El oficial y el espía és un projecte ambiciós, ja que intenta narrar en dues hores un fenomen complex, que s’allargà durant dotze anys i que dividí profundament la societat francesa entre partidaris i detractors del capità Dreyfus. Un fet, per altra banda, que només era la punta de l’iceberg d’unes divisions molt més profundes de la societat francesa del moment.

Què fou l'”Afer Dreyfus”?

La història és relativament senzilla i queda molt ben reflectida en el film. Tot s’inicià quan, gràcies a una agent infiltrada a l’ambaixada alemanya, s’obtingué un bordereau (traduïble com a “nota”) en el qual un oficial francès desconegut oferia a l’agregat militar de l’ambaixada alemanya, Max von Schwartzkoppen (1850-1917), informació relativa a l’Estat major francès. Ràpidament, començaren a investigar-se tots aquells oficials que havien estat en contacte amb les diverses seccions de l’exèrcit. El nombre era relativament reduït, però totes les mirades se centraren ràpidament en un oficial: un capità (en aquell moment en pràctiques a l’Estat major) d’origen alsacià de trenta-cinc anys… i jueu: Alfred Dreyfus.

Degradació d’Alfred Dreyfus al pati de l’Escola Militar de París. Font: Bibliothèque nationale de France

Les proves dutes a termes per experts en cal·ligrafia conclogueren que Dreyfus era el culpable. El consell de guerra dut a terme contra l’oficial estigué ple d’irregularitats (ni Dreyfus ni el seu advocat sabien exactament de què se l’estava acusant fins que va començar la instrucció del cas, per exemple) i durant el procés judicial s’arribà a afirmar que Dreyfus havia canviat de lletra en el redactat del bordereau per tal que fos més difícil que el culpessin. Dit d’una altra manera: les proves eren molt dèbils, però això no impedí que el desembre de 1894 el tribunal el condemnés. La sentència ja estava dictada. I no calia ser massa espavilat per entendre que la seva condició de jueu el convertia en el cap de turc perfecte per canalitzar totes les ansietats, frustracions i pors d’una França políticament inestable, socialment canviant i internacionalment ja no tan rellevant. El 5 de gener de 1895, Dreyfus fou sotmès a una degradació pública al pati de l’Escola Militar de París i enviat a l’illa del Diable.

A partir de 1896, però, el nou cap dels serveis d’informació francesos, el general Marie-Georges Picquart (1854-1914), el protagonista de la pel·lícula, obtingué una nova nota de la paperera de Schwartzkoppen. En aquell document, s’esmentava a un oficial francès: Ferdinand Walsin Esterhazi (1847-1923). Comparant una mostra de la cal·ligrafia d’Esterhazy amb la del bordereau atribuït erròniament a Dreyfus, comprovà que coincidien. Investigant noves proves, i lligant caps, Picquart s’adonà que no hi havia un nou cas d’espionatge dintre de l’Estat major, sinó que era el “mateix cas Dreyfus”.

El cas es complicà definitivament quan allò que podria haver estat atribuït com un error dels militars, agreujat per l’antisemitisme, arribà als superiors de Picquart. Esterhazi, malgrat totes les proves, no fou condemnat pel tribunal militar que el jutjà, i l’exèrcit, mostrant un corporativisme extrem, tancà files i decidí no reobrir el cas Dreyfus. Picquart, qui intentà arribar fins al final, pagà els plats trencats d’un exèrcit opac i que prioritzà salvar el seu “honor” a restituir Dreyfus i admetre el seu error. El responsable dels serveis secrets, capficat en fer allò que era correcte, fou enviat a llunyanes missions militars per tot l’imperi colonial francès, inclosa una temptativa d’enviar-lo a una missió suïcida al Marroc.

L’error comès per l’exèrcit era cada vegada més evident i ben aviat, l’opinió pública se’n féu ressò. I a partir del nou poder de la premsa de masses, que es revelà com a essencial durant tot l’afer, la societat francesa es posicionà a favor o en contra d’aquest fet. Tot i que breument esbossat pel film (sobretot en aquelles escenes on la turba brama contra Picquart, crema diaris o trenca aparadors d’establiments jueus), Polanski no aprofundeix en aquest aspecte i malgrat intuir-se, no es percep la profunda divisió que causà en la societat francesa. De fet, l’afer acabà definint opcions polítiques ben nítides. Per una banda, els dreyfusards (partidaris de revisar el cas), a favor del capità, s’identificaven amb posicions laiques i progressistes; per altra banda, els antidreyfusards, identificats amb l’ordre social, el conservadorisme polític, (sovint) el monarquisme, l’Església i un nacionalisme de dretes més o menys exaltat. És a dir, defensar o atacar el capità jueu duia implícita la visió d’una manera d’entendre la mateixa França.

Malgrat el retorn de Dreyfus a França per la revisió del seu judici el 1899, el tribunal militar el tornà a declarar culpable. Tot i que el capità acceptà una amnistia atorgada pel president francès (obtenia un perdó, però s’assumia que era culpable), l’assumpte cuetejà fins al 1906; fou llavors que, durant el nou govern radical-socialista, el Tribunal Suprem considerà finalment nuls els dos judicis a Dreyfus i fou readmès a l’exèrcit. Quan esclatà la Primera Guerra Mundial (1914-18), lluità pel país que li havia negat moltes vegades la seva condició de francès.

Una fotografia que mostra el capità Alfred Dreyfus (1859-1935). Font: Bildindex (imatge antiga: Ullstein Bilderdienst, Berlin)

Polanski es queda curt

El oficial y el espía és una pel·lícula amena, ben dirigida i se l’hi ha d’admetre el mèrit de sintetitzar tan bé un fet compost per fets nombrosos i complexos. La seva visualització, a més, surt beneficiada de la bona posada en escena i l’ambientació del París fin de siècle. Ara bé, la història de Dreyfus tenia un potencial que Polanski no ha sabut (o no ha pogut, per falta de minuts) reflectir.

Per començar, falta força context històric per entendre moltes de les actituds dels personatges, especialment, de l’Estat major francès. El 1894, moment en què es desencadena tot l’afer Dreyfus, França és una potència europea que ha quedat eclipsada per un nou poder amb el qual comparteix frontera: Alemanya. La derrota francesa contra Prússia en la guerra de 1870-71 comportà la pèrdua de les regions d’Alsàcia (d’on era originari el capità Dreyfus) i Lorena i la proclamació del Segon Reich a Versalles, un dels cors històrics de França. Aquest fou també el naixement de la III República i la fi de l’imperi de Napoléo III.

Aquesta derrota va comportar l’aparició de la Comuna de París (1871), la qual, tot i la seva brevetat, va comportar el primer intent d’implementar el socialisme. La Tercera República nasqué també de la sagnant i furiosa repressió que s’exercí sobre ella (la xifra de morts es calcula entre 5.000 i 100.000) i d’una assemblea provisional en la qual els monàrquics i conservadors eren majoria. Les ferides que causà la repressió comunera foren fondes i destacats intel·lectuals com Zola en justificaren la repressió. Precisament, una de les grans dinàmiques dels governs francesos de finals del segle XIX fou l’agre debat en el grau d’acceptació de l’herència de la Comuna, l’aplicació de mesures que s’havien adoptat el 1871 i la pervivència d’una societat industrial profundament desigual i en procés de modernització.

“Jo acuso”. La cèlebre carta pública dirigida al president de la República francesa que escrigué Émile Zola a favor d’Alfred Dreyfus. Font: Wikimedia Commons

Cal afegir-hi una demografia estancada i un auge accelerat de la premsa de masses, la qual tingué un paper decisiu a l’hora de difondre esdeveniments dels casos de corrupció al parlament francès (“Escàndol de Panamà”), que desprestigiaren durant molt temps les institucions franceses. I, per descomptat, l’orgull nacional patí una nova davallada quan, vint anys després de la desfeta davant de Prússia es descobriren dos casos d’espionatge alemany que sacsejaren el país.

Aquest panorama, sumat a un antisemitisme bastant naturalitzat i estès (malgrat que fou la França revolucionària de 1789-99 el primer país europeu que decretà la igualtat jurídica dels jueus), és el que ens permet entendre millor com s’arribà a una situació tan inversemblant com la de l’afer Dreyfus. Però també propicià l’aparició de la figura de l’intel·lectual modern i compromès, que busca tenir un paper actiu en els temps que li ha tocat viure i que intenta influir en l’opinió pública. Émile Zola i el seu cèlebre Jo acuso (títol original de la pel·lícula, també) n’és el primer exemple; i la seva participació en el cas podria haver sigut una de les causes de la seva misteriosa mort el 1902.

En una França en crisi, desorientada i colpejada pels escàndols interns, la focalització de les culpes en el capità Dreyfus fou una vàlvula d’escapament de moltes frustracions. La premsa de l’època tingué un paper determinant a l’hora de crear un ambient de toxicitat molt elevat i que aconseguí perfilar al jueu com a un francès de segona i contraposar-lo al bon français. Cal recordar que els jueus estaven fortament caricaturitzats per la premsa de l’època com a apàtrides, conspiradors i amb una lleialtat per sobre de la nacional: la del sionisme internacional, que promocionava, sembla ser, el desordre mundial. L’afer traspassà les fronteres franceses i esdevingué un fenomen mundial, fins al punt que hi hagueren veus que incentivaren un boicot a l’Exposició Universal de París de 1900.

Finals del segle XIX o principis de segle XXI? La falta d’aprofundiment dels aspectes anteriorment explicats per Polanski permet un film més lleuger, però també fa més difícil entendre quelcom. Una premsa acrítica o directament tòxica, l’odi al diferent, el desig de respostes fàcils en contextos de crisi, etc. ens recorden, com afirma Valèria Gaillard en la seva introducció a la nova edició catalana dels articles de Zola sobre l’afer Dreyfus (Angle Editorial, 2019), “la fragilitat de la democràcia i la necessitat de defensar-la constantment des de la llum del pensament i l’esperit crític en acció”.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>