1585. Espanya es perfila com un Imperi indiscutible dins d’una Europa trencada per la religió. La poderosa monarquia global de Felip II d’Espanya (1527-1598) s’alça davant de l’Anglaterra protestant d’Elisabet I (1533-1603), ferma anglicana que veu en la religió la divergència més gran amb un país que, en temps passat, fou aliat d’Anglaterra. La historiografia ha tractat aquest tema buscant també definir el perfil d’ambdós monarques i quina va ser la seva resposta davant la nova religió reformada, així com els aspectes geopolítics i econòmics que es van derivar d’aquest conflicte. Com una acció messiànica i en voluntat de creuada, les seves polítiques es van regir amb la voluntat d’instaurar una religió o un altre tant en els seus territoris com en la resta d’Europa, sent d’això resultat la Guerra Anglo-espanyola (1585-1604).
El setembre del 2007, es presentava al Festival Internacional de Cine de Toronto la pel·lícula Elisabet: l’edat d’or pel director Shekhar Kapur. El film contextualitza els últims anys de regnat d’Elisabet I i presenta una continuació d’Elisabet, pel·lícula del 1998, on s’exposen els primers anys del regnat d’Elisabet i les primeres relacions d’Anglaterra amb el regne de Felip II. Ara, la guerra entre Elisabet i Felip és un fet.
El film barreja realitat i ficció, una ficció de fets que juguen amb la realitat històrica dels protagonistes i pretén dinamitzar la trama, encara que amb això no aconsegueix ser fidel a la història i els esdeveniments com varen succeir.
Els Tudor d’Anglaterra i Felip II d’Espanya
Al llarg de la pel·lícula, i tenint en compte que això s’exposa de forma clara a la ficció de 1998, se’ns mostra el context de l’Anglaterra del segle XVI. La dinastia Tudor ostentava el tron d’Anglaterra des de 1485. Nascuda del matrimoni entre Enric VIII (1491-1547) i Anna Bolena (1501-1536), Elisabet fou l’última reina Tudor. La seva consideració d’heretera il·legítima – naixé dins un matrimoni dins l’Església anglicana i fora dels mandats de Roma – va fer que Elisabet fou apartada de la línia successòria al tron d’Anglaterra. El naixement d’Eduard VI (1537-1553) dins un nou matrimoni del rei atorgà al baró la successió al tron, però pare i filla van signar, de facto, una reconciliació reincorporant a Elisabet a la línia successòria. Reconeguda a Londres com a sobirana d’Anglaterra el 1558, Elisabet va restaurar de forma quasi immediata l’anglicanisme com a religió oficial al país, cosa que portà grans conseqüències durant tot el seu regnat.
Recordem que Felip II va ser rei consort d’Anglaterra entre 1554 i 1558 derivat del seu matrimoni amb Maria I d’Anglaterra (1516-1558), dona ferventment catòlica.
Quan Maria empresonà a Elisabet a la Torre de Londres, però, Felip va mostrar una política permissiva, explicada per la historiografia a causa de l’existència d’un partit hispanòfob que frustrà la influència espanyola a l’illa. Encara que la mort de Maria i l’ascens al tron d’Elisabet suposà un canvi en la política de Felip vers a Anglaterra, la figura hostil i encoratjada d’odi que mostra la pel·lícula pertany més a la ficció que a la imatge que ha passat a la història de Felip II, conegut com el “rei prudent”.
Aquesta trama política és el fil conductor de la pel·lícula que, junt amb la trama personal de la mateixa Elisabet, marca els últims anys del regnat de la reina. Aquells que varen veure com Enric VIII abandonava la religió de Roma veiem amb recel que Elisabet fos coronada reina, corona que pertanyia, per a molts a Maria Stuart (1542-1587). Cosina d’Elisabet, neboda d’Enric VIII, Maria Stuart tindrà un especial protagonisme dins la política d’Elisabet per les contínues conspiracions que es formaren per deposar a la reina.
Elisabet I d’Anglaterra, la reina verge
La ficció ens mostra a una reina ferma, carismàtica i contundent en les seves decisions. Encara que els qüestionaments inicials vers a Elisabet com a reina – els més escèptics consideraven que una dona no podria solucionar els problemes derivants dels regnats passats–, Elisabet es va mostrar encoratjada. Si bé la valentia i seguretat eren característiques claus, la imatge que mostra la pel·lícula d’una reina guerrera al front de batalla és més adient per a la ficció que per a la realitat històrica. De la mateixa manera, i encara que la seva cort es formava quasi del tot per homes de gran confiança, no va deixar mai que els prejudicis masculins influeixin en la seva persona i presa de decisions polítiques i personals.
Tant és així, que les pressions perquè la reina contragués matrimoni mai van ser acceptades ni complagudes per la reina. Les constants negatives a contraure matrimoni queden reflectides a la pel·lícula encara que, de nou, la ficció s’imposa a la realitat. La mort de Maria Tudor va impulsar a Felip II a fer-li a Elisabet una proposta de matrimoni per mantenir els seus interessos a l’illa i aconseguir erradicar el protestantisme al país, fet que no apareix a la pel·lícula i que explica l’evolució en les relacions entre ambdós monarques. És evident que la negativa de la reina va ser rotunda, així com ho va ser com la resta de pretendents europeus que vingueren a conquerir el cor de la reina buscant, en el rerefons, una aliança amb Anglaterra. El film mostra una bateria de pretendents europeus per a la reina i, encara que mai va contraure matrimoni, la seva vida amorosa ha arribat a diverses ficcions on es mostra una reina enamorada. Walter Raleigh (1552-1618) és l’home qui es guanya el favor de la reina en aquesta ficció, però la historiografia també situa a Thomas Seymour (1508-1549) o Robert Dudley (1532-1588) com a amants de la reina, encara que només el segons hi apareix en la ficció de 1998.
A la seva arribada al tron, Elisabet va rebutjar el fanatisme i el desordre religiós, renunciant a les persecucions i execucions per ideologia entre el seu poble. Encara això, les divergències religioses van ser escenari d’empresonaments i execucions. Un dels incidents que van erosionar les relacions diplomàtiques entre Anglaterra i Espanya fou l’impediment que posà Felip II a l’ambaixador anglès a Madrid, John Man – clergue protestant ambaixador a Madrid del 1566 al 1568 –, de professar lliurement la seva religió. Al contrari del monarca espanyol, Elisabet va deixar a l’ambaixador espanyol a Londres professar el catolicisme a la seva cort, intentant mantenir la diplomàcia. Hi haurà, però, algunes excepcions.
Maria Stuart, reina dels escocesos
Un aspecte que la pel·lícula remarca de forma constant i amb escenes que, a priori, poden desorientar a l’espectador, són les conspiracions que busquen deposar a Elisabet del tron d’Anglaterra. Al voltant d’aquestes conspiracions trobem la figura de Maria Stuart, empresonada a la Torre de Londres des de 1568 per l’amenaça que representava en considerar-la molts opositors d’Elisabet la reina legítima.
En un primer moment l’opció de deposar a la reina en benefici de Maria Stuart no era una opció viable per Felip II i els seus consellers a causa del suport que rebia de part de França, en guerra amb Espanya en aquell moment. Com es pot veure, aquestes conspiracions sorgien des de l’interior d’Anglaterra, de la mà de catòlics – podem veure també la participació dels jesuïtes – i amb el suport de Roma. Encara que Felip II es va desmarcar de les primeres conspiracions contra Elisabet, com la Rebel·lió del Nord (1569) o la conspiració de Ridolfi (1571), el monarca espanyol va acabar donant suport a qui buscava retornar el tron d’Anglaterra al catolicisme. La conspiració que s’exposa al film és l’anomenada la conjura de Babington (1580), un complot ordit per joves catòlics anglesos que pretenia donar mort a Elisabet. Quan la trama va quedar descoberta, foren ajusticiats els implicats d’aquesta, considerats traïdors de la reina i d’Anglaterra.
En el cas de Maria Stuart, la seva implicació fou demostrada a través de cartes on donava el seu consentiment a la conspiració, com ho mostra l’escena on es comunica a Maria que ha sigut descoberta la conspiració i, per tant, la justícia obrarà sobre ella. A posteriori, es varen trobar cartes on demandava artilleria i reforços militars per a la conspiració, apel·lant l’ajuda de Felip com a baluard de la cristiandat, fent que els consellers d’Elisabet demanessin la seva execució. Elisabet no va voler precipitar-se en la seva decisió. El 8 de febrer de 1587, el Parlament anglès va sentenciar la seva mort.
El mar incendiat: l’empresa d’Anglaterra
Amb un to èpic propi de la ficció, la guerra entre Anglaterra i Espanya esclata el 1585. Anglaterra s’erigia en potència naval i comercial dins del continent amb l’objectiu de contenir el poder de Felip II. La gestació de la invasió a Anglaterra el 1588 va passar per organitzar i abastir la que, posteriorment, fou anomenada la “Gran i Felicíssima Armada”.
Com a reacció a les polítiques d’Elisabet, Felip II va plantejar una ofensiva naval que tenia com a objectiu la invasió d’Anglaterra. L’omissió d’alguns aspectes del conflicte que han sigut font de grans estudis dins la historiografia – com l’importantíssim paper de la diplomàcia i els ambaixadors en ambdues monarquies – deixen a la pel·lícula amb una visió massa general sobre el mateix. La construcció d’una gran flota naval espanyola tenia una doble intenció: per una part, enderrocar i sotmetre a una nació considerada heretge per la seva inclinació religiosa i rebuig als mandats de Roma; per un altre, frenar l’ajuda i el suport que la reina Elisabet donà als rebels holandesos en la revolta dels Països Baixos contra Felip II, incidint en les polítiques europees del rei espanyol i erigint-se en potència naval i comercial amb l’objectiu de contenir el poder d’Espanya a Europa.
D’igual manera, els conflictes sorgits pels territoris del Nou Món també tingueren una incidència en la decisió d’envair l’illa, a causa dels moviments de pirates i corsaris anglesos contra les naus espanyoles a l’altre bàndol de l’Atlàntic, on tornem a trobar a Walter Raleigh. L’únic esment al film el trobem a l’escena on Raleigh mostra els productes portats d’Amèrica i la conquesta de Virgínia, batejada així per la virginitat de la reina. A més, l’esment que es fa a l’or exposa de forma escassa el constant segrest de vaixells espanyols per part dels corsaris i pirates anglesos, un punt important per entendre els aspectes geoestratègics i econòmics que varen incidir en el conflicte. La ficció mostra el malestar de l’ambaixador Guerau de Spes (1524-1572) per l’atac a les naus espanyoles. Encara que el paper que té a la ficció és subtil, Guerau de Spes tingué el projecte de donar suport a les conspiracions contra la reina anglesa en favor de Maria Stuart, instant a Felip II a donar suport al projecte que varen anomenar l’ ”empresa d’Anglaterra” per acabar a l’heretgia que suposava l’Església anglicana.
A principis de 1588, la Gran Armada es desplegà per decidir l’hegemonia des de les Açores fins al mar del Nord. L’Armada replega un total de quasi 130 vaixells, camí a les costes angleses. El temps desfavorable va provocar que algunes naus caiguessin a la deriva, perdent part de la flota. Amb pirates i corsaris a les ordres de la reina – destaquen Francis Drake (1540-1596), John Hawkins (1532-1595) i Walter Raleigh –, la força naval anglesa era superior a l’espanyola.
El 8 d’agost, la flota espanyola es va veure abocada a retirar-se prop de la localitat francesa de Gravelines, les condicions atmosfèriques foren un impediment a l’hora d’organitzar una formació d’atac contra l’ofensiva anglesa. L’única opció abans de la derrota i pèrdua de les naus era donar marxa enrere. L’esperança de retornar a casa implicava redirigir la flota cap al nord d’Anglaterra i, aprofitant el vent favorable, envoltar les illes britàniques fins a arribar al nord de la península.
A l’última escena, Elisabet mira a l’horitzó el foc al mig del mar. Anglaterra ha derrotat la flota espanyola que, amb un to jocós pel seu fracàs, anomenarà l’Armada Invencible. El fum de la derrota espanyola consolida la doctrina anglicana a Anglaterra i confirma el tron d’Elisabet al davant dels enemics catòlics que consideren el seu regnat herètic i il·legítim. La pau no va ser signada fins al 1604 amb el Tractat de Londres, signat pels successors d’ambdós monarques.
A tall de síntesi, la pel·lícula narra de manera general els fets més representatius de l’època històrica en la qual es contextualitza. Les relacions entre ambdues monarquies són tractades des de la ficció, obviant aspectes claus que conformen part important de la guerra sorgida a partir de 1585, però que permeten resseguir el fil general de les tensions entre els monarques. L’acurada estètica i el perfil d’Elisabet són tractats de forma especial al film, intentant mostrar la part més personal de la reina, la dona, fora de les consideracions polítiques del seu regnat, un regnat que molts historiadors han anomenat l’edat d’or d’Anglaterra.
