Març de 2011: emissió del primer capítol d’Ermessenda. En aquell moment, el fenomen seriòfil de temàtica medieval estava a punt d’esclatar i ho faria un mes després amb l’estrena de la primera temporada televisiva de Joc de Trons. La fórmula perfecta semblava la barreja entre ambientació medieval, intrigues, sexe i violència; però Ermessenda, tot i complir-la, no atrapa intensament l’espectador.
La sèrie, com el seu nom indica, narra la vida de la comtessa Ermessenda de Carcassona (972 – 1058) des de la mort del seu marit Ramon Borrell l’any 1017 fins a la seva pròpia mort, durant el regnat del seu nét Ramon Berenguer I (1023 – 1076) amb Almodis de la Marca (1020 – 1071).
Ermessenda es va casar amb Ramon Borrell, comte de Barcelona (972 – 1017), i d’ell va rebre en escreix de dot els comtats d’Osona, Manresa i el bisbat de Vic. Van exercir la política conjuntament. Així ho evidencia que signi quasi tots els documents juntament amb Ramon Borrell i que sigui present en algunes batalles del comte. Quan el seu marit mor, i per herència testamentària, ella queda al càrrec dels comtats del Casal de Barcelona (si bé ja els sabia administrar perfectament, ara ho feia sola) i del seu fill Berenguer Ramon I, que encara era menor d’edat. Però quan aquest arriba a la majoria d’edat, veiem com ella no s’aparta del poder, sinó que el seguirà ocupant fins al regnat del seu nét Ramon Berenguer I. És aquesta línia temporal la que narra la sèrie.
El context
Cal situar-nos al segle XI. Entrats a l’any 1000, els comtats catalans constituïen un conjunt de formacions polítiques a la Marca Hispànica del regne franc (i ja amb independència d’aquest) però sense nom propi ni una estructura política unitària. La nissaga amb més poder i preeminència sobre els comtats era la dels comtes del Casal de Barcelona (Ermessenda i els seus descendents), comtes que, en època d’Ermessenda, tenien en possessió els comtats de Barcelona, Girona i Osona.
Cap a l’any 1.000 comença a generalitzar-se el procés d’implantació del feudalisme però serà una evolució molt lenta. Hi haurà una davallada de l’autoritat central, la dels comtes, i una emergència del poder de la noblesa (vescomtes, veguers…), noblesa que s’acabarà convertint en els senyors feudals, privatitzant tot allò que fins aquell moment es considerava públic.
Les tensions entre el poder públic i el privat són l’aspecte central de la trama política de la sèrie: com Ermessenda fa front als constants i creixents intents dels barons del seu comtat per aconseguir més poder i territori. Tot i que ella es manté en el seu lloc de poder, l’espectador pot copsar com el poder comtal, tal com s’ha conegut fins al moment, sembla agonitzar.
La feudalització i la presa de poder per part de la noblesa van ser uns processos violents on la noblesa va ocupar els càrrecs de poder que anteriorment ocupaven els comtes, d’aquí el que Pierre Bonnassie anomena revolució feudal. Dos personatges que ho mostren són el comte Hug I d’Empúries i Mir Geribert, el qual suposà un veritable contrapoder i desafiament al poder comtal. L’any 1041 va protagonitzar l’assalt al palau comtal de Barcelona juntament amb Udalard II i el bisbe Guislabert. Tot i que aquest fet apareix a la sèrie, no se li treu el suc que se li podria haver tret, ja que l’assalt es limita a un pla de Ramon Berenguer armant-se i lluitant breument amb dos soldats. L’escena, que podria haver aportat molta més èpica i acció a la trama, queda com un fet transcendental i realment no ho fou.
Ermessenda, la frontissa entre el vell i el nou ordre
Ermessenda va ser una figura clau en el context de l’emergència del feudalisme i del xoc entre el vell i el nou ordre de poder protagonitzats pels comtes i Església d’una banda i pels barons o noblesa feudalitzada per l’altra.
Ella va viure l’impàs entre aquests dos mons i va intentar mantenir el vell ordre, recolzant-se en l’Església i en les lleis godes (recollides al Liber Iudiciorum), aspecte que la sèrie s’encarrega de remarcar constantment. L’escena que ho mostra molt bé és el conflicte de les terres d’Ullastret amb el comte Hug I d’Empúries. En ell, Ermessenda es manté ferma en la defensa de la llei goda, així com els bisbes presents, i el procediment judicial que se segueix és el propi de la llei goda: realitzar un judici aportant proves de les dues parts enfrontades enlloc de realitzar un combat o batalla. L’única incongruència històrica de l’episodi és el lloc on se celebrà aquest judici: a la sèrie té lloc al palau comtal de Barcelona però en realitat tingué lloc a Sant Genís d’Orriols.
Més endavant, ja en govern de Ramon Berenguer I, l’espectador pot observar un episodi on es fa un judici per albat, pràctica a la qual Ermessenda i el seu nét s’hi oposen inicialment. Aquesta pràctica, així com d’altres de semblants, ja s’escapaven de la legalitat goda i van ser una manera de burlar-la per part de la noblesa.
Les diverses cares d’Ermessenda
Actualment, la historiografia no compta amb cap biografia detallada i completa d’aquesta comtessa altmedieval, molt important, com hem vist, en el seu context. Les vegades que la historiografia ha tractat Ermessenda, ho ha fet de forma molt diversa.
La historiografia del segle passat la presenta com una dona altiva, esquerpa, dominant i recelosa amb el seu fill i nét, als quals, segons es diu, no deixà governar en solitari per la seva ambició de poder. Aquesta línia la dissocia de les mostres d’amor i sentiments vers els seus descendents i deixa entreveure el que considera un tarannà impropi del rol associat al gènere femení. Cal tenir en compte que les dones soles al poder són tractades i jutjades com si fossin homes (val a dir que els recents estudis de Gènere i de l’experiència estan canviant aquesta concepció), i Ermessenda no n’és una excepció. Veure dones polítiques fortes i decidides, que fan i desfan enfront de les altres figures masculines, provoca que, historiogràficament se’ls hi atorgui un cert component de desviament, avarícia i/o crueltat; i és així com aquesta historiografia l’ha retratada: avara i egoista amb el poder dels seus descendents.
Per altra banda, la historiografia més recent presenta Ermessenda com una política garant del vell ordre, el qual estava desapareixent en detriment del feudalisme. Aquest vell ordre és el que volia mantenir i deixar en llegat als seus successors i que fou fermament defensat pel seu marit Ramon Borrell (símbol de tot allò construït i consolidat pel Casal de Barcelona i del vell ordre), com constantment s’indica a la sèrie.
A més, Ermessenda era plenament conscient de les seves possessions (ja fossin aconseguides amb l’escreix del dot o per herència testamentària del seu difunt marit) i de la seva capacitat per administrar-les i governar-les, i això és el que va fer. Aquestes possessions comtals li pertanyien en vida, com bé s’indica al document de l’any 1057 on ella ven tots els béns al seu nét: «Jo Ermessenda […] reconec i confesso que totes aquestes coses foren del teu avi Ramon […] marit meu, que en morir va deixar-me dits comtats i bisbats per l’escriptura del seu testament, a manera de violari mentre jo visqués». Per tant, ella va governar lícitament el que era seu, ja que les possessions no pertanyien ni al seu fill ni al seu nét, almenys mentre ella visqués. La visió de la historiografia del segle passat, doncs, no té (o no vol tenir) en compte aquesta realitat.
Un aspecte que també es pot observar a Ermessenda és la qüestió de les dones viudes altmedievals. Tant Ermessenda com la seva cunyada Riquilda en són un bon exemple: són propietàries, administren els seus béns i en són usufructuàries. Ermessenda sabia i coneixia els seus drets com a viuda i els va exercir, com moltes altres dones viudes. Com es pot observar, Ermessenda no s’apartà del poder quan el seu fill arribà a la majoria d’edat; per tant, la fi de la tutela que exercí no la concebia com un cessament de la seva activitat política, sinó que va seguir al poder administrant les seves possessions mentre ella visqués. Aquestes llibertats jurídiques, però, canviaran a la Baixa Edat Mitjana, quan les dones ja no podien esdevenir automàticament usufructuàries quan quedaven viudes.
Les relacions i Ermessenda
L’amor que es pregonen a l’inici de la sèrie Ermessenda i Ramon Borrell pot ser un afegitó seriòfil, ja que els matrimonis de l’època, i encara més els matrimonis comtals, eren unions patrimonials i de llinatges. Si el temps va fer néixer l’amor en aquell matrimoni, pot ser; però del que sí que tenim constància és dels apel·latius que el comte Ramon Borrell li dedica a la documentació: bellíssima, estimada o dolcíssima.
Pel que fa a la relació amb el fill d’Ermessenda, veiem un Berenguer Ramon poc involucrat en la política, sempre al costat de la seva mare, a qui no se sap imposar. Les fonts, si bé no indiquen aquest baix involucrament en la política, sí que mostren que mare i fill inicialment actuaven conjuntament. Més endavant, Berenguer Ramon protagonitza escenes on conspira en contra de la seva mare però la sensació que es mostra a la sèrie és que ho fa desencertadament i captat pels barons.
Més enllà de la sèrie, aquestes tensions entre mare i fill van ser certes i s’evidencien a la documentació, on molts cops ambdós emeten decisions contràries entre ells. El problema requeia en què els dos tenien dret de govern i de possessions i cap dels dos hi renuncià. Tot i això, també van tenir moments de reconciliació; a la sèrie es veu com Ermessenda acut a la cambra de Berenguer Ramon i la seva esposa Sança i intenta apropar-se altre cop a ells, escena encertada i que mostra una reconciliació real, ja que en un document que recull un conflicte entre el monestir de Ripoll i l’abadia de Santa Cecília de Monsterrat es diu que mare i fill van fer les paus entre juny i el dia de Sant Pere de l’any 1023. També ho demostra la donació d’Ermessenda de 29 castells al seu fill l’any 1023 com a garantia dels pactes i pau entre ells dos. Per tant, Ermessenda potser ha estat influenciada per la visió dels cronistes (que no es correspon amb els registres documentals) de la Gesta Comitum Barchinonensium de finals del segle XII, on Berenguer Ramon no era gaire elogiat.
L’Església, aliada
Al llarg de la sèrie es veu Ermessenda acompanyada per homes que l’assessoren en la seva vida política però alguns també en l’espiritual. L’abat Oliba n’és un d’ells, potser el principal (del seu cercle sorgiran la majoria d’homes del consell d’Ermessenda), així com el seu germà el bisbe de Girona (Pere de Carcassona) o el vescomte i futur bisbe Guislabert. Es presenten a ells mateixos com als garants del dret tradicional en contra de la força dels nous senyors feudals.
Davant l’emergència feudal, l’Església va erigir-se com una institució de fre del feudalisme i la seva violència i com a garant de l’ordre mitjançant el poder espiritual. Va ser Oliba qui va potenciar i presidir una d’aquestes mesures eclesiàstiques: les Assemblees de pau i treva de Déu (que la sèrie no mostra i amb les quals se’n podrien crear escenes interessants) i les Sagreres. Aquestes dues mesures van néixer com a iniciatives per fer front a la violència feudal i, d’aquesta manera, evitar la pèrdua de control de l’Església sobre les pròpies propietats.
Oliba i Ermessenda van col·laborar i actuar activament en afers tant polítics com religiosos, representant l’estaca del vell ordre. Aquest és un fet que no es mostra gaire explícitament a la sèrie i que podria donar bon joc a la trama, en la qual només apareix l’establiment d’una sagrera, escena no gaire atractiva.
Ramon Berenguer i Almodis de la Marca, una història desaprofitada
Es podria realitzar una sèrie únicament del nét d’Ermessenda Ramon Berenguer i Almodis de la Marca, comtes, ja que la seva història conté enamorament, passió i fratricidis. A causa de la magnitud de fets de la seva història, ens centrarem en els que més apareixen a la sèrie. Hi veiem una Ermessenda recelosa amb Almodis i que els excomunica a ella i a Ramon, ja que ambdós van renunciar als seus matrimonis per casar-se entre ells, fruit d’una història passional, trencant així també lligams dinàstics. De fet, a la producció catalana, Ermessenda no voldrà conèixer Almodis fins mesos més tard (i ho farà a desgana).
Les fonts, però, indiquen una altra cosa. En elles, Ermessenda es refereix a Almodis i a Ramon com a fills i al seu testament de l’any 1057 diu que els ha estimat com mai a ningú: «Prego al senyor Ramon, comte, nét meu, conjuntament amb la senyora Almodis, comtessa, muller vostra, […] que tingueu gran cura de la meva ànima […] ja que Déu sap que jo us he estimat més que ningú d’entre la vostra gent, i això ho podeu conèixer amb el que he fet per vosaltres». Per tant, si el testament mostrés realment els sentiments d’Ermessenda, en aquest aspecte la sèrie no s’ajustaria a la realitat, una realitat que mostra la part sentimental i d’amor filial entre Ermessenda i els seus “fills”.
Teresa Vinyoles remarca que els joves comtes, des de la seva unió, entre altres fets, presidiren junts sínodes de pau i treva i signaren cartes de poblament. També que la seva excomunió va ser impulsada per Blanca, l’esposa repudiada de Ramon. La documentació d’Ermessenda i la crònica de l’andalusí Al-Bakri diuen ben clarament que fou Blanca qui viatjà a Roma per demanar l’excomunió. Segur que inicialment Ermessenda veuria amb recança aquesta relació, però l’acabà acceptant, probablement, per apreci als seus néts i per la conjuntura política. Per tant, a la sèrie aquest és un aspecte que s’escapa del rigor històric i que potser seria bo canviar per fer justícia a la relació entre Ermessenda i el seu nét, ja que tradicionalment es culpà Ermessenda d’aquesta excomunió. Un altre aspecte a tenir en compte en aquesta qüestió és que Ermessenda va aconseguir empescar-se-les per legalitzar el dit matrimoni, tal com apareix en documentació seva i a la crònica d’Al-Bakri.
Un cop mori Ermessenda, veurem Almodis i Ramon fent política conjuntament, i Almodis (bastant oblidada per la historiografia i jutjada per la seva relació amb Ramon Berenguer) serà una gran política valorada com a dona sàvia per les fonts coetànies. El seu final, però, amarga aquesta història que sembla perfecta: serà assassinada pel seu fillastre.
A tall de conclusió
En conclusió, Ermessenda i la seva vida política queden molt ben reflectides en aquesta sèrie, la qual, salvant alguns detalls, mostra i fa justícia a una figura tan important en el context altmedieval com ho fou Ermessenda. La seva fermesa i fortalesa van permetre que es mantingués al capdavant dels comtats defensant la realitat que havia construït i viscut. En paraules de Teresa Vinyoles, l’actuació d’Ermessenda s’ha de veure com una defensa de la legalitat i no pas com una ànsia de poder.
Amb Ermessenda s’acaba el vell ordre i comença l’ordre feudal (ja amb Ramon Berenguer), feudalisme que privatitzarà des de les propietats senyorials fins la justícia. Per tant, ella fou una figura clau en el manteniment de les estructures comtals prèvies a l’anomenat “pal de paller” i va ser determinant en l’emergència de la violència feudal que, com hem vist, va intentar frenar conjuntament amb l’Església.
A l’última escena, veiem com Ermessenda mor sola. Diverses simbologies se’n poden extreure: la mort de l’últim reducte del vell ordre, el retrat de la seva longeva vida de 80 anys o la freqüent solitud que comporta ocupar un càrrec de poder tan important. Ja sigui com a comtessa, com a política, com a dona o com a viuda, Ermessenda mereix una consideració molt més notòria per part de la historiografia, la qual l’ha denigrada durant molt de temps i ara recentment sembla que li comença a fer justícia.
