«Il Gattopardo»: una mirada en clau comunista

Ara fa més de 200 anys, l’Ancien Régime, aquell món estable, immutable, rígid i ple de certeses, va esfondrar-se davant l’aflorament de la Revolució i el Liberalisme. A uns països el terratrèmol va produir-se a finals del segle XVIII i en altres de manera molt més tardana. A l’Espanya del XIX varen succeir-se una sèrie de governs liberals que s’enfrontaren als exèrcits de la tradició, els quals s’alçaren en tres guerres per intentar recuperar la situació anterior, és a dir, per restablir el vell ordre. Per altra banda, a Itàlia la situació fou igualment tensa: territoris com el Regne de les Dues Sicílies o els Estats Pontificis s’enfrontaren a les tropes que pugnaven per unificar, sota un sol govern de tall liberal, una península itàlica que feia segles que estava dividida en diversos estats. És en aquest període, en aquesta guerra per unificar Itàlia i els anys posteriors, que es desenvolupa Il Gattopardo, una novel·la escrita pel Príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa i que, l’any 1963, fou passada a la gran pantalla pel famós director italià Luchino Visconti. L’obra ens presenta com Fabrizio Corbera, el Príncep de Salina, un aristòcrata seductor, cínic i resignat als canvis que es produïen, veu com el seu món, el món de l’aristocràcia i el vell ordre, es desmunta davant la pujança de la burgesia liberal. Tot i els recels inicials, el Príncep entén que el millor serà no oposar-se a la Revolució i la Unificació d’Itàlia, encara que internament en tenia una opinió ben negativa, i més al veure les baixeses i manipulacions amb què es portà a terme la construcció de l’Estat italià. Tanmateix, entén que, perquè tot continuï igual, ha de canviar. Assimila el fet que la burgesia només volia viure com la noblesa i que, de fet, permetre un matrimoni entre el seu nebot i la filla d’una rica família burgesa els atorgaria un bon estatus al nou món que emergia. De totes maneres, el Príncep és ben conscient que ell representa una societat que fa els seus últims passos, els seus últims batecs abans de morir; i és ben conscient que aviat tot serà substituït per una societat on només comptaran els interessos econòmics, una societat que arraconarà aristòcrates i camperols per igual. Per fer un paral·lelisme amb el món de la literatura catalana, dos anys abans de la publicació de la novel·la de Il Gattopardo, l’escriptor mallorquí Llorenç Vilallonga i Pons va publicar Bearn o La sala de les nines amb una temàtica molt similar. Tomasi di Lampedusa (1896-1957), Príncep de Lampedusa i Duc de Palma di Montechiaro, escriptor i creador de l’obra, les idees i els personatges de Il Gattopardo, i el Comte Luchino Visconti (1906-1976), cèlebre cineasta que donà fama mundial a l’obra immortalitzant-la amb actors de la talla de Burt Lancaster, Alain Delon o Claudia Cardinale, comparteixen, ambdós, el fet de provenir de la més vetusta noblesa italiana. Luchino Visconti, tot i la seva coneguda militància comunista, provenia d’un dels més destacats i antics llinatges llombards: els Visconti havien precedit als Sforza com a ducs de Milà. Per tant, tots dos coneixien bé de què parlaven, escrivien i filmaven,  essen plenament capaços de copsar al paper i a la pantalla la mentalitat, la melancolia i la dignitat que desprenia el protagonista d’aquell món en decadència. La pel·lícula de Il Gattopardo, per tant, a part de ser una magnífica obra, visualment brillant,  conté diverses reflexions sobre la política en general: escenes i idees rodades amb els ulls posats en la situació que vivia Itàlia als anys 60, filmades per Visconti amb la intenció, també, d’advertir als comunistes del PCI dels perills que els amenaçaven políticament.

Un dels punts claus que ens presenta l’obra és el desencís amb el qual observen, el Príncep i altres súbdits cultes, el procés d’unificació italià al sud de la península. Això ens ha de fer plantejar la següent pregunta: va ser realment un bon negoci pel sud? Fixem-nos en els resultats: què van rebre a canvi de desfer-se de la sobirania els habitants de les Dues Sicílies? Doncs, en primer lloc, el començament del seu secular empobriment. En segon lloc, la destrucció d’unes formes de govern pròpies substituïdes per una administració deshonesta que va ajudar la propagació de la misèria. En tercer lloc, un repartiment estatal de subsidis (a continuació les xifres) que beneficiava descaradament el nord en detriment del sud. En quart lloc, la declaració de bé nacional de tot l’or dipositat al banc de les Dues Sicílies, la qual cosa va anar molt bé per sanejar l’endeutadíssima economia del Regne de Sardenya. En cinquè lloc, dificultar la concessió de permisos perquè el Banc de Nàpols pogués obrir sucursals a la resta de l’Estat i, d’aquesta manera, ajudar la Banca Nacional (abans piemontesa) per desbancar el seu competidor del sud. En definitiva, molts joves del sud, confiant que lluitar per la unificació portaria el progrés a la seva terra, van aconseguir enfonsar-la en la misèria. I és que els estats no tenen amics, tenen interessos. Vistos els resultats, el Piemont no lluitava per amor a l’art o perquè cregués que la unificació d’Itàlia era un acte de justícia universal, ans al contrari, el Regne del Piemont va veure en la unificació l’oportunitat d’enriquir-se notablement.

Dades dels subsidis per obres hidràuliques en agricultura atorgats entre 1862 i 1868 Una altra de les reflexions que aporta l’obra és la famosa frase lampedusiana, és a dir, la sentència que ens diu: “Perquè tot continuï igual, tot haurà de canviar”. Aquestes paraules carregades de cinisme són, però, d’una clarividència capital, ja que serveixen per analitzar situacions que s’han anat repetint a tot el Mediterrani. Quantes vegades al llarg de la història han aparegut partits o coalicions amb un ampli suport ciutadà, carregats d’una forta vehemència retòrica, que semblava que havien de revolucionar la política i, a l’hora de la veritat, tot ha continuat igual, en una frustrant inalterabilitat? Visconti podria estar fent referència als comunistes que, després de lluitar dins la Resistència, veieren com la Itàlia de postguerra seguia disgustant-los tant en l’aspecte del mode de producció com, també, en els aspectes socials i morals de l’hegemonia democristiana, en coalició sovint amb els socialdemòcrates.

També està carregada de simbologia l’escena del despatx, entre el Príncep de Salina i el seu capellà i confessor, el pare Pirrone. En aquella escena, el Príncep esmenta que estan essent espectadors d’una lluita de classes, però que la burgesia no vol acabar amb l’aristocràcia, sinó que simplement vol viure com ella: gaudir dels luxes i privilegis, dels títols, de la dignitat i l’estètica nobiliària. El Príncep vol transmetre tranquil·litat, fent referència al fet que en el fons es podrà seguir mantenint l’statu quo. És llavors quan el capellà intervé magistralment per advertir-lo dels perills: esmenta que la burgesia liberal provocarà una crisi social a causa de les seves polítiques, adverteix que els bens de l’Església seran expropiats però per repartir-se’ls entre quatre adinerats liberals. Adverteix que la Institució Eclesial no podrà afrontar la manutenció i protecció de tot l’exèrcit de pobres, desgraciats i exclosos de la nova societat i que, al final, els pobres es tornaran contra els nobles i, en conseqüència, aquestes tensions socials provocaran que tant camperols com aristòcrates siguin escombrats davant la implantació de la nova societat burgesa. Esmenta que la convivència i els pactes amb els burgesos només provocaran la caiguda en desgràcia de la noblesa, la qual acabarà diluïda i desapareguda sota la classe triomfant: la burgesia liberal.   En una il·lustradora explicació a la Universitat de Barcelona, el professor i conegut crític cinematogràfic, el Dr. Josep Maria Caparrós, esmentava que Luchino Visconti volia fer en l’escena del despatx una contundent advertència als comunistes italians: un paral·lelisme entre l’època representada a la pel·lícula i la seva actualitat (la Itàlia dels anys 60), comparant els comunistes del PCI amb l’aristocràcia i, alhora, els socialdemòcrates amb els burgesos liberals. Esmentava que si els comunistes començaven a pactar amb els socialdemòcrates acabarien superats per aquests i relegats al calaix de la història, com els passà als nobles davant la burgesia. Al final, però, sembla ser que les advertències de Visconti no aturaren el desenvolupament dels fets, és a dir, el debilitament i posterior dissolució del PCI, ni els acostaments a la socialdemocràcia europea. El comte Visconti, igual que el Príncep de Salina, presencià amb estoïcisme com els seus grups socials o polítics avançaven amb pas ferm cap a la decadència i la desaparició, i ens ho llegaren a nosaltres en Il Gattopardo, una brillant pel·lícula que tothom hauria de veure inexcusablement, com a mínim, un cop a la vida.