El següent article té una quantitat ingent i obscena de spoilers; així que si no has vist els dos últims episodis de Joc de Trons, la meva ètica em crida fortament a recomanar-te que deixis de llegir. Els membres de la revista no acceptaran responsabilitats penals, però potser sí duels a primera sang.

 

El moment més temut de l’any per a milions de persones ja ha arribat. Ja fa dues setmanes que l’última temporada de Joc de Trons va expirar, deixant-nos amb un mono incontrolable que durarà segurament fins a l’abril de 2017. Toquin a difunts, perquè aquesta espera a tots els fans, com els hiverns a Westeros, se’ns farà molt llarga. No és l’objectiu de l’article valorar la qualitat d’aquesta temporada… Però quina passada, quina meravella, què estratosfèric tot plegat!

Els dos últims episodis han sigut especialment ben planejats i executats. La batalla dels bastards i Els vents de l’hivern han sigut la cirereta del pastís d’una temporada els últims deu capítols de la qual ens han mostrat tot el bon potencial de la sèrie. Què té a veure Ramsay Bolton amb Amílcar Barca, el general cartaginès que va posar en escac a l’incipient imperi romà? O què té a veure Cersei Lannister amb l’imperi bizantí i Port Reial amb el Londres de principis del segle XVII? Aquí us explicarem alguns dels fets històrics que inspiraren els darrers episodis de Joc de Trons. Avui començarem amb la Batalla dels Bastards, la qual ja ha marcat un abans i un després en la història de la televisió.

 

Burro!

Algun analista hauria de dedicar un estudi a la preocupant predisposició genètica dels mascles Stark a espifiar-la estrepitosament en els moments més clau concernent a ells mateixos i a la seva pròpia casa. L’últim exemple és en Jon Neu, quan cau de quatre potes en la provocació (per altra banda, molt extrema) preparada per Ramsay Bolton.

Jon Neu cau en el parany de Ramsay Bolton, fet que el porta a dirigir les seves forces cap a una derrota segura

Jon Neu cau en el parany de Ramsay Bolton; això el porta a dirigir les seves forces cap a una derrota segura

En l’última mostra de sadisme desinhibit del nou Guardià del Nord, Ramsay Bolton mata amb una fletxa al presumpte últim hereu mascle de la casa Stark, en Rickon, per a provocar en Jon (el seu germà bastard). Malgrat les advertències de la Sansa, en Jon fa allò que el Bolton tan desitja: perdre el control, carregar i estar a la seva disposició.

Però Jon Snow no ha sigut el primer en ser provocat i que això hagi decidit una batalla. El 1191, durant el setge d’Acre, el rei anglès Ricard Cor de Lleó ordenà l’execució de 3.000 presoners musulmans (la majoria, guerrers, però també hi havia dones i nens) davant la demora de Saladí a l’hora de satisfer algunes de les seves demandes. La reacció va ser exactament la que volia el monarca: fer enfadar prou els defensors musulmans de la ciutat per a que l’abandonessin i carreguessin.

Les forces de la mitja lluna així ho feren, i de manera desordenada, cosa que facilità el rebuig de l’envestida i el triomf de les tropes cristianes. Ricard Cor de Lleó entrava a la ciutat el 8 de juny. No deixa de ser curiós que un dels monarques que tenim més associat a l’ideal cavalleresc cometés tal carnisseria. I el que encara és més sorprenent: l’amistat entre Saladí i ell no es va veure afectada i ambdós continuaren professant-se una gran admiració i respecte.

Resumint: Ramsay Bolton és un sant.

Ricard I, "Cor de Lleó" sent ungit durant la seva coronació a Westminster. Font: Wikipedia

Ricard I, “Cor de Lleó” sent ungit durant la seva coronació a Westminster. Font: Wikipedia

Hivèrnia o Agincourt?

“The fewer men, the greater share of honour (…) We few, we happy few, we band of brothers”. Resumint: com menys siguem, millor, perquè després de la victòria, major glòria per cap. Shakespeare va donar lirisme i eternitat a l’arenga d’Enric V (1413-22) a les seves tropes abans de la batalla d’Agincourt, tot i que el personatge real distava bastant de la cavallerositat que el dramaturg li va donar.

Però el monarca anglès era un individu ambiciós i resolt que estava decidit a continuar i finiquitar el conflicte que havia començat el 1337 pels suposats drets dels reis anglesos al tron de França i que havia desembocat en la Guerra dels Cent Anys. Davant la superioritat numèrica francesa, però, va intentar arribar fins a poques hores abans a un pacte amb l’exèrcit enemic per a rendir-se i tornar a Anglaterra sa i estalvi. Enric V, que sempre deia que una guerra sense foc era com una salsitxa sense mostassa, va obtenir a la batalla d’Agincourt (1415) una inesperada i ressonant victòria que marcà un punt i apart en la guerra medieval i moderna.

"We few. We happy few" Kenneth Branagh interpretant a Enric V. Font: scout.com

“We few. We happy few” Kenneth Branagh interpretant a Enric V. Font: scout.com

Malgrat que les forces franceses podrien haver més que triplicat les angleses, aquestes obtingueren una sorprenent victòria gràcies a l’ús intensiu i intel·ligent de l’arc llarg. Aquest utensili era difícil de construir, requeria molta força per part del qui el disparava i  un alt grau de destresa; ara bé, quadruplicava l’abast d’una ballesta i la seva potència de tir la feia igual o més letal… Com aviat descobririen els seus enemics. La clau de la victòria va consistir en blindar els arquers anglesos davant les càrregues de la cavalleria francesa, que es va veure inutilitzada davant la idea d’Enric V de protegir els seus arquers amb estaques afilades de fusta que podien treure o posar en funció del seu avanç.

A pesar de l’embat del cos central de l’exèrcit francès, els anglesos aguantaren i en menys de mitja hora, la batalla havia conclòs. La derrota gala s’havia consumat de manera contundent: 5000-8000 morts franceses per unes 200 angleses. Això va suposar la fi definitiva de la preeminència indiscutible de la cavalleria medieval, la qual, mica en mica, va perdre terreny en favor de noves classes d’infanteria i/o artilleria.

Batalla d'Agincourt. Font: Wikipedia

Batalla d’Agincourt. Font: Wikipedia

En la batalla per Hivèrnia, Ramsay Bolton també fa un ús intensiu dels seus arcs llargs. Els efectes són devastadors per a la cavalleria, però al contrari que els anglesos, que van parar de disparar quan van veure que els seus ja havien entrat cos a cos amb l’enemic, el Bolton mana als seus arquers que no parin, encara que la seva pròpia cavalleria ja hagi carregat i estigui cos a cos amb les forces d’en Jon Neu. Les forces del bastard Neu, per la seva banda, es neguen a usar els arquers per por a matar els seus propis homes.

Ramsay Bolton fa un ús intensiu de l'arc llarg durant bona part de la batalla. Font: radiotimes.com

Ramsay Bolton fa un ús intensiu de l’arc llarg durant bona part de la batalla. Font: radiotimes.com

La possessió d’arquers es revela com a essencial, doncs ells sols, tal com passà a Agincourt, neutralitzen la cavalleria (enemiga i amiga) i permet formar una paret de cadàvers que es mostrarà essencial per a que el Bolton tanqui la seva trampa fatal. Les cròniques medievals també recullen com la batalla d’Agincourt acabà essent un aparador de petites piles de cadàvers que els combatents havien de trepar per a continuar amb la lluita.

 

Ramsay Barca

Fins als segles XVIII i XIX, la guerra no es decidia tant en batalles campals com en els setges. Fins llavors, malgrat l’existència i importància de guerrejar en camp obert, la possessió de castells, forts o similars i la lluita per obtenir-los marcava la marxa d’una guerra. Això implicava que els conflictes fossin sovint molt llargs i costosos, especialment a partir del segle XVI, quan les monarquies absolutes es fan càrrec d’exèrcits molt més grans i tecnificats.

La cavalleria era l’element central dels exèrcits feudals des del segle VIII, quan s’inventaren els estreps, cosa que proporcionava una major estabilitat al cavaller que hi combatia. Quan el 955 la cavalleria pesada del futur emperador Otó I (936-73) va fulminar l’exèrcit magiar, la guerra europea va quedar definitivament lligada a aquest cos.

Joc de Trons ressalta moltes vegades la importància de la cavalleria i la importància de tenir places fortes (recordem que en Bolton sènior recomana sempre d’aguantar setges que els seus enemics no poden prolongar). Però Ramsay Bolton decideix trencar aquest esquema després de decidir una batalla campal definitiva, destruir la seva cavalleria i la de Jon Snow i decidir la sort en un combat amb la infanteria.

Amb el mur fet a partir dels cadàvers dels cavallers, el Bolton ordena als seus soldats a peu rodejar-lo i encerclar els homes de Jon Neu, que queden atrapats entre les tropes d’en Ramsay i el mur ja esmentat. La infanteria Bolton està composta per llancers protegits per una primera fila de soldats que porten un escut molt més gran de l’habitual, que, al mateix temps, impedeixen a l’enemic de penetrar en les seves línies. El xoc frontal queda totalment guanyat pels homes del Bolton, en una manera similar a les tropes d’Alexandre el Gran o els ‘tercios’ hispànics. Al mateix temps, una avantguarda de soldats dirigits pel Petit Jon Umber, escalen el mur de cadàvers per a completar l’encerclament.

Llancers Bolton protegits per un mur d'escuts. La victòria frontal és inevitable. Font: scottmaning.com

Llancers Bolton protegits per un mur d’escuts. La victòria frontal és inevitable. Font: scottmaning.com

És prou clar que el director del capítol, Miguel Sapochnik, no només va inspirar-se en Agincourt, sinó també en la batalla de Cannes (216 a.C), tal com ell mateix ja va declarar. En aquesta batalla que va enfrontar romans i cartaginesos, Anníbal Barca, el general cartaginès que havia jurat de nen destruir als seus enemics, va exterminar els seus oponents gràcies en part a un doble embolcallament. Ho aconseguí al permetre que el seu centre s’enfonsés controladament i que les seves ales es tanquessin sobre l’exèrcit romà. La càrrega de la cavalleria cartaginesa (després que hagués acabat amb la romana) contra la rereguarda de la infanteria va permetre la victòria del cartaginès.

Ramsay Bolton... o Ramsay Barca? Font: forbes.com

Ramsay Bolton… o Ramsay Barca? Font: forbes.com

Les pèrdues cartagineses es comptabilitzen en unes 5.700 de 56.000 homes que tenien… Però 48.200 morts i 4.500 capturats d’un total de 86.000 soldats romans. En un sol dia moriren més homes que en el primer dia de la batalla del Somme (1916) o soldats nordamericans en tota la guerra del Vietnam (1955-75). El ritme de la carnisseria va ser tal que es calcula que morien uns 600 legionaris cada minut; un ritme que és difícil d’equiparar fins i tot emprant armes automàtiques.

 

Desgraciadament, no tot li surt bé a Ramsay Bolton. L’arribada dels cavallers Arryn destrossa la infanteria Bolton com “pixum sobre la neu”, que diria en Tormund, després d’atacar-los per sorpresa i per la rereguarda. Segurament, si el bastard del Bolton hagués guardat una reserva de cavalleria, en lloc d’acabar amb ella, potser hagés tingut alguna possibilitat de victòria…

L’arribada a últim moment dels cavallers de la Vall respon més a necessitats de guió que a una inspiració d’un fet històric. Tot i així, hi ha hagut persones que hi han volgut veure un paral·lel amb l’arribada de les tropes prussianes en ajuda de les tropes britàniques a Waterloo (1815) o el proverbial socors que la cavalleria alada polonesa va proporcionar per a trencar el setge otomà de Viena el 1683.

L'arribada de la cavalleria Arryn trenca el cercle que s'havia tancat sobre els de Jon Neu. Font: winteriscoming.net

L’arribada de la cavalleria Arryn trenca el cercle que s’havia tancat sobre els de Jon Neu. Font: winteriscoming.net