El nazisme hagués estat molt menys dramàtic si Hitler només hagués existit a les ments dels alemanys. Desgraciadament no va ser així, i les idees es van convertir en fets.
Taika Waititi ens transporta a una època fosca – l’últim any de la II Guerra Mundial a un poble d’Alemanya- vista amb els ulls d’un nen de deu anys. És la lliure adaptació de la novel·la Caging Skies, de Christine Leunens. Amb una clara intenció de fer una pel·lícula per a tota la família i fàcilment intel·ligible, Waititi ens explica una història d’amor i odi, de fanatisme i resistència, de guerra i pau, de por i esperança. Una pel·lícula amb un objectiu molt concret que compleix a la perfecció, però que descuida molts altres aspectes. No crec que sigui un film que blanqueja el nazisme, sinó que més aviat vol demostrar com era possible fer-lo entrar a la ment de tot un poble i com eren de falses les seves conviccions. Cal recordar-ho especialment als dies que està tocant viure a nosaltres. Però la imatge caricaturesca de Hitler, que recorda una mica a la de El Gran Dictador però de manera molt més absurda, pot ser tan útil per fer arribar un missatge a cert públic com perillós pel grau de banalització d’alguns aspectes. Els membres de la terrible GESTAPO es converteixen en poc més que uns bufons que provoquen rialles amb els seus incomptables “Heil Hitler”. Perquè al cap i a la fi, el culte a la figura de Hitler va ser una barreja de trucs i terror; a Jojo Rabbit observem alguns dels trucs, però ens manca una gran quantitat de terror.
Evidentment és una pel·lícula difícil d’analitzar a escala històrica ja que la fidedignitat no és, ni de bon tros, l’objectiu del director. No és exclusiu de Jojo Rabbit, però a la majoria de films sobre aquest tema trobo a faltar una certa contextualització. Una vegada més se’ns presenta un argument en què sembla que Hitler fica al cap dels alemanys i alemanyes la idea de la raça ària i l’antisemitisme, quan més aviat és el dictador qui s’aprofita d’aquestes idees preconcebudes des de molts anys enrere per expandir la seva popularitat i arribar al poder. L’historiador Ian Kershaw, un dels grans experts sobre la figura del Führer, parlava del poder de “la idea” de Hitler, una barreja d’antijudaisme i antimarxisme portada a l’extrem. La conjugació d’aquesta, unida amb una predisposició social a escoltar-la i acceptar-la, van ser claus en l’ascens de Hitler i van captivar personatges destacats del nazisme com Rudolph Hess. De totes maneres, el nazisme va anar molt més enllà de l’odi a les ments de molts alemanys. Va ser necessària la col·laboració de molts estaments, com les elits o el govern bavarès, que va promocionar Hitler molt abans que es convertís en Canceller, per acabar desembocant en l’Holocaust, la persecució política i la II Guerra Mundial. És evident que tots aquests elements no són presents a la pel·lícula, que no tracta en si sobre Hitler ni sobre l’Holocaust. No critico que no se’n parli, el que poso de manifest és l’extrema simplificació del nazisme al film. Va caldre alguna cosa més que mil “Sieg Heil” i dir que els jueus tenien banyes de dimoni per desembocar en una de les majors tragèdies de la humanitat. I fins i tot si ens centrem en les idees de la ment d’en Jojo, trobem quelcom totalment allunyat de “la idea” veritable de Hitler i els alemanys.
Tot i que el director clava alguna bufetada al públic en forma de dura realitat, fent-lo passar del somriure a la tragèdia, trobo a faltar més seriositat i dramatisme en el global de la història. El Tercer Reich no va ser cap banalitat. Les criatures a les quals es va llançar a lluitar de manera desesperada no tenien ni un instant pel riure entre les bales. L’odi i el fanatisme no va ser cap joc de nens. Més aviat al contrari, les idees rocambolesques que impregnen el cap d’en Jojo van ser molt més serioses i realistes a les ments adultes, i això és el que realment fa por. Perquè com deia el mateix Hitler, “només són dirigibles les masses fanatitzades”. Quan el nen canvia les seves conviccions adonant-se de la crua realitat, el Führer imaginari s’aferra a la seva ment de manera tan desesperada com el règim s’aferrava als nens i les dones, armant-los perquè morissin matant quan no existia cap mena d’esperança.
“En Jojo no és un nazi, és només un nen que té ganes de formar part d’un club”. És una de les frases de la pel·lícula que evidencia com el sentit de pertinença va ser utilitzat pel nazisme per eixamplar el moviment. De fet, l’extensió de la salutació “Heil Hitler” va ser una important arma del Partit Nacionalsocialista per estendre la seva influència a àmbits més domèstics i quotidians, però també servia a molts alemanys per demostrar que pertanyien als Volkskameraden, els amics del poble. Aquest gran grup, als quals molts es van sumar per por de ser perseguits, era l’antagonista dels anomenats Volksfeinde, els enemics del poble. En Jojo té clar que és un Volkskameraden, un nen que vol ser un soldat, un nazi de cap a peus que se n’orgulleix de les seves idees, el seu país i la seva raça. Odia a qui li han fet creure que ha d’odiar fins que allò que és més fort que l’odi l’obliga a reflexionar per primera vegada a la seva vida. Però certament, darrere el nazisme exacerbat de Jojo existeix un noi tendre i bondadós, moltes vegades espantat i insegur. Un noi que no va ser capaç ni de matar un conill. La pàtina d’odi és tan supèrflua com el seu Hitler imaginari. Desgraciadament, ni el nazisme va ser superflu ni Hitler imaginari, i les idees que a la pel·lícula cauen pel seu propi pes, a la realitat de la història es van emportant moltes vides. La innocència d’en Jojo mai va existir al nazisme. Per a algunes persones, Jojo Rabbit serà una pel·lícula que demostra de manera brillant com l’amor per vèncer l’odi i com un esperit crític desemmascara el fanatisme que impregna les ments. Per altres, aquest missatge de sàtira inofensiva serà difícil d’acceptar en un moment en el qual l’extrema-dreta té cada vegada més suports arreu del món.
