Josep, de pintor en camps de concentració a il·lustrador glorificat a Mèxic i Estats Units - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’abril del 1939 acabà el conflicte bèl·lic que durant tres anys havia copsat la població espanyola dividint-la entre feixistes i republicans. Uns mesos abans – a finals del 1938 i principis del 1939- tan catalans com espanyols, veient que la Guerra Civil estava quasi vençuda pel bàndol feixista, van posar mires a França considerant com a únic recurs de salva-guarda l’exili. S’estima que en una setmana quasi mig milió de persones buscaren asil en terres gàl·liques, el que provocà ubicar a la població espanyola en camps de concentració. 

Amb aquest context arrenca “Josep”, la producció franco-catalana guardonada amb quasi una desena de premis, entre ells el Cèsar a millor pel·lícula. Inicia amb les imatges d’un grup de soldats caminant en un paisatge d’hivern, nevat i desolador. Aquest són els motius pels quals s’interpreta que és la frontera amb França, ja que seguidament es veu com els soldats republicans arriben i deixen les armes apilades. A més apareixen soldats francesos amb actitud vexatòria vers la població espanyola ferida i cansada. 

Com es pot comprovar en la següent escena, en el film hi ha dues línies cronològiques diferents. En aquest cas ens trobem en l’actualitat, amb un home gran estirat en un llit i un noi jove a la mateixa habitació, interpretant el paper d’avi i nét. Aquest últim, de nom Valentí, pregunta per una il·lustració penjada a l’habitació al que l’avi respon: “1939. Et sona d’algo?”

A partir d’aquí, comença el que serà la línia temporal principal del film. Situats el febrer de 1939 i des dels ulls d’un jove soldat gendarme i un pintor català s’explica com aquests dos personatges forgen una amistat, com França creà el primer camp de concentració el 3 de febrer de 1939 a Argelès i s’il·lustra el que van patir catalans i espanyols en els camps de concentració. Les condicions de vida en aquests eren nefastes, els refugiats eren tractats com si fossin presoners de guerra, a més no existia l’aigua potable, els banys, el menjar i medicaments, i tot aquest conjunt de mancances provocà que ràpidament augmentessin les malalties i les morts. 

Un dels milers de persones que van travessar la frontera fou Josep Bartolí, pintor i il·lustrador català (Barcelona, 1910 – Nova York, 1995), el qual va passar per set camps de concentració abans d’exiliar-se a Mèxic i els Estats Units. En el film, com ja hem mencionat amb anterioritat es plasma  l’amistat que creà amb Serge, el soldat francès, que amb un gest amable li proporcionà paper i llapis per poder dibuixar. Aquest és l’únic dels soldats que mostra una mica de respecte per la població espanyola, ja que en la realitat dels que vivien als camps de concentració les actituds humiliants eren habituals, se’ls pegava, insultava i inclús violava. 

Refugiats caminant per la platja. Camp de concentració francés per exiliats republicans, Le Bacarès, França. Març del 1939. Autor: Robert Capa. Font: Wikimedia Commons

El camp de concentració d’Argelès, el primer al qual va acabar el pintor català, ubicat a la platja estava pensat per ser provisional i d’una durada curta, però el que havien de ser quinze dies malauradament es convertiren en dos anys. Els motius pels quals aquest es va prolongar fou l’esclat de la Segona Guerra Mundial, sis mesos més tard de la creació del camp. A més, el que al principi fou un terreny quasi desèrtic on la població excavà forats a la sorra de la platja per dormir, es convertí en infraestructures senzilles com “chaboles” fetes amb  lones i fustes realitzades pels mateixos refugiats. El juny d’aquell mateix any -1939- es tancà temporalment el camp per reobrir-lo al setembre amb instal·lacions i una capacitat més alta. El camp canvià quan les tropes alemanyes del III Reich amb Hitler al capdavant envaeixen França la primavera del 1940. En el film es pot veure com un grup d’aviació formen l’esvàstica amb la bandera francesa al lateral

Es important destacar que els soldats francesos no eren els únics que albergaren l’espai, ja que també hi era el 24è regiment de Tirailleurs, un cos colonial de l’Exèrcit Francès compost majoritàriament per senegalesos. Les imatges que es mostren al film sobre aquest regiment són de soldats benevolents que ajuden als espanyols a passar una bona estona deixant espais perquè es reuneixin, on canten, ballen i es fa festeig.

Un tema que es tracta en profunditat en el film, és la separació de familiars i amics i el trauma que es creà entorn d’aquest trencament provocat per la Guerra Civil i posteriorment pels camps. Josep, el protagonista, explica com s’hagué de separar de la seva promesa embarassada, uns mesos abans de la fi de la Guerra Civil. La trama es veu reforçada per Serge, perquè gràcies a l’amistat que tingueren busca a la dona de Josep per hospitals de guerra d’arreu de França. És tan acurada la seva cerca, que acaba trobant a la possible dona d’aquest i per verificar que fóra ella, Josep i Serge intenten indentificar-la, sense èxit.

Pel que fa a la separació d’amics, en una de les primeres escenes del film, Josep i el seu amic Helios es veuen obligats a anara diferents camps de concentració, el temps passa i ells continuen sense veure’s. El destí d’aquests dos canvia quan un grup d’homes, dones i nens arriben nous al camp, i entre aquests està Helios. En el moment en què aquest personatge torna a sortir en el film, també ho fan els objectes com a records de les persones estimades que s’han separat. Un exemple, és l’encenedor que pertany a Josep, amb el nom de Maria gravat, i que és sostret per un militar francès en una de les primeres escenes. Aquest és recuperat per Helios i retornat a Josep. 

El pintor català continua la seva vida al camp, on les condicions continuen sent pèssimes però en un determinat moment, i quan ja la Guerra Civil ha finalitzat i Franco està al poder, tres homes visiten el camp en nom del dictador espanyol. Aquests donaren la possibilitat de retornar a Espanya a tots aquells ciutadans que no haguessin comès un crim de sang. Moltes d’aquestes persones al tornar al seu país d’origen, els esperava la presó, “el paredon” o tortures, sense tenir en comptela seva innocència respecte als crims.

Monolit a la platja d’Argeles en homenatge als 100 mil espanyols republicans que van estar al camp de concentració. Font: Wikimedia Commons

Josep, igual que molta d’altra gent, va veure com canviava el seu destí quan aquest va ser traslladat al setè camp de concentració i d’on va poder fugir gràcies a l’ajuda de Serge. El soldat francès, en el trasllat i dins del furgó, li proporciona la seva pistola i Josep veient una escapatòria li pega un tret a l’espatlla.

Després d’aquest episodi, els camins de Josep i Serge se separen, el pintor català s’exilià a Mèxic, i en canvi el soldat quedà invàlid, a conseqüència del tret de Josep i motiu pel qual no tornà a la guerra i es quedà a França ajudant en el forn de pa del germà de Josep. Es calcula que a conseqüència de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial més de mig milió de persones es van exiliar a França, Argelia, Mèxic o Argentina. 

Algunes de les persones amb més renom exiliades a Mèxic foren Luis Buñuel, Remedios Varo, Margarita Nelken i Max Aub, però aquestes són les cares conegudes, moltes d’altres espanyoles han viscut en l’anonimat o no han estat tant famoses com el pintor català. Josep Bartoli, com es pot veure en el film, era un gran admirador de Frida Kahlo. En una de les nits en el camp, ell i Serge somien amb ella i és ben sabut per tothom que en la seva estança a Mèxic aquests dos foren amants. 

Serge i Josep, es retroben en aquesta ciutat llatinoamericana on l’exsoldat coneix a Frida Kahlo. A més també s’ensenyen les primeres imatges del que serà el futur llibre “Campos de Concentración. 1939-194…” amb dibuixos de Josep Bartoli i textos de Molins i Fàbrega. Actualment, no es conserva aquest llibre, però si tenim “La Retirada: Èxodo y exilio de los Republicanos Espanyoles”. En tots dos apareixen les il·lustracions que Josep Bartoli va realitzar en els camps de concentració, molts d’ells també incorporats en el film. 

Pel que fa a la trama secundària del film, l’avi li explica tota aquesta història al seu nét Valentí. En un moment determinat, es desvela el misteri de la identitat d’aquest home, sent Serge l’amic i exsoldat francès. Valentí, un jove adolescent es queda aquella il·lustració que va encetar la història de 1939 i que resultà ser de Josep Bartoli. Aquesta pertany al jove fins anys després, que viatja a Nova York amb motiu de l’exposició que és realitzà per recordar el pintor català. Valentí, diposita aquest dibuix com a donació i regal a la vida de Josep.

Josep Bartoli passà els seus últims anys a Nova York, en aquesta ciutat és juntà amb pintors relacionats amb l’expressionisme abstracte com William de Kooning, Marc Rothko i Pollock entre d’altres. Va arribar a realitzar un centenar de mostres en les sales d’exposicions més habituals de Nova York i Mèxic. No va ser fins al 1977 que va tornar a visitar Catalunya amb la companyia del seu germà. Actualment a Barcelona hi ha el Fons Bartoli a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ja que  va donar 116 dibuixos de les sèries Guerra i Campo de Concentración.

A partir de l’estrena del film “Josep” del director Aurel, el Memórial du Camp de Riversaltes inaugurarà el 23 de setembre del 2021 i fins el 19 de setembre del 2022 una exposició dedicada a la obra de Josep Bartoli. Amb una selecció de 150 obres “Josep Bartolí. Les couleurs de l’exil” posa en perspectiva la vida de l’il·lustrador català, marcada per l’exili i la lluita per sobreviure.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>