Per a tots és de sobres coneguda la llegenda, potser no tant la veritable història, dels Templers -el nom original dels quals era Orde dels Pobres Companys d’Armes de Crist i del Temple de Salomó- i del Sant Greal. Aquests dos ingredients ja han donat molt bons resultats en el món de la ficció històrica, com hom pot recordar pel best seller de Dan Brown, El codi Da Vinci. A més, si a aquest binomi imbatible dels relats mítico-històrics li afegim intrigues de palau, embolics de faldilles, amors impossibles, aferrissades lluites d’espases, explosions, i sobretot una bona dosi de fantasia i sang i fetge ens dóna com a resultat el nombre auri d’una sèrie comercial de sobretaula. Així, doncs, l’última gran producció emesa per History Channel i HBO no deixa de ser això, una altra obra que, tot aprofitant uns elements històrics que sap interessants, està destinada al consum de masses i al mer entreteniment. Aquest fet, per desgràcia, no ens ha de sorprendre en el cas de History Channel, una cadena que des de fa molts anys en té ben poc de “History” -almenys veraç- entre els seus continguts, ja que va veure on era veritablement el negoci: l’antic Egipte, nazis i Segona Guerra Mundial, etc. acompanyat d’una bona dosi d’alienígenes i una bona taca d’esoterisme.

Passem a parlar ara, però, dels elements històrics -o no- que apareixen a Knightfall. El que en un inici ens sorprèn gratament, com la reconstrucció del París del segle XIV o les imatges de la Sainte-Chapelle -construcció ordenada

Jueus amb la rodella. Font: equintanilla.com

Jueus amb la rodella. Font: equintanilla.com

per Lluís IX i realitzada entre 1242 i 1248-, la representació dels jueus amb les rodelles grogues -que el mateix Lluís IX va obligar-los a dur- i els barrets característics amb què apareixen en la iconografia medieval -conegut com el Judenhut, que va ser d’obligat ús pels jueus del Sacre Imperi Romanogermànic a partir del Concili de Viena del 1267 i… ara agafeu-vos bé, amics i amigues, la menció del ‘regne de Catalunya’. Sí, heu llegit bé: el ‘regne de Catalunya’. Ja al primer capítol ens trobem amb el que per a nosaltres és la pífia més gran de la sèrie. En aquest primer episodi se’ns situa en el moment de la concreció de les núpcies de la filla de Felip IV el Bell, Isabel, -dos personatges que sí que van existir. Felip i la seva dona, Joana de Navarra -qui també va existir- han de decidir si casar Isabel amb Eduard II d’Anglaterra -personatge real, també, i amb qui finalment va casar-se Isabel- o bé amb el fill del rei de Catalunya, el príncep Luis -sí, en castellà- qui és, alhora, fill de la reina Elena de Catalunya.

Suposem que, en el cas que la caverna mediàtica mesetaria hagi visionat la sèrie aquest esment del mític regne de Catalunya els hagi provocat alguna úlcera per sobreproducció de bilis. Si ens permeteu, doncs, aprofitarem per fer un petit record de l’status de Catalunya a l’Edat Mitjana. Hem de saber que la denominació de Catalunya com a “Principat” no és casualitat. Si busquem la raó etimològica hem de retrocedir fins a l’imperi Carolingi. Va ser en aquella època, al segle IX, quan van anar conformant-se els diferents comtats que van formar la Catalunya Vella. D’entre tots els comtats, aquell que va anar prenent més rellevància va ser el de Barcelona. D’aquesta manera, doncs, el comte de Barcelona va acabar esdevenint el sobirà de Catalunya, qui no deixava de ser el ‘princeps’ d’entre els comtes, és a dir, el primer entre ells. A partir d’aquesta denominació del ‘príncep dels comtes catalans’ trobarem la del Principat de Catalunya. Cal posar de rellevància, però, que pel simple fet que Catalunya no tingués un rei com a tal, i per tant no fos un regne, no vol dir que aquest territori tingués menys importància o poder que d’altres que sí que en tinguessin -com per exemple Aragó- fet que es demostra per la capitalitat preponderant de Barcelona -que no la perdrà fins al segle XV, quan València prendrà el seu relleu- un cop creada la Corona d’Aragó amb el matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó el 1137.

Després d’aquest breu apunt històric, que no té altra pretesa que la d’aclarir terminologia volem seguir esmentant certs elements de Knightfall que ens han cridat l’atenció més enllà de l’esperpent històric del regne de Catalunya i la seva família reial.

Quelcom que hem trobat estrany pel què fa a la representació dels membres de l’orde del Temple és el gran nombre de germans cavallers -monjos amb la túnica blanca-, ja que solen ser els que més predominen a la sèrie, encara que només representaven un 10% dels entre 15.000 o 20.000 templers que van existir

Pel que fa a la figura de Felip IV (1285-1314) no creiem que aquesta estigui gaire ben caracteritzada a la sèrie. Conegut tant pels seus partidaris com pels seus detractors com “el rei de marbre” o el “rei de ferro” a la producció se’ns presenta com un rei força sentimental, preocupat per agradar la seva esposa Joana i per ser un bon amic d’en Landry, el mestre templer. Sabem per la Història que Felip també va ser un rei preocupat per les finances de França, raó per la qual va atacar, entre d’altres els jueus i els templers. En aquest cas veiem, per cas contrari, com el rei s’esforça a protegir els jueus, ja que aquests li interessen precisament pels seus diners i són expulsats de París a causa d’un assassinat -els jueus a França seran contínuament expulsats i readmesos al llarg de l’Edat Mitjana fins el 1394, moment en què van ser definitivament expulsats del regne. D’altra banda, les relacions amb l’orde del Temple que presenta la sèrie -tremendament cordials i amistoses- són del tot fictícies, ja que va ser aquest mateix monarca que va acabar definitivament amb l’orde el 13 d’octubre de 1307, enviant-los a presó i torturant-los per a que confessessin la seva heretgia. Finalment, el 1314 cremava a la foguera, a París, Jacques de Molay, el Gran Mestre de l’orde del Temple.

Trobem encertat, en certa mesura, el paper que juga Guillem de Nogaret a la sèrie. Aquest personatge, que va existir realment, va actuar amb els mateixos objectius amb què ho fa a la sèrie. Va ser qui va dirigir els plans de Felip IV en contra del Papa Bonifaci VIII i dels templers. Una cosa de la qual no se’n parla a la sèrie, tot i ser un episodi prou truculent que podria haver-nos ofert bons capítols de la mateixa, és l’atac que va comandar el mateix De Nogaret contra Bonifaci VIII el 1303, quan va atacar la ciutat natal del papa, Anagni, juntament amb membres de la família dels Colonna, enemics dels Gaetani -la família del papa. Bonifaci VIII va ser capturat i, tot i que els Colonna van voler assassinar-lo, De Nogaret tenia plans per dur-lo a França per tal de què el pontífex convoqués un consell que dugués a la seva destitució. Bonifaci va ser alliberat després d’una revolta dels ciutadans d’Anagni i De Nogaret va evitar una severa reprimenda gràcies a la mort del papa al cap de poc temps, a Roma.

Felip IV i Guillem de Nogaret. Aquest últim, personatge real, va ser el gran cervell contra els templaris i Bonifaci VIII. Font: indiewire.com

Felip IV i Guillem de Nogaret (esquerra). Aquest últim, personatge real, va ser el gran cervell contra els templaris i Bonifaci VIII. Font: indiewire.com

Si bé a la sèrie trobem un parell d’embolics de faldilles -el de la reina Joana amb el mestre templer i el del príncep Luis amb Isabel- que no deixen de ser elements gairebé “necessaris” en una producció d’aquest estil, també podríem parlar d’un succés de la mateixa magnitud amb prou feines esmentats durant el regnat de Felip IV: l’escàndol de la torre de Nesle. Així doncs, com trobem aquest episodi prou sucós, en narrarem els fets. Cap al final del regnat de Felip IV, el 1314, les tres joves del rei van ser acusades d’adulteri per Isabel, la filla d’aquest. Felip IV, al contrari del que apareix a la sèrie, va tenir quatre fills: tres nois -Lluís, Felip i Carles- els quals no apareixen a la producció, i una noia -Isabel- qui sí ho fa. Mentre que Isabel, com bé hem explicat, va casar-se amb Eduard II d’Anglaterra -sobre el qual es comentava que preferia saciar el seu desig carnal amb el seu amic Piers Gaveston que amb la pròpia Isabel- Felip IV va decidir casar els seus fills amb membres de la família comtal de Borgonya. D’aquesta manera Lluís es va casar amb Margarida de Borgonya -el 1305-, Felip amb Joana -el 1307- i Carles amb Blanca -el 1308.

El 1313, durant una visita d’Eduard II i de la seva esposa Isabel, ja com a reis d’Anglaterra, a França va començar a córrer la brama dels fets. Durant la visita Isabel va regalar uns moneders brodats als seus germans i a les esposes d’aquests. Al cap d’uns mesos, Isabel i Eduard van veure com aquests moneders eren en mans de dos cavallers normands: Gautier i Philippe d’Aunay. Isabel va acabar concloent que entre ells i les seves cunyades existia quelcom d’il·lícit i va decidir donar avís al seu pare durant la seva següent visita a França, el 1314. Felip IV va manar vigilar els cavallers i va acabar prenent forma la hipòtesi de què aquests havien menjat, begut i comès adulteri amb Blanca i Margarida de Borgonya a la torre de Nesle -una de les torres defensives de la muralla de París, a la vora del riu Sena, avui desapareguda.

Blanca i Margarida van ser jutjades enfront del Parlament i declarades culpables d’adulteri i,

Escut del papa Bonifaci VIII, del qual surt una representació molt fidel a la sèrie. Font: Viquipèdia

Escut del papa Bonifaci VIII, del qual surt una representació molt fidel a la sèrie. Font: Viquipèdia

posteriorment, se les va afaitar el cap i van ser condemnades a cadena perpètua. Pel que a fa l’altra germana, Joana, hi ha versions que ens diuen que també va practicar l’adulteri i d’altres que sostenen que coneixia l’existència dels fets i no en va donar avís. D’aquesta manera, Joana també va ser jutjada davant del parlament, però, en canvi, va ser declarada innocent. Però, i què se’n va fer dels cavallers normands? La veritat és que la seva sort va ser la pitjor de totes. Després de ser torturats van ser executats. La majoria de les cròniques narren que primer van ser castrats, després penjats a la forca, els hi van treure els budells i, finalment, esquarterats a partir del mètode de la roda i les seves restes van ser penjades. Es comenta que l’escàndol va tenir tal impacte en la societat francesa del moment i en especial en el rei Felip que aquest va morir al cap de poc temps, aquell mateix any. Aquest escàndol també va contribuir a la forma en què va implementar-se la llei Sàlica al tron de França, degut al gran dany que va patir la reputació de les dones dels cercles de poder del regne.

Un altre apartat sobre el qual es podria fer esment són les representacions heràldiques, on hi trobem encerts i errades. D’una banda trobem encertat l’escut personal del papa Bonifaci VIII que se’ns presenta a la sèrie. No podem dir el mateix amb l’escut que s’usa per a representar a Joana, l’esposa de Felip. En aquest cas, mentre que sempre que es fa al·lusió a Felip o al regne de França trobem o bé l’escut o bé penons amb el símbol de la dinastia dels Capets, a la qual pertanyia Felip -bàsicament la flor de lis daurada sobre un fons groc-, quan se’ns representa el blasó de Joana, a la sèrie ho fan, de fet, a través de l’escut personal del rei Felip IV.

Així, doncs, a través d’aquest anàlisi de la sèrie Knightfall podem concloure que si voleu passar una bona estona entretinguts amb un drama ambientat en l’Edat Mitjana, ben farcit d’elements fantàstics i lluites d’espases a dojo -amb el seu respectiu sang i fetge- aquesta és la vostra sèrie. Si allò que busqueu és aprendre quelcom d’història medieval relacionada amb la França del segle XIV o l’orde del Temple, us recomanem que agafeu un llibre o que ens seguiu a la revista.