La ciutat cremada és una pel·lícula catalana de l’any 1976, ens narra els esdeveniments més destacats que succeeixen a Barcelona des del desastre de la guerra de Cuba el 1898 a la setmana tràgica de 1909. En aquests 10 anys, mitjançant la història de la família Palau, dedicada al comerç de cava, es van narrant episodis polítics, econòmics i socials d’aquella interessantíssima Barcelona plena de fum de fàbriques, bohemis, anarquistes, burgesos, gonorrea i joves pintors com el cèlebre Pablo Picasso. La pel·lícula en els seus més de 150 minuts, gira al voltant de 3 grans eixos temàtics: l’anarquisme i el moviment obrer; la burgesia catalana; El catalanisme i la rivalitat Barcelona-Madrid.

El director de la ciutat cremada va ser Antoni Ribas (1935-2007), enquadrat en l’escola de Barcelona, ​​aquesta pel·lícula és considerada com el seu major èxit, tant per l’acceptació del gran públic, com pel Premi especial del Jurat del Festival Internacional de Cinema de Mont-real l’any 1978. Compta amb un elenc d’actors destacats on trobem com a protagonistes Xabier Elorriaga (Josep) i Ángela Molina (Roser Palau), sense oblidar les interpretacions d’Adolfo Marsillach, José Luis López Vázquez, Mari Santpere, Núria Espert , Alfred Lucchetti o el cantautor Joan Manuel Serrat en el paper del carboner.

Joan Manuel Serrat com el carboner. Font: El Mundo

Joan Manuel Serrat com el carboner. Font: El Mundo

La pel·lícula comença amb la tornada a casa dels combatents de La Guerra de Cuba, molts d’ells catalans, que tornaven a l’aquarterament Jaume I a la Ciutadella, avui seu de la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, a l’inici del film veiem les insalubres condicions dels soldats procedents de la guerra de Cuba (1895- 1898),  conflicte en el qual hi va haver gairebé més baixes per malalties que al camp de batalla, i va significar la liquidació de les últimes possessions ultramarines de l’imperi espanyol. Cuba ja feia temps que reclamava més autonomia, la revolta a l’enginy sucrer la Demajagua l’any 1868 va marcar un punt d’inflexió, donant lloc a la guerra dels 10 anys, preludi del 98. Posteriorment, la fam insaciable de l’Oncle Sam no deixaria que Cuba fos plenament lliure controlant la seva política i economia amb l’esmena Platt.

El catalanisme i la rivalitat Barcelona-Madrid, és un dels temes importants que es tracta en la pel·lícula, Barcelona i sobretot la seva burgesia se sent frustrada per la pèrdua de Cuba i entén que ha estat Madrid, que és on hi ha el govern, qui no ha sabut defensar els seus interessos a l’illa, que no eren pocs tot sigui dit, grans fortunes s’havien construït gràcies a Cuba i una part important de la indústria tèxtil catalana es venia a l’illa caribenya, per la tant la pèrdua de Cuba va ser un dur revés per a molts inversors i burgesos. Aquesta rivalitat/tensió és perfectament narrada en la pel·lícula amb comentaris i situacions en diversos àmbits de la societat barcelonina, que no deixaran indiferent a l’espectador/a. Enllaçant amb això veiem a la burgesia catalana, amb la seva gran capacitat de fer negocis i cansada de pagar impostos que s’emeten des de Madrid, com l’impost per la guerra, que malgrat que la guerra ha acabat es continua cobrant. Cal no oblidar dins d’aquest grup als personatges polítics, la concentració de capital dóna lloc a concentració de poder, i veiem en la pel·lícula a Enric Prat de la Riba, Alejandro Lerroux, Francesc Cambó, etc, destacats personatges claus a nivell polític i econòmic a la Barcelona d’aquest període. També veurem a la pel·lícula el sorgiment de la Lliga regionalista.

El darrer eix del film és el moviment anarquista molt present a la Barcelona de primers anys del segle XX, atès el seu caràcter industrial. Un dels protagonistes és un anarquista declarat que per casualitats de la vida acaba casat amb la filla d’un burgès, aquest fet no calmarà les seves ànsies llibertàries com es veurà en alguns moments de la pel·lícula, com la de la mítica barricada. Al llarg de la pel·lícula apareixen més anarquistes, treballadors de diferents sectors industrials en contínua pugna amb els seus patrons, i caldria destacar dins d’aquest grup llibertari als titellaires que amb els seus titelles i posades en escenes, es burlen de la societat burgesa i fan un reclam a la seva llibertat. Aquests anarquistes seran uns dels protagonistes de la setmana tràgica, quan Barcelona s’aixeca després de la negativa d’enviar soldats per a la guerra d’Àfrica (aquella de la qual Antonio Machado va dir que era una guerra per “militars i xequera” fent al·lusió al fet que era una guerra per aconseguir ascensos ràpids i per salvaguardar les inversions d’alguns al nord d’Àfrica) durant el govern d’Antonio Maura, revolta que serà durament reprimida.

Fotograma de l'escena de "La barricada". Font: Somcinema.cat

Fotograma de l’escena de “La barricada”. Font: Somcinema.cat

Per què veure la pel·lícula? És una pel·lícula molt recomanable tant per a historiadors/es com amants del bon cinema. No deixa de ser una de les joies de l’escola de Barcelona, ​​la posada en escena és bastant ambiciosa, i l’ambientació de l’època està molt aconseguida, sumat a grans actors abans esmentats i algun cameo, a nivell historiogràfic és fidel a la Història, i reflecteix un d’aquests moments de la Història Contemporània dels quals és interessant conèixer la seva importància i la seva repercussió: les conseqüències polítiques i econòmiques a la ciutat comtal de la guerra de Cuba, l’enfrontament continu Barcelona- Madrid, la pugna entre burgesos versus anarquistes i, en darrer lloc, el catalanisme. A més, cal destacar que és una pel·lícula on es fa servir l’esperanto, en quin moment? Millor que ho vegeu.