Va començar, la Segona Guerra Mundial, realment el 1939? Com va dir una vegada un professor meu a la universitat, per a molts espanyols el conflicte ja havia començat el 1936 amb la Guerra Civil espanyola (1936-39) i continuaria fins al 1945, després de caure en camps de concentració, unir-se a les guerrilles que combatien als nazis, etc. Per als Estats Units d’Amèrica (EUA), el conflicte no va començar fins que l’Imperi japonès va perpetrar el seu atac sorpresa a Pearl Harbor (que va ser molt menys desastrós del que pel·lícules com Pearl Harbor ens volen fer creure) el 1940. Va ser aquest mateix imperi japonès el que, el 1937, iniciava una cruenta guerra contra la Xina. És just de dir, doncs, que la Segona Guerra Mundial va començar a Àsia dos anys abans que a Europa?

Potser per ignorància, per exotisme o llunyania, sovint oblidem que la Segona Guerra Mundial va donar-se en diferents escenaris arreu del món. Les grans produccions cinematogràfiques han privilegiat sempre el teatre europeu i la participació nordamericana. No diem que no hi hagi bones pel·lícules sobre la guerra al Pacífic (mireu, si no, Tora! Tora! Tora!), però sí que són quantitativament inferiors i, sovint, com el cas de The Pacific, narrades des del bàndol nordamericà.

 Fotograma de The Pacific Molts audiovisuals sobre la guerra entre Japó i els EUA primen la perspectiva ianqui

Fotograma de “The Pacific”. En molts audiovisuals sobre la guerra entre Japó i els EUA, prima la perspectiva ianqui

D’entrada, aquest fet porta a un error que com a historiadors hem d’assenyalar: pensar que els fronts decisius del conflicte van tenir lloc a l’Europa occidental (un cas completament diferent va ser l’oriental) i que la intervenció nordamericana va ser per si sola la que permeté la derrota nazi-feixista. Cal recordar, en aquest sentit, que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) va ser la que va posar més morts sobre la taula (quasi 25 milions de morts) per frenar l’avenç nazi i per combatre el Japó.

Al contrari del que puguem pensar, l’Àsia-Pacífic no fou un escenari menor, com mostra el fet que al 1945 es comptaven entre 20 i 30 els milions de morts. Aquestes xifres deixen paleses les atrocitats  comeses per l’imperi japonès. Tot i la brutalitat dels fets, després del conflicte i la necessitat de tenir un Japó fort davant la nova superpotència soviètica  va portar a minimitzar aquesta realitat fins fa relativament poc temps. No és injust parlar, doncs, d’un veritable “Holocaust japonès”. De fet, autors com Noam Chomsky, fent referència a aquesta problemàtica, han arribat a qualificar els judicis posteriors a la II Guerra Mundial al Japó com a “farsa”.

Desfilada de tropes japoneses a la ciutat de Nanquín. 18 de desembre de 1937

Desfilada de tropes japoneses a la ciutat de Nanquín. 18 de desembre de 1937

Ciudad de Vida y Muerte (2009) és una producció xinesa dirigida per Lu Chuan que retrata en blanc i negre la massacre de la ciutat-capital provisional de Nanquín (Xina) per part de les forces japoneses. La pel·lícula va tenir una certa repercussió en les sales de tot el món (segurament, perquè el seu to i  la gravació en blanc i negre ens recordava l’Steven Spielberg de The Schiendler’s List) i són necessàries aquesta classe de produccions per trencar una visió excessivament eurocèntrica de la guerra. Les primeres paraules que llegim a la pel·lícula ja ens remarquen la magnitud d’aquelles jornades sagnants: el film, se’ns diu, està dedicat a les 300.000 víctimes d’uns pocs mesos d’ocupació nipona de la ciutat. Entre desembre i febrer de 1937-38 es va exterminar un terç de les persones que acabarien morint al camp de concentració d’Auschwitz en cinc anys (on finirien la seva vida prop de 900.000 persones).

La població xinesa ens apareix com la gran víctima del conflicte, especialment les dones. Fotograma de la pel·lícula. Font: New York Times

La població xinesa ens apareix com la gran víctima del conflicte, especialment les dones. Fotograma de la pel·lícula. Font: New York Times

Com hem comentat abans, aquesta és una pel·lícula que recorda vagament a l’estil de Spielberg i a la seva Llista de Schiendler; sembla com si el director del film ho hagués buscat per a ser més acceptat mundialment i tenir més repercussió. Però, igual que The Schiendler’s List, aquest metratge té les seves mateixes mancances, la més greu de les quals és la manca de context històric.

I és que Ciudad de Vida y Muerte és un projecte que, malgrat estar molt ben ambientada en el Nanquín de 1937-38, no pretén ser una pel·lícula històrica, sinó retratar la crueltat i les atrocitats que es produïren en aquesta ciutat durant els primers mesos de l’ocupació japonesa. És legítim voler emprar un episodi històric concret, descontextualitzar-lo (això sí, amb una mínima introducció històrica per no perdre’ns, tal com es fa a la pel·lícula) i agafar la part més morbosa de l’esdeveniment per narrar un relat que conjugui la vida i la mort; però, indubtablement, el film perd l’ocasió d’enriquir el contingut d’aquesta manera i falla a l’hora d’introduir-nos en la mentalitat imperialista nipona i sobre com fou possible la realització de tals actes. Un exemple ben clar  el trobem en el moment en què els oficials japonesos expliquen als soldats quins preus han de pagar per les prostitutes:  els més cars per a les japoneses, i menys de la meitat per les xineses i les coreanes… aquest fet pot explicar-se  perquè la Xina i Corea estaven sent envaïdes per Japó,  i sobretot perquè xinesos i coreans eren considerats inferiors genèticament.

Altres detalls de la pel·lícula, com el significat de l’estàtua que els soldats nipons tiren una vegada han ocupat la ciutat (i la bandera que hi posen a sobre), podrien ajudar a l’espectador a situar-se i apreciar millor uns fets que, d’una altra manera, sense context, ens resulten desconcertants o indiferents; més encara si ho mira el públic occidental. El detall del qual parlàvem, per cert, és l’enderroc de l’estàtua de Chiang Kai-shek (1887-1975), líder del Guomindang, que és tapada amb una bandera del seu propi moviment polític.

Tot i que s’intueix, tampoc es deixa clar en cap moment que la guerra entre la Xina de Kai-shek i el Japó de Hirohito (1926-89), desenvolupada entre 1937 i 1944, va suposar un gran desprestigi per al règim nacionalista xinès a causa de les seves desfetes militars (a la pel·lícula un dels oficials nipons recorda que la ciutat caigué en tres dies) i l’alt grau de corrupció que demostraren.

Coneixem el patiment col·lectiu de la població xinesa a partir de les microhistòries de diversos protagonistes

En la pel·lícula, coneixem el patiment col·lectiu de la població xinesa a partir de les microhistòries de diversos protagonistes, com la del sr. Tang (Fan Wei)

Així doncs, la pel·lícula està més preocupada per a utilitzar la història per a crear un drama a l’estil hollywoodià que a fer un retrat a fons d’una altra època, una altra mentalitat i uns fets d’una cruesa que, fins i tot al film, no copsen tota la seva crueltat. El film excel·leix en imatge, música i tensió, però falla estrepitosament a l’hora de proporcionar-nos un marc històric concret i la mentalitat d’unes gents i una època que en molt bona part expliquen aquella gran massacre japonesa. El llargmetratge ensenya un ampli decàleg sobre moltes de les atrocitats  massives que els japonesos realitzaren durant aquells dies: decapitacions, afusellaments i execucions massives, violacions sistemàtiques, assassinats de nens, violacions contínues del dret internacional vers els refugiats, xantatges… El mal que encarnen els japonesos (un element omnipotent entre ells) enfront de la sofrida població xinesa tampoc és explicat: altre cop, la creença que els xinesos eren inferiors als nipons jugaria un paper important i tampoc s’explica si aquests actes eren tolerats, encoratjats o castigats per l’oficialitat de l’exèrcit japonès, ja que el morbo predomina sobre el discurs.

Es tracta d’un mosaic de patiment que va del general a les microhistòries protagonitzades per alguns dels personatges que es trobaren allà, tant japonesos com xinesos, els quals tenen les seves pròpies motivacions per sobreviure o fer mal: a viure o morir.

Malgrat aquestes crítiques, se li ha de reconèixer, al film, que doni a conèixer aquests fets a tanta gent, que el director s’hagi atrevit a fer una pel·lícula tan delicada i compromesa com aquesta sobre un tema que encara avui dia és espinós per a les relacions entre la Xina i el Japó; i que ho faci amb la lentitud necessària per a retratar alguns dels fets que s’hi van produir. I és que la petja japonesa a Nanquín i a altres llocs de la geografia xinesa no és fàcil d’oblidar.

Una de les fotos reals més impactants del saqueig de Nanquín un soldat japonès atravessa un nadó amb una baioneta. La crueltat de veritat supera la de ficció

Una de les fotos reals més impactants del saqueig de Nanquín: un soldat japonès atravessa un nadó amb una baioneta. La crueltat d’aquells dies va superar la ficció