«La línea invisible» i el monopoli del discurs - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[ETA ha format part intensament del panorama polític basc de les darreres dècades. El seu naixement i, sobretot, la seva permanència son resultat d’un greu conflicte nacional latent des de la construcció de l’estat liberal, no pas un simple problema d’ordre públic. Font: Archivos de la historia]

Ja fa algunes setmanes que la sèrie La línea invisible va ser estrenada a la plataforma de Movistar, causant no poc soroll mediàtic. Aquesta sèrie, encertada o no, essent més o menys fidel a la realitat, ha demostrat sobretot valentia, al tractar un tema incòmode per un sector de la societat que pretén imposar un monopoli del discurs històric, un fet que des de la nostra professió (i afició) s’ha de combatre. Per desgràcia, la sèrie, conscientment o inconscient cau en els mateixos errors que moltes de les anàlisis sobre l’origen del conflicte.

Però abans de res, que és i de què tracta La línea invisible? La sèrie dirigida per Mariano Barroso intenta explicar en 6 episodis com es va forjar l’atemptat mortal per part d’ETA (Euskadi Ta Askatasuna) contra Melitón Manzanas, qui fou col·laborador de la Gestapo, torturador i cap de la policia política franquista a Guipúscoa, així com el del Guàrdia Civil, Pardines, qui passaria a la història en ser la primera víctima de l’organització. De la mateixa manera, l’evolució de la mateixa ETA i dels seus membres, en especial Txabi Etxebarrieta, també queden plasmats en el metratge, podent l’espectador ser testimoni de com una organització de caràcter purament cultural, com era la primera ETA, acabaria apostant obertament per la lluita armada.

Cronològicament ens hem de situar a mitjans de la dècada dels seixanta, quan grups de joves bascos insurgents combaten la dictadura franquista dins l’organització ETA. Fins aquelles dates ETA era una entitat poc definida ideològicament i amb uns mecanismes de lluita i oposició poc precisos.  Si ens remuntem a les primeres tres assemblees, podem comprovar com més enllà d’un fervent nacionalisme i d’una esquerra difusa i poc clara, és difícil situar ideològicament a l’organització. Pel que fa a la praxi, tampoc va existir un criteri fix d’actuació, ja que les accions d’ETA varen anar des d’intents de sabotatge fins a labors purament culturals i de promoció lingüística. La situació començaria a canviar arran de la IV assemblea del 1965, on es produeix un gir ideològic clar cap a posicions marxistes, i on es debaten els mecanismes d’actuació davant l’estat. D’aquesta manera sorgí la tàctica de l’espiral “Acció-Reacció”, guanyant pes aquelles accions de caràcter propagandístic, com poden ser voladures de monuments franquistes i altres activitats simbòliques. És en aquest punt on comença La línea invisible.

La sèrie ens presenta a dos personatges principals, sent un d’ells el protagonista: els germans Etxebarrieta, Jose i Txabi. Jose, el germà gran dels dos, començà a involucrar-se amb l’organització, fins al punt d’acabar sent un militant força compromès. A causa d’una malaltia degenerativa que patí Jose, que li impedí prosseguir amb la seva tasca, Txabi assumí moltes de les responsabilitats dins d’ETA, fins a convertir-se en un dels líders visibles. Arribats a aquest punt, és quan la sèrie deixa de semblar-se a la realitat, i qualsevol similitud amb la història és pura coincidència. Segons el metratge, Txabi entra en contacte amb El Inglés, un dels fundadors d’ETA que viu exiliat a França. “el inglés”, representat i caracteritzat per un fervent nacionalisme ètnic i totalment desideologitzat  (seva és la frase: “las ideologías van y vienen, los sentimientos quedan, la identidad queda”), impulsà a Txabi tan econòmicament com logística per a fer-se càrrec de l’organització, i d’aquesta manera imposar els postulats més nacionalistes dins d’ETA.

Malgrat l’exposat en la sèrie, i com he afirmat anteriorment, la realitat fou diferent. Cap a 1966, ETA estava dividida en tres faccions ben determinades, La culturalista encapçalada per Txilardegi i altres militants històrics com Madariaga, l’obrerista, liderada per Iturrioz i Del Rio (Michel i Erreka en la sèrie) i la tercermundista, que tingué a Txabi com a màxim exponent i que rebia el seu nom a causa de la inspiració en les lluites d’alliberament nacional en el Tercer Món, sobretot dels casos cubà i algerià. Per fer front a la divisió, s’impulsà una assemblea, la cinquena, que tingué lloc entre desembre de 1966 i març de 1967. En la primera part de l’assemblea s’expulsà a la corrent obrerista, que fins llavors controlava l’oficina política d’ETA. La idea dels obreristes fou la d’impulsar un front d’esquerres entre diverses organitzacions revolucionàries de tot l’estat, un fet que no va ser acceptat per la resta de l’organització, els qui consideraven que d’aquesta manera es desvirtuava el caràcter “abertzale” d’ETA, i es renunciava a la lluita d’alliberament nacional. En la segona part de l’assemblea, ocorreguda ja el 1967, la corrent tercermundista encapçalada per Txabi es feia seu el control de l’organització, que a partir de llavors abraçà obertament el marxisme-leninisme, i la facció culturalista de Txillardegi, en desacord amb les idees de la corrent tercermundista, a la que acusà d’estar envaïdes pel “virus marxista”, quedava fora d’ETA.

Txillardegi, “el inglés”, a la sèrie:. Foto del 2007. Font: Wikimedia Commons

En aquests fets podem trobar l’aspecte més criticable de la sèrie, que, per motius de ritme narratiu, simplifica en excés un procés força important com és la cinquena assemblea, desvirtuant en gran manera el que l’espectador veu en pantalla. La sèrie obvia la segona part de l’assemblea i junta les opcions culturalista i tercermundista en una, mostrant com els partidaris d’un fervent nacionalisme s’imposen sobre els obreristes que pretenen estendre la lluita antifranquista a la resta de l’estat. D’aquesta manera, ETA queda reflectida com un grup de joves idealistes que per l’amor a la seva pàtria agafen les armes contra l’estat opressor, impulsats pel mecenatge de “el inglés”, és a dir, Txillardegi, qui apareix com un fanàtic nacionalista, força lluny de la realitat.

Aquesta situació comporta que els veritables orígens de la violència política d’ETA no quedin reflectits en absolut. Les mencions a les lluites d’alliberament nacional són superficials i en cap moment es mostra la veritable relació i influencia que aquests processos varen tenir en la societat occidental de finals dels seixanta. D’altra banda, les teories marxistes revolucionàries que inspiraven a l’ETA de l’època tampoc hi apareixen. D’aquesta manera, la sèrie transmet allò que afirma el seu propi subtítol: “El día que ETA eligió matar” com si el fet d’atemptar contra Manzanas fos quelcom capritxós fruit de les neures fanàtiques nacionalistes, i no pas dels efectes de llargues dècades d’opressió social i nacional,  així com de la necessitat de substituir a un PNB pràcticament inactiu en les seves tasques opositores. Tot plegat provocà que centenars de joves es decantessin per modificar el modus operandi de l’oposició a la dictadura al País Basc optant per la lluita armada.

De la mateixa manera, el mateix títol La línea invisible fa una eufemística referència al primer atemptat mortal, situant-lo en el centre de la història i obviant la situació conjuntural que va crear el caldo de cultiu per al sorgiment d’una oposició armada. Per tant la sèrie segueix la línia discursiva imposada per l’Informe Foronda de la Universitat del País Basc – Euskal Herriko Unibersitatea (UPB-EHU).

Malgrat això, la sèrie té força aspectes positius, com la caracterització de Melitón Manzanas, interpretat per un grandíssim Antonio de la Torre i la del mateix Txabi Etxebarrieta, a qui Alex Monner li dóna vida. A causa de les bones interpretacions és força probable que l’espectador, encuriosit per la vida de Txabi, vulgui saber més sobre aquest personatge força desconegut fora dels ambients abertzales, pel que no m’estaré de recomanar les obres de Jose Mari Lorenzo Espinosa, qui fou membre de la Mesa Nacional de Herri Batasuna entre el 1998 i el 2000, i biògraf de Txabi. Txabi Etxebarrieta, armado de palabra y obra. És aquesta biografia, publicada per l’editorial Txalaparta. En la sèrie es dóna força importància a la vessant poètica del protagonista, unes poesies que, també per part de l’editorial Txalaparta, han estat publicades: Txabi Etxebarrieta, poesía y otros escritos. Pel que fa a la ideologia, un element força obviat a la sèrie, Lorenzo Espinosa publicà Nacionalismo Revolucionario de l’editorial Boltxe Liburuak, segurament l’obra on més i millor s’explica la ideologia i teoria revolucionària dels principals líders de la primera ETA com Txabi, Txiki o Argala.

Txabi Etxebarrieta continua sent un persoantge ben present en la memòria de l’esquerra abertzale. Font: http://barakaldotarrak.blogspot.com/2018/06/txabi-etxebarrieta-50-anos-de-su-caida.html

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>