Fa uns mesos que es fa ressò del nom d’Otger Cataló ja que Joan Frank Charansonnet ha estat promocionant la pel·lícula «Pàtria. La llegenda d’Otger Cataló i els 9 barons de la fama», dirigida per ell mateix i estrenada el 9 de juny proppassat. Tot aquell que hagi vist la pel·lícula pot arribar a la conclusió que el que s’hi explica és la llegenda d’Otger Cataló, però aquells que l’haguessin llegit abans segurament no els va acabar de convèncer. Des d’aquí m’agradaria destacar alguns dels punts que més divergeixen de la llegenda:

Mentre que a la pel·lícula és el cavaller Climent de Vallcebre qui explica la llegenda d’Otger Cataló a Pere Tomic (monjo aprenent de bibliotecari a la pel·lícula) per tal de recollir «els orígens de la nostra Pàtria» (concepte forjat durant la Renaixença), en realitat va ser sols el cavaller (per tant noble laic) Pere Tomic, de Bagà, qui el 1438 va escriure «Històries e conquestes dels reys d’Aragó e comtes de Barcelona» amb la finalitat de demostrar a la Casa de Trastàmara (entronitzada a Aragó arran del Compromís de Casp de 1412 i desconeixedora de la història dels territoris de la Corona) que si bé ells eren els monarques legítims d’aquella terra, la noblesa eren senyors per voluntat expressa de l’emperador Carlemany.

Portada del "Històries e conquestes" de 1534. Font: TOMIC, Pere (1534). «Històries e conquestes dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona». Centre d’Estudis Baganesos. Edició facsímil de 1990. Bagà. Índex de Juan Sáez Rico

Portada del “Històries e conquestes” de 1534. Font: TOMIC, Pere (1534). «Històries e conquestes dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona». Centre d’Estudis Baganesos. Edició facsímil de 1990. Bagà. Índex de Juan Sáez Rico

Com totes les llegendes, aquesta té més d’una versió, però la que està més acceptada és la següent:

«Otger Golant, senyor del castell Cataló de la Gascunya, malferit després que els musulmans haguessin conquerit el Regne dels Visigots, s’havia retirat al nord dels Pirineus, amagat entre les muntanyes amb l’ajut del seu gos gànguil, que li llepava les ferides. Un dia va trobar una ovella blanca, que de tan pura com li va semblar la va confondre amb la seva mare. Aquesta ovella el va alimentar amb la seva llet fins que Otger es va haver refet. Llavors va prendre les seves armes i va tocar el seu corn per cridar els homes que encara li eren fidels, els nou barons de la terra o nou barons de la fama: Guerau d’Alemany, Bernat d’Anglesola, Galceran (o Guerau) de Cervelló, Galceran de Cervera, Bernat Roger d’Erill, Hug de Mataplana, Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós i Gispert de Ribelles. Davant de la Mare de Déu del Montgrony van fer el jurament d’alliberar la terra dels musulmans, i van decidir dividir-se per atacar deu ciutats diferents. Tots van tornar-ne victoriosos, sans i estalvis excepte Otger Cataló, que va tornar ferit de Roses. Abans de morir va demanar que el seu escut, el gos gànguil que l’havia cuidat, fos l’escut d’aquella terra. Els nou barons així ho van fer, i van anomenar aquella terra Catalunya».

Hem d’entendre aquestes ànsies de conquesta des de l’òptica de l’autor: som a mitjans del segle XV, en ple Antic Règim, ja hi ha hagut els pogrons (assalts a les jueries) i hi ha tensions entre cristians i altres confessions (musulmans i jueus), i també entre cristians vells i cristians nous (encara que a menor escala). Així doncs, Otger Cataló va entrar a la terra que més endavant duria el seu nom per reconvertir-la al cristianisme. No podem esperar, com ens mostren a la pel·lícula, que surtin elements propis de paganisme (fades, màgia, etc.), ja que si bé la llegenda està ambientada al segle VIII, està pensada amb mentalitat del segle XV, quan feia molt de temps que no quedaven pagans.

Tampoc no podem parlar de clam popular o de llibertat en termes revolucionaris. Canviar de senyor no vol dir ser més lliure, sinó està sotmès a un altra amo. La llibertat, a l’Antic Règim, era una condició jurídica que diferenciava l’esclau del que no ho era, no implicava absolutament res més.

Tothom que hagi vist la pel·lícula es preguntarà on són Romaní, la dona d’Otger, i la fada que ajuda al nostre protagonista. Doncs la resposta és que són una invenció de la indústria del cinema, com també el fet que morin tots els barons excepte un (acabem de veure que l’únic que mor és Otger), que salva la seva esposa, raptada pel rei musulmà (no hi ha cap rapte per part de ningú).

Otger Cataló i els nou barons de la terra fent el jurament davant la Mare de Déu del Montgrony. Curiosament la caracterització dels personatges a la pel·lícula és molt semblant a aquest dibuix. Font: geocabanyes.wordpress.com

Otger Cataló i els nou barons de la terra fent el jurament davant la Mare de Déu del Montgrony. Curiosament la caracterització dels personatges a la pel·lícula és molt semblant a aquest dibuix. Font: geocabanyes.wordpress.com

Vers el final de la pel·lícula podem observar que Otger Cataló s’adreça a l’únic baró supervivent i li diu que es busqui un altre nom «com per exemple Arnau o Comte Arnau». Aquí hem de fer un incís. No se sap exactament qui era la figura històrica del Comte Arnau, però sabem que va viure al segle XIII, cinc-cents anys després de les gestes d’Otger Cataló i els nou barons de la fama. Per acabar d’embolicar la troca amb aquestes dues llegendes, Otger es retroba amb Romaní, la seva esposa, que l’esperava a un monestir. S’abracen, es declaren amor etern i el príncep mor.

Per més inri podem veure com Otger Cataló es suca els dits a una ferida i pinta quatre barres al vestit de la seva esposa, intentant lligar la pel·lícula amb la llegenda de Guifré el Pilós, que hauríem de situar un segle i mig en el futur.

Ja per acabar, veiem Climent de Vallcebre, moribund, relatant el final de la llegenda d’Otger Cataló i els nou barons de la fama. Diu que en honor al príncep Cataló, aquesta terra rebé el nom de Catalunya. Aquest fragment ja s’acosta més a la llegenda, on es diu que va ser l’emperador Carlemany qui va voler que aquella terra fos intitulada Principat, i que rebés el nom de Catalunya en honor al gran príncep Otger Cataló, i que els seus habitants fossin els catalans.

En resum, la pel·lícula vol crear un clima d’esoterisme i misticisme amb un seguit d’incongruències, posant sobre la taula elements pagans que són inexistents o bé amb altres exemples com la crema de bruixes que és quelcom propi del final de l’edat mitjana i sobretot d’època moderna. A més d’encadenar tot de llegendes medievals catalanes per tal de crear un discurs nacionalista en clau presentista totalment desafortunat, amb elements propis de la contemporaneïtat com la lluita contra l’ocupant i opressor, la defensa de la llibertat i la força popular.

Otger Cataló en una pintura de Claudi Lorenzale del segle XIX durant la Renaixença. Font: wikimedia.org