La mort de Guillem - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[Font de la portada: Fotograma de la pel·lícula La mort de Guillem. Font: Nació Digital – Carlos Laullón]

Ahir es va estrenar simultàniament a Catalunya, València i a les Illes Balears La mort de Guillem, un film sobre l’assassinat del jove independentista de Burjassot i el posterior periple judicial que visqué la seva família. L’emissió conjunta a les televisions públiques dels territoris de parla catalana demostren un interès nacional compartit en el crim i el seu significat. El film augura noves interpretacions dels fets i una major difusió del cas entre el públic generalista; contribuint a donar una nova presa de consciència sobre l’amenaça latent i impune de l’anticatalanisme i el feixisme.

La pel·lícula, dirigida per Carlos Marqués-Marcet, inicia la trama dies abans de l’assassinat, concentrant el focus narratiu en els fets immediatament posteriors al crim i en el procés judicial que finalitzà dos anys després. En el transcurs de l’obra anem veient com es combinen puntualment les imatges reals d’arxiu amb la ficció. Pel que fa al repartiment, els protagonistes indiscutibles del llargmetratge són la família Agulló i Salvador, composta pel pare, la mare i les dues germanes d’en Guillem. Hi ha una voluntat manifesta per reconstruir l’ambient familiar que acompanyà el tràgic succés. L’espectador es troba present en el domicili familiar de Burjassot i té la sensació de respirar el mateix aire, encomanant-se d’impotència i neguit. De tota manera, no ens trobem davant d’un simple film d’àmbit domèstic, sinó que la família Agulló esdevé l’escletxa per la qual observem la societat valenciana de principis dels noranta. La direcció cinematogràfica fa un esforç reeixit per reconstruir escenaris, personatges i unes condicions sociopolítiques concretes.

Guillem Agulló, en una de les seves fotografies més conegudes. Font: Wikimedia Commons

Els aspectes més transcendents de La mort de Guillem són precisament els que van quedar ocults pel silenci institucional i la contaminació mediàtica. Durant el llarg procés judicial, la causa d’en Guillem fou víctima de greus irregularitats i incompliments que comptaren amb la complicitat de la fiscalia i la judicatura. Així ho palesa l’aparició de testimonis protegits de dubtosa fiabilitat, proves falses i l’ús indiscriminat d’argúcies i fal·làcies. També sabem, gràcies al llargmetratge, que les investigacions de Guillem Agulló pare, permeteren establir vincles entre la defensa dels acusats, l’administració franquista i els grupuscles feixistes valencians. De no ser així, uns joves de bressol modest no s’haguessin pogut costejar mai els serveis dels advocats. Tanmateix, l’apartat més escandalós del judici fou l’intent sistemàtic per deformar i desprestigiar la imatge del jove assassinat, convertint la víctima en agressor. Aquesta fou l’estratègia deliberada de la defensa, disposada a aconseguir l’absolució dels encausats reduint els fets a una simple batussa entre bandes. L’aportació d’ingents quantitats de proves per traçar un perfil ideològic dels acusats i la seva pertinença en grups espanyolistes violents fou obviada pel jutge i, en conseqüència, no es valorà un mòbil del crim per raons d’odi o política. Finalment, només es condemnà un dels cinc acusats a homicidi, sortint de presó al cap de quatre anys per bon comportament.

Fora de les parets dels jutjats, la família d’en Guillem fou víctima d’atacs feixistes a la seva llar que incloïen amenaces, pintades i trencament de vidres. Fins i tot, cada aniversari de l’assassinat trucaven al telèfon del domicili per burlar-se de la família. Aquesta situació s’ha mantingut durant dècades. A la pel·lícula també veiem l’amargor de les desavinences i escletxes familiars, les penúries econòmiques que travessaren, la condescendència cínica de les autoritats polítiques i el rastre de por que deixà el crim, exemplificat a la perfecció amb la pèrdua dels proveïdors que servien el taller del pare.

Tanmateix, si l’assassinat del jove valencià s’ha convertit en un símbol de lluita i resistència fou gràcies a l’allau de suports i a la implicació rebuda. Una projecció que hagués estat impossible sense l’entrega i col·laboració d’uns pares i germanes que han remogut cel i terra per denunciar la injustícia. L’enterrament de Guillem, paradoxalment, el feu rebrotar arreu. Així fou des d’aquella fatídica nit d’abril de 1993 i així ho reflecteix el film. L’estela d’actes i commemoracions s’ha anat succeint amb fervor fins avui dia. L’impacte del crim aconseguí refer alguns ponts entre un valencianisme polític que es trobava en vies de descomposició i marcà políticament a tota una generació de joves pancatalanistes d’arreu dels Països Catalans. A tall de clausura, i per si és de l’interès del lector ampliar informació sobre el cas, fa uns anys vaig escriure una crònica més extensa i profunda sobre els fets en aquest mateix mitjà.

En aquest ordre: valencià i d’esquerres

Més enllà de l’anàlisi formal del llargmetratge, una producció amb un marcat caràcter polític ha de tenir una valoració en termes polítics que tot seguit analitzarem. Avanço d’entrada que algunes de les apreciacions que s’inclouran a partir d’ara poden no ajustar-se a la visió que tenia dels fets fa uns anys, tal com podreu comprovar en l’enllaç suara citat.

Adhesiu de Maulets, que denuncia els poders fàctics que protegien els assassins de Guillem. Font: Flickr – Maulets el jovent independentista i revolucionari

En primer lloc, la pel·lícula —i bona part de la memòria col·lectiva heretada—  palesa la ideologia esquerrana del jove i la seva participació en col·lectius antifeixistes i antiracistes, com ara els SHARP. Ningú pot negar aquesta evidència, però sovint l’èmfasi en aquest fet passa per damunt de la seva adscripció nacional, una qüestió essencial de la seva activitat política i sense la qual es fa difícil explicar el seu assassinat i el seu llegat. El context polític que envoltà el crim estigué caracteritzat per un esgotament de les forces valencianistes i d’esquerra que obrí la porta als successius governs del Partit Popular. Aquest viratge ideològic vingué acompanyat d’un anorreament de la identitat valenciana autòctona, de la seva llengua i de les contínues acusacions d’estar al servei d’un projecte pancatalanista liderat per Barcelona. S’acusava, i s’acusa, a Catalunya de fer imperialisme. Certament, la influència catalana a València era important. En aquells temps l’executiu de Jordi Pujol es trobava en els seus anys daurats, Catalunya acabava de celebrar les Olimpíades i la seva influència a Europa i al món amenaçava de prendre protagonisme al poder central. És per aquest motiu que l’espanyolisme valencià, en tot aquest període, estigué especialment preocupat per neutralitzar els nexes d’unió entre els territoris de parla catalana, un projecte que posava en dubte l’hegemonia castellana. Les organitzacions feixistes que vivien a l’ombra de l’espanyolisme convencional no eren alienes a aquesta amenaça i situaven entre les seves prioritats nois com en Guillem, que no només era ideològicament i estètica d’esquerres, sinó que militava a Maulets, era cap dels Boixos Nois a València i es declarava obertament pancatalanista. No és d’estranyar que amb aquesta carta de presentació i la seva fusta de líder estigués al punt de mira de sinistres personatges com Pedro José Cuevas i els seus sequaços. Per tots aquests motius, reduir-ho a un assassinat per raons ideològiques extirpa la qüestió nacional del crim, el desvirtua i contribueix a fomentar el relat que els grupuscles espanyolistes sempre han volgut imposar. A més, és molt clarificador que la figura d’Agulló l’han reivindicada gairebé en exclusiva organitzacions i personalitats catalanoparlants, mai s’ha convertit en un màrtir referencial de l’antifeixisme d’àmbit estatal.

Pancarta desplegada al Camp Nou, el 2018, que recorda els vint-i-cinc anys de l’assassinat d’Agulló. Font: Wikimedia Commons

En segon lloc, l’impacte traumàtic del crim va actuar de catalitzador i aconseguí aplegar el suport de pràcticament totes les formacions polítiques d’obediència catalana, valenciana o balear. Aquest encontre va donar un impuls difusiu al cas de Guillem Agulló i, de retruc, qui en sortí més beneficiat foren les organitzacions i moviments propers i sensibles amb la ideologia esquerrana del jove. Amb el temps, les altres forces van anar difuminant el seu suport reduint-lo a la mínima expressió. Així doncs, la seva reivindicació progressivament es va anar convertint en un tret distintiu únicament de les faccions polítiques properes de l’esquerra independentista, que convertiren la seva figura en un màrtir de la causa. Aquesta afirmació pot semblar una obvietat, car és legítim —fins i tot necessari— que cada espai realci la memòria dels seus membres. De fet, ha estat gràcies a ells que s’ha mantingut viva la flama del seu record. El que es fa difícil de desxifrar, i d’aquí aquest segon apunt, és per quin motiu la figura de Guillem Agulló no ha esdevingut un referent indiscutible per totes les organitzacions polítiques d’obediència nacional, sense importar la seva ubicació en l’espectre ideològic. Una possible resposta aniria a rebuf de la minva de relacions entre els territoris catalans, però no ho acabaria d’explicar tot.

En tercer i últim lloc, caldria valorar les conseqüències a llarg termini de l’assassinat de Guillem Agulló. Si bé en un inici la notícia de la seva mort va aplegar una gran mostra de suports i la ferma creença a acomplir els seus ideals, l’embranzida va anar perdent pistonada. Molts joves independentistes van perdre la innocència la matinada d’un onze d’abril de 1993 i aquest trauma va condicionar molt la manera amb la qual es pensà i s’exercí la política des de llavors. Encara més a València, naturalment, que fou el lloc dels fets i on la relació de forces era més dèbil. Lentament, les organitzacions polítiques nacionalistes constataven com la participació en el joc democràtic i autonòmic, que havien decidit secundar per naturalitzar la seva posició i abandonar la marginalitat, era una aposta fraudulenta i viciada d’entrada. Mentre els assassins d’un jove de Burjassot rebien condemnes irrisòries i absolucions, les organitzacions valencianes eren reprimides, silenciades o boicotejades. La tendència s’ha mantingut inalterable durant dècades. Els mètodes de l’espanyolisme sempre han contemplat l’acció violenta als carrers amb el beneplàcit cofoi del poder polític. És innegable que aquesta fórmula, que cerca atemorir, generar inseguretat i divisió, ha condicionat la construcció de les opcions polítiques valencianes. En conseqüència, és plausible afirmar que l’autonomia valenciana s’ha consolidat a còpia de repressió negació per part d’una comunitat dominant, amb tots els instruments legals a l’abast, contra una altra i les seves organitzacions.

Guillem Agulló pare, el qual va batallar per a que se sabés la veritat de la mort del seu fill. Font: Wikimedia Commons

I ja per cloure, després d’aquestes afirmacions més pròpies de l’anàlisi política, us recomano que si no l’heu vista, mireu La mort de Guillem i n’extraieu les vostres pròpies conclusions. La pel·lícula narra un episodi fonamental de la nostra història recent i és important que el públic catalanoparlant, especialment els joves, en coneguin i n’apreciïn el contingut. El film és una bona porta d’entrada per prendre consciència de la magnitud dels fets i de ben segur que es convertirà en un clàssic del cinema català.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>