Morir al Japó vençut: «La tomba de les lluernes» - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

“El 21 de setembre de 1945, vaig morir”. Amb aquesta frase s’estrenà el 16 d’abril de 1988 la pel·lícula d’animació La tomba de les lluernes. Avui dia aquesta obra és considerada un dels cims dels prestigiosos Estudis Ghibli, però tingué un èxit modest en els seus inicis, en contraposició a El meu veí Totoro, estrenada paral·lelament i que representava una cara molt menys fosca i traumàtica de la infància i adolescència.

Basada en la novel·la homònima d’Akiyuki Nosaka (1930-2015), la pel·lícula fou dirigida per Isao Takahata (1935-2018), cofundador, juntament amb Hayao Miyazaki (1941), dels Estudis Ghibli, autor de les futures Pompoko, Els meus veïns els Yamada o El conte de la princesa Kaguya i que el 1988 ja era conegut per ser el pare de Heidi i Marco. I malgrat el poc èxit inicial, el film ha anat revalorant-se amb el temps, no únicament pel preciosisme i la bellesa estètica del film, una marca dels Estudis Ghibli, sinó també per la seva cruesa i sensibilitat a l’hora de retratar els últims mesos de la Segona Guerra Mundial (1939-45) al Japó a través dels ulls de dos germans: en Seita (el gran, ja adolescent) i la Setsuko (la petita, d’uns pocs anys). Cap dels dos viurà suficient temps per veure el Japó de postguerra, com queda clar des de l’inici de la pel·lícula.

Si bé és cert que existeix una gamma més o menys àmplia de films que narren la guerra des del bàndol japonès, poques són tan conegudes, sensibles i posen tant el focus en la rereguarda japonesa com ho fa La tomba de les lluernes.

En Seita i la Setsuko són personatges que estan basats en l’experiència vital de Nosaka, el qual, com el protagonista de la seva novel·la (i del film), era un adolescent que hagué de fer-se càrrec de la seva germana i a la qual pensà abandonar més d’una vegada per la cruesa de la seva situació (contràriament a en Seita).

Curtis E. LeMay (1906-90), en aquell moment, general de divisió. Font: Wikimedia Commons

De família acomodada, els protagonistes del film viuen els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial al Japó. L’epicentre de la pel·lícula és l’experiència vital d’ells dos amb el teló de fons del conflicte, el qual, però, condiciona totalment la seva existència i, en última instància, els condemna a mort. Sabem que el seu pare és oficial de la marina imperial nipona i que la seva mare té problemes de cor. Però l’acció del film s’inicia amb la mort de la mare dels dos protagonistes per culpa dels bombardeigs nordamericans. La pel·lícula no és únicament pròdiga en els detalls i excel·leix en l’ambient de l’època, sinó que respecta molt els fets que tingueren lloc al Japó durant aquell temps. En aquest sentit, la recreació que es fa dels bombardeigs és angostiosament certa.

A partir del gener de 1945, les forces aèries nordamericanes iniciaren una sèrie de ràtzies aèries mitjançant els “Superfortaleses” B-29, els quals tenien una enorme capacitat destructiva gràcies a les seves bombes incendiàries de napalm. En la pel·lícula, això causa l’agonia i mort de la mare dels protagonistes (l’acabarem veient embenada de cap a peus, respirant amb dificultat i entreveiem la seva pell cremada). Realitat i ficció es barregen, puix la ciutat on viuen els dos infants, Kobe, fou arrassada per les bombes ianquis el febrer de 1945. El responsable dels atacs aeris, el general de divisió Curtis E. LeMay (1906-90), era perfectament conscient de la devastació que produïren les bombes i de la seva poca precisió (les havia provat prèviament durant aquell mateix hivern). Això, però, no l’impedí de mentir descaradament afirmant la meticulositat d’aquells atacs. La tipologia de cases japoneses (fetes de paper i fusta), a més, acabà de facilitar la propagació dels incendis causats per les bombes. A Tòquio, per exemple, s’arrassaren més de 250.000 edificis, moriren unes 83.000 persones i unes altres 41.000 foren ferides. Com bé recorda l’historiador Antony Beevor, aquestes foren unes xifres més elevades que les causades per la bomba atòmica contra Nagasaki, uns mesos després. Un cop finalitzada la guerra, el Japó havia perdut un 40% de les seves àrees urbanes.

L’acció del film arriba al seu nus quan, una vegada morta la mare i amb un pare que està lluitant suposadament amb l’Armada Imperial per un Japó que ja està perdent irremeiablement la guerra però que encara resisteix prou eficaçment, en Seita porta a la seva germana a casa de la seva tieta, on viuran una temporada. La relació entre l’adolescent i la seva tieta, però, anirà deteriorant-se fins que el noi decideixi marxar de casa seva i emportar-se a la seva germana petita amb ell. Aquesta decisió acaba esdevenint fatal.

La capsa que conté els carmels que la Setsuko sempre menja. Al Japó encara es comercialitzen, des de fa un temps, amb la Setsuko. Font: Pinterest

Els darrers trenta minuts de la pel·lícula són una espiral descendent que arrenca amb les il·lusions d’ambdues criatures sobre una possible vida feliç en una arcàdia rural i dormint en una cova. La realitat del final de la guerra, però, va degradant aquestes esperances i porta a la malnutrició i a la misèria els dos protagonistes i, gradualment, a la seva mort; primer, de la germana (tractada al llargmetratge de manera molt crua, però delicadament) i, en darrer lloc, del noi en una estació de tren. En aquest procés decadent que culmina amb el seu traspàs, veiem com en Seita haurà de robar per sobreviure (fins i tot, aprofitant els bombardeigs per entrar a les cases i robar el menjar) i sentirà tota el pes i duresa d’una societat rígida que el menysté per pobre (“vagabund”) i l’apallissa (literalment) per dur a terme actes que li permetin fer sobreviure a ell i a la seva germana, de qui no se separarà en cap moment.

El procés esdevé creixentment anguniós i ningú pot o vol ajudar-los. En aquest aspecte, la manca de l’existència d’un estat del benestar (arribarien després de la Segona Guerra Mundial) és evident. El destí dels dos nois és paral·lel al d’un Japó creixentment enrunat i empobrit, on es veu clarament les deficiències sanitàries i d’alimentació patides per la població.

No hi ha cap mena d’esperança per als dos protagonistes. “El 21 de setembre de 1945, vaig morir” (dinou dies després de la firma de la rendició incondicional del Japó), ens adverteix en Seita. El seu final és presenciat per l’espectador en el primer minut de la pel·lícula. A partir d’aquest moment, el seu esperit es reuneix amb el de la seva germana petita; llavors, ambdós, en aquesta forma espiritual, aniran fent aparicions en el film, perquè recordem que, malgrat alguns moments de felicitat, el seu destí ja està decidit. Presenciem una història, el final de la qual ja coneixem.

Malgrat que l’argument i el destí fatal dels personatges ens du a empatitzar ràpidament amb ells dos, aquesta no és una pel·lícula tendenciosa ni enganyosa. Ans el contrari, és prou honesta per admetre i mostrar els clarobscurs, el matís.

Així doncs, més enllà de la Setsuko (la qual és el personatge més pur i innocent, en tant que nena; i, segurament, també víctima de les males decisions del seu germà gran), el personatge d’en Seita és ple de matisos i és canviant, doncs, no debades, és un adolescent. El seu trajecte pot recordar el del Bildungsroman: una narració on els personatges van aprenent d’acord amb la seva experiència i les seves (males) decisions. Aquesta vegada, però, l’aprenentatge depassa les capacitats de reacció i resposta del seu protagonista.

També la societat japonesa és jutjada amb sedassos força exigents. Al mateix temps que és víctima de les bombes nordamericanes, també és mostrada com una societat massa estricta, rígida, plena de prejudicis i amb una clara falta d’empatia vers els més desfavorits. Takahata també mostra una societat que encara conserva el fervor patriòtic de principis de la guerra (reflectit en el moment en què Seita, a la cova, recorda la partida dels vaixells de guerra, canta cançons patriòtiques i fa veure que té armes automàtiques a les mans).

En última instància, és aquest fervor patriòtic, mantingut fins al final, el que genera amplis consensos interns i genera una pau social que permet als estats bel·ligerants centrar tots els esforços al front de guerra. En aquest sentit, no és menor recordar l’onada de suïcidis que es produí al Japó, just acabada la guerra, quan l’emperador Hirohito (1926-89) hagué de reconèixer per la ràdio que no era un déu (el preu que havia de pagar si volia evitar el seu judici).

Els espectres d’en Seita i la Setsuko, aniran apareixent durant tot el film, sent espectadors del seu propi destí. Font: Den Of Geek

La participació del Japó a la Segona Guerra Mundial es va saldar amb 20-30 milions de persones mortes per les tropes nipones, entre les quals trobem exèrcits de prostitutes forçades, interns en camps de concentració, crims contra la humanitat (amb episodis com la massacre de Nanquín, el 1937) víctimes de l’experimentació biològica (el tristament cèlebre Unitat 731)…  Malgrat tot, La tomba de les lluernes és un bon recurs per veure els darrers dies del Japó imperial des d’una perspectiva civil i japonesa (i no americana), víctimes que la maquinària nordamericana també provocà a la rereguarda nipona. Un fet, al cap i a la fi, que es repetí en tots els escenaris bèl·lics. Té sentit recordar aquí, que la Segona Guerra Mundial va ser el primer conflicte modern on moriren més civils que militars.

De gran qualitat tècnica i bellesa; amb una història molt  dura, però honesta, matisada i no lacrimògena, La tomba de les lluernes és una experiència exigent, que demana fer el cor fort, però que també ajuda a fixar la mirada calidoscòpica que tots els fenòmens històrics exigeixen.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>