Pride: la lluita per l’aliança i la solidaritat - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Viure al Regne Unit sota el govern de Margaret Thatcher va ser complicat, principalment a causa de la  gran crisi social, política, cultural, i sobretot econòmica. Aquesta situació és la que pretén tractar Pride (2014), pel·lícula dirigida per Matthew Warchus, on mostra el Regne Unit del 1984 i 1985 en plena vaga minera. El govern de Thatcher volia privatitzar les indústries estatals, i entre elles les mineres, suposant-ne la reestructuració del sector i prescindint d’uns 15.000-20.000 treballadors. Provocant la indignació entre els miners de tot el país, aquests van declarar-se en vaga, començant-la el 6 de març de 1984 a la petita població de Cortonwood, al nord d’Anglaterra, i finalitzant quasi un any després, el 3 de març de 1985. La vaga va ser secundada per la National Union of Mineworkers (MUN), el principal sindicat de miners del Regne Unit, els quals la van impulsar arreu del territori.

La situació dels miners era insostenible, fet que es va agreujar amb la vaga: a cada piquet o manifestació per reclamar els seus drets hi havia càrregues policials, ja que aquesta va ser considerada i tractada com a il·legal pel govern de Thatcher. La violència policial va desenvolupar-se arreu del país, sobretot a Yorkshire, arrestant a gran quantitat de manifestants i on la policia va crear proves falses en contra dels miners per encausar-los. A més a més, preocupava el moment crític que vivien les famílies mineres: es van trobar en una situació que s’apropava a la pobresa absoluta, i van patir molt les pèrdues econòmiques, mancant-los els recursos per subsistir. A més, els fills dels miners van perdre les beques escolars que els permetien accedir als menjadors o a vestir l’uniforme dels seus centres educatius, sent tot això una forta discriminació cap a les comunitats mineres i un cop baix de Thacher per frenar la vaga. Aquí és on va entrar en joc Lesbians and Gays Support the Miners (LGSM), organització fundada l’any que va començar la vaga a càrrec dels activistes LGTBIQ+ Mike Jackson i Mark Ashton.

La pel·lícula comença en plena manifestació de l’Orgull LGTBIQ+ en el Londres del 1984, on veiem Ashton realitzant la primera recol·lecta de diners pels miners enmig de la celebració. La LGSM, formada per gais i lesbianes, va encarregar-se de recaptar diners pels miners per donar suport a una comunitat que estava lluitant per uns drets fonamentals. En aquesta lluita és on el col·lectiu LGTBIQ+ va trobar-hi una connexió: van buscar l’aliança de comunitats que patien un seguit d’injustícies. Tot i que la LGSM aconseguís una quantitat important de diners, els va costar molt trobar una comunitat minera que volgués la seva recol·lecta, fet que es mostra en la pel·lícula quan Ashton truca a tots els districtes miners del país i tots  pengen el telèfon. El principal motiu: la seva sexualitat.

En una època on governaven partits conservadors -i a conseqüència amb ideals LGTBIQfòbics- les persones LGTBIQ+ van patir moltes injustícies per ser qui eren, sumant-s’hi l’estigma que va crear-se cap al col·lectiu a causa de l’aparició i auge de casos del VIH. No obstant això, David Donovan, el president de la comunitat minera de la població d’Onllwyn, al sud de Gal·les, acceptà l’ajuda de la LGSM, i aquests començaren una història de solidaritat i fraternitat. Tot i semblar que només fossin les comunitats mineres qui menyspreaven el col·lectiu, persones LGTBIQ+ presentaven un sentiment de rebuig i menyspreu al fet que un grup de gais i lesbianes recaptessin fons per les comunitats mineres, ja que en moltes d’aquestes no se’ls acceptava i alhora consideraven que no era una lluita que els involucrés.

Portada del Labour Weekly on s’il·lustra una càrrega policial contra piquets miners, 1984. Font: Foter.

La població d’Onllwyn al principi no va ser molt receptiva amb la idea de ser ajudats econòmicament per un grup de gais i lesbianes, però finalment i molt a poc a poc van ser acollits, respectats i tractats com a ciutadans d’aquell territori, donant-los visibilitat i acabant amb tots els tòpics i estigmes que es tenien cap a les persones LGTBIQ+. La pel·lícula de Warchus ens ho presenta amb petits detalls, sent un punt àlgid el moment on alguns homes d’Onllwyn li demanen a Jonathan Blake, un dels membres de la LGSM -actualment viu i actiu en el món de l’activisme LGTBIQ+- que els ensenyi a ballar, perquè així tindran més èxit a l’hora de parlar amb les dones del poble. Aquests esdeveniments ens demostren com una població plena d’estigmes i prejudicis, sobretot per part d’homes heterosexuals, va donar-los cabuda i va trencar amb algunes idees que se’ls havien imposat relacionades amb la sexualitat i els rols de gènere. 

La relació entre el poble i els membres de la LGSM, doncs, va ser molt fructífera, fins al punt que al mes de desembre del 1984 l’assocació LGTBIQ+ havia recollit unes 11.000 lliures per aquests. Tot i que això semblava el principal i únic conflicte no va ser així: va haver-hi una lluita constant entre les diferents comunitats mineres que defensaven o rebutjaven ser ajudats per un grup de persones LGTBIQ+, ja que era sinònim de burla i oposició d’altres companys miners de diferents territoris amb ideals conservadors. Finalment alguns habitants d’Onllwyn, a causa del rebuig total cap a l’aliança amb un grup LGTBIQ+ van filtrar a les altres comunitats mineres que rebien ajudes d’una associació d’aquest tipus, convocant una reunió extraordinària entre els diferents districtes i sindicats miners d’arreu del país per decidir si acceptaven o no els diners recaptats. 

Abans d’aquesta reunió extraordinària, la LGSM i la comunitat minera d’Onllwyn havien organitzat un dels esdeveniments més importants per recaptar fons i que va donar veu a l’associació LGTBIQ+: el Pits and perverts benefit concert. Aquest concert de caràcter benèfic va celebrar-se el 10 de desembre de 1984 a Londres, i el nom que van fer servir per batejar l’acte estava -i està- ple de reivindicació: van apropiar-se de l’insult que feien servir en contra seva, eina de defensa i visibilitat política tan freqüentment utilitzada pel col·lectiu LGTBIQ+. El diari The Sun va assabentar-se de la coalició entre miners i la LGSM i va titllar de pervertits aquests últims, per motius LGTBIQfòbics. Com a acte irreverent, l’associació va prendre el titular per nomenar l’acte, i així fer-se ressò dins del col·lectiu miner i LGTBIQ+. L’esdeveniment, el qual va comptar amb la banda anglesa Bronski Beat, fou tot un èxit: es van recaptar unes 5.650 lliures i va ser un abans i un després per ambdues comunitats i la seva relació, gràcies a una sèrie de discursos que van fer-se durant l’acte -tots de caràcter polític i amb idees de solidaritat- i per ser un espai compartit per persones LGTBIQ+ i heterosexuals provinents de dos ambients totalment oposats. Warchus ens presenta l’acte en el film com una celebració entre comunitats unides per la lluita, deixant a primera vista aquests ideals d’unió i fraternitat, i posant èmfasi a la celebració de les persones LGTBIQ+ de ser qui són, i alhora una celebració del què implicava ser miner, de classe treballadora i no parar mai de lluitar per unes condicions laborals dignes. Per tant, d’alguna manera podem veure-hi una mica en aquesta escena una celebració i espai d’orgull del lloc d’on venim o què fem.

Finalment, els sindicats miners van decidir per unanimitat que les comunitats mineres no rebrien ajudes econòmiques per part d’associacions formades per persones LGTBIQ+. Aquesta decisió va ser presa en un context on quedava ben poc perquè la vaga finalitzés, ja que s’anava frenant de manera esgraonada degut als  diferents conflictes entre territoris i comunitats mineres. Algunes comunitats ja estaven totalment absorbides per la pobresa i volien retornar a la feina per viure amb dignitat, mentre que d’altres volien seguir amb la lluita. Finalment la vaga va concloure el 3 de març de 1985, on durant aquells dies arreu del territori es van realitzar desfilades de “celebració” pel retorn dels miners a la feina. 

Mike Jackson (el de les ulleres) i altres membres de la LGSM, 1984. Font: Foter

La vaga del 1984 i 1985 va suposar un abans i un després dins de la història i l’economia del Regne Unit: van deixar de ser un dels principals països d’Europa encarregats de desenvolupar la indústria minera, i malauradament les indústries mineres angleses van privatitzar-se i es va prescindir de molts treballadors. Tot i la privatització i la idea de tornar a ser un poder econòmic que tenia el país gràcies a aquest sector, moltes indústries mineres del Regne Unit van haver de tancar. Destaquem la de Tower Colliery, al sud de Gal·les, la qual fou de les últimes en tancar, concretament l’any 2008. Tot i el declivi de l’economia britànica, dins la història del moviment obrer i de la lluita per uns drets socials dignes, aquesta vaga va ser admirada i respectada. És més, dins de les diferents lluites i moviments socials se la posa com a referent, i aquell quasi any la societat obrera del Regne Unit va presentar-se com a lluitadora i canviant de la seva imatge sotmesa i silenciosa.

Tot i rebutjar les ajudes rebudes per la LGSM, gran part de la comunitat minera estava en deute amb el col·lectiu LGTBIQ+. És per això que el 28 de juny del 1985, dia de la marxa de l’Orgull LGTBIQ+ de Londres, la NUM va assistir-hi, sent la primera institució que no formava part del col·lectiu en anar-hi i donar-lis suport políticament. També aquell mateix any, a la Labour Party Conference, conferència organitzada cada any pel Partit Laborista anglès, es va mencionar -i proposar- per primera vegada incloure en el seu manifest els drets de les persones LGTBIQ+. Aquests factors són una clara mostra de solidaritat, respecte i agraïment cap al col·lectiu, ja que gràcies a la LGSM van poder viure amb unes mínimes condicions durant un període molt important per demanar uns drets davant d’un govern opressor i conservador, sent una demostració d’aliança i solidaritat per part d’un poble. No obstant això, el col·lectiu LGTBIQ+ no va ser l’únic en donar suport a la lluita i vaga mineres, sinó que també altres minories socials van aliar-se amb ells, com per exemples les comunitats de gent migrada al Regne Unit, i sobretot per les dones de les famílies mineres.

Una de les dones més importants, la qual també se la presenta a la pel·lícula com a personatge destacat, és Siân James, membre del Partit Laborista i exdiputada de Swansea East. James, casada des de ben jove amb un miner i mestressa de casa, va solidaritzar-se amb la lluita i va ajudar a diferents comunitats mineres d’arreu de Gal·les; alhora, juntament amb una altra esposa d’un miner d’Onllwyn van cridar totes les dones del poble per crear una xarxa de solidaritat, fraternitat i suport entre elles i les esposes d’altres territoris miners. James va sentir-se tan inspirada per l’arribada de la LGSM al seu poble (ho podem veure a la pel·lícula a partir d’encoratjar a la població a acceptar-los, donar-los allotjament, i en el moment de solidaritat durant la manifestació de l’Orgull del 1985), que quan va acabar la vaga va estudiar ciències polítiques a Gal·les i va formar associacions i agrupacions polítiques liderades per dones dins del mateix territori. L’impacte que James va causar en les societats mineres dels anys vuitanta i noranta fou important també per entendre la vaga minera i la necessitat d’unes condicions laborals dignes, desenvolupant-se una via de lluita més encarada cap al que avui coneixem com a feminisme. Per tant, la vaga minera no va suposar només la participació i visibilitat de la lluita LGTBIQ+, sinó que la lluita feminista, interracial i de classes van ser les principals aliades davant d’aquest fet històric.

Siân James, 2016. Font: Wikimedia Commons.

La pel·lícula, per tant, ens presenta una història de solidaritat i ens acompanya a reflexionar sobre com tota lluita politica i social afecta a tothom per igual. Trobar aquest punt d’aliança i solidaritat, i de simpatitzar amb comunitats que pateixen injustícies ajuda a crear espais de comoditat i suport, d’unió i poder, deixant-nos veure com totes les lluites són de classe, la necessitat de posicionar-se i mai donar l’esquena a cap lluita que pugui arribar a afectar-nos. L’acceptació i inclusió d’un col·lectiu oprimit i estigmatitzat per part d’una comunitat patidora i amb una manca de drets i condicions ens permet veure com són de necessàries aquestes coalicions, com s’ha de trencar amb les barreres imposades i acceptar a tothom sense distincions de classe, gènere o sexualitat, perquè puguin fer la seva vida amb seguretat i en condicions. Pride ens demostra que tota societat és capaç d’humanitzar-se, de fugir de convencionalismes i de donar cabuda a tothom que vulgui formar part d’aquesta. És la celebració d’un orgull, de l’orgull de classe, de no rendir-se davant d’una injustícia, de ser qui ets i vols ser, però sobretot celebra l’orgull d’un fet històric que va canviar la història i va demostrar que un poble unit pot ser molt fort.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>