Per citar aquesta publicació

Plana García, Sergio (2016) "Tot el que volies saber d'«El Regne del Cel»", Ab Origine Magazine, Deformant la història(29 Juliol) [en línia].
Tags

Tot el que volies saber d’«El Regne del Cel»

Malgrat no tractar-se d’una de les cintes més conegudes de Ridley Scott, El Regne dels Cels (Kingdom of Heaven a la versió anglòfona original) va ser una de les que més polèmiques va suscitar arran de la seva estrena, l’any 2005. El cineasta britànic, autor de films tan memorables com Bladerunner o Alien, va voler recrear l’època de les Croades en la que era la seva següent incursió al gènere del cinema èpic d’ambientació històrica després de l’oscaritzada Gladiator (les errades històriques de la qual podeu apreciar en un article anterior). Lluny d’aconseguir un èxit de taquilla similar, i amb una crítica cinematogràfica dividida entre els que trobaven que el missatge era més profund que a Gladiator, i altres que van criticar el muntatge final projectat a les sales de cinema, del qual Scott va haver de retallar 40 minuts de metratge per exigències de la productora, i del que no s’entenien algunes coses. Tanmateix les crítiques més dures, i amb ells la polèmica van venir lligades a l’àmbit acadèmic, i concretament a un dels grans erudits i estudiosos de les Croades, Jonathan Riley-Smith, quan aquest va afirmar que la pel·lícula “posava en perill les relacions amb els països musulmans”, “oferia la versió de la història de Bin Laden” i que únicament “aconseguiria alimentar el fonamentalisme islàmic”. Poques veus més autoritzades que la del professor Riley-Smith pel seu coneixement de la matèria, però tot i així caldria matisar aquestes crítiques, tot repassant els diversos aspectes del film que han estat més assenyalats, i analitzar-ne la seva intencionalitat per tal de no limitar-nos només a assenyalar la manca de veracitat històrica a El Regne dels Cels, sinó que el film dóna per anar una mica més enllà.

Una aspiració, la de la veracitat que, d’altra banda, no es troba entre les prioritats del cineasta, que no va dubtar a tergiversar els elements que calguessin per tal de transmetre un missatge concret, del que és la seva interpretació, feta amb ulls i valors contemporanis, de l’època de les Croades, i establint una continuïtat entre els conflictes entre religions del segle XII al Proper Orient amb l’actualitat. Si Scott fos historiador, se li hauria de retreure, en primer lloc, el presentisme amb què interpreta el passat a la pel·lícula. Per contra, El regne dels Cels és una representació que recrea el passat, que ja hem dit que no prioritza la historicitat ni la pretén al 100% i que ha d’incloure els elements propis del cinema comercial de Hollywood per força. Malgrat que puguem assenyalar diversos aspectes que no concorden amb les fonts de la època, o posar de manifest anacronismes i elements extemporanis, no podem denunciar el resultat per la seva manca de fidelitat històrica, ja que aquesta mai no va ser una pretensió del director, ens agradi més o menys.

Reprenent les paraules del professor Riley-Smith, aquestes prenen cert sentit a la llum de la visió favorable amb que és presentat el bàndol musulmà, i en concret la figura de Salah-al-Din, que es mostra com un líder generós i magnànim, en el mateix sentit en que és descrit per cronistes de l’època, tant musulmans com també cristians. D’altra banda, alguns dels líders cristians, i molt concretament Guiu de Lusignan i Reinald de Châtillon, són representats com a fanàtics, radicals i sense escrúpols.

A les imatges, Gui de Lusignan (Marton Csokas) i Reinald de Châtillon, els dos antagonistes de la pel·lícula, identificats com a membres de l’Orde del Temple, al qual no van pertanyer realment, precisament per reforçar aquest carácter bel·licista i fanàtic.
A les imatges, Gui de Lusignan (Marton Csokas) i Reinald de Châtillon, els dos antagonistes de la pel·lícula, identificats com a membres de l’Orde del Temple, al qual no van pertanyer realment, precisament per reforçar aquest carácter bel·licista i fanàtic.

Tot i que El Regne dels Cels doni aquesta visió, a grans trets positiva, del bàndol musulmà, no deixa de ser una història vista des de l’òptica del protagonista, que pertany al bàndol cristià, i dins aquest es troben la major part dels personatges del film, i on trobem els majors contrastos, entre uns partidaris de la guerra, com els esmentats Guiu de Lusignan o Reinald de Châtillon, i amb ells l’orde dels Templers, i els partidaris de mantenir la pau, entre els que trobem el rei Balduí IV, el comte Raimon de Trípoli (que al film és anomenat senyor de Tiberias) o l’orde dels Hospitalers, a banda del propi Balian d’Ibelin, protagonista de la pel·lícula. Si bé està documentada l’existència de les lluites entre faccions al regne de Jerusalem entre faccions dividides entre una més moderada i una més bel·ligerant respecte de les relacions que aspiraven a mantenir amb Salah-al-Din. Reinald de Châtillon era el màxim exponent d’aquesta facció, com queda recollit a diverses escenes, protagonitzant assalts a caravanes i atacs contra musulmans. Amb ell les ordes militars, templers i hospitalers, que en aquesta qüestió no mostraven diferències, ja que la seva raó de ser era combatre els enemics de la fe, i per tant defensaven també les postures més bel·ligerants contra els musulmans. I a Guiu de Lusignan també el podríem encabir dins aquesta facció, i tot i que va dirigir l’exèrcit derrotat de manera aclaparadora a la batalla de Hattin, cosa que no el deixa en bon lloc com a cap militar, fins i tot les cròniques musulmanes parlen del seu valor a la batalla.

En aquest sentit, un dels problemes que presenta El Regne dels Cels és el maniqueisme amb què estan construïts els personatges, que en el cas de Reinald o Guiu de Lusignan són el paradigma del fanatisme i la violència, mentre que altres personatges, com Balian o Tiberias, o el propi Salah-al-Din representen la tolerància i el respecte pels altres. Uns personatges, que excloent el protagonista, que dista molt del seu alter ego històric, i ja explicarem més endavant perquè, eren partidaris de la pau no tant per convicció sinó per conveniència, com era el cas de Raimon de Trípoli, que ambicionava el tron de Jerusalem, i que, donada la seva posició, tenia molt més a perdre amb l’enfrontament amb Salah-al-Din que Reinald de Châtillon o Guiu de Lusignan, uns nouvinguts provinents d’Europa, que no entenien els musulmans com els nascuts a Terra Santa, d’entre els que destaca per la seva aculturació la princesa Sibil·la de Jerusalem, que es pot observar en la seva manera de vestir o el seu domini de la llengua àrab. Amb tota seguretat un apropament més versemblant a la història hauria hagut de dibuixar uns personatges més ambigus, amb llums i ombres, però això hauria anat en contra del missatge que el director volia transmetre amb la pel·lícula.

Centrant-nos, ara sí, amb el protagonista, Balian d’Ibelin, es tracta del personatge que pateix una major transformació respecte del personatge documentat històricament, començant pels seus orígens, com també la seva trajectòria i per la seva escala de valors, que difícilment hauria pogut compartir amb el Balian cinematogràfic, encarnat per Orlando Bloom. En primer lloc Balian  va néixer legítimament al si d’una important nissaga de Terra Santa, els Ibelin. Per tant estem parlant d’un personatge d’arrels nobiliàries, no d’un ferrer francès a qui la nobilitat i la condició de cavaller li sobrevindrà amb el retrobament amb el seu pare. Si repassem altres pel·lícules històriques de Ridley Scott, com ara Gladiator o la menys afortunada Robin Hood, els seus protagonistes passen sovint per alguna mena d’ascensor social, com és el cas de Balian, cosa molt infreqüent a l’època tot i que no improbable, però que com ja hem comentat, no va ser el cas del Balian històric, sinó que sembla més aviat un recurs narratiu del director, vist que no es tracta d’un cas aïllat dins la seva filmografia.

Malgrat aquests orígens humils, de Balian sorprenen les seves múltiples aptituds, ja que es demostra un expert coneixedor de l’art de la guerra, però també de l’enginyeria, com ara quan ensenya als seus serfs musulmans a trobar aigua i a irrigar les seves pròpies terres d’una manera que evoca clarament al desenvolupament dels kibbutz israelians. I, si bé Balian sorprèn per les seves habilitats, encara ho fa més per les seves conviccions morals. El Balian de la pel·lícula és un personatge amb inquietuds modernes atrapat a l’Edat Mitjana. La seva crisi espiritual, fruit de la pèrdua de la seva esposa, el porta a posicions molt escèptiques envers la religió, i per altra banda la seva investidura com a cavaller li dona un sentit a la seva vida, que consagra a la protecció dels desvalguts. Altres personatges, com Godofred, el seu pare, Tiberias, o el cavaller hospitaler, també comparteixen en part aquesta visió dessacralitzada de la realitat, impròpia de l’època i encara menys dels cercles de poder en què aquests es mouen.

Discurs que el frare hospitaler dóna a Balian a Jerusalem, en el qual afirma no donar crèdit a la fe, sinò a les bones obres, i que és una mostra més de l’agnosticisme del director traspassat a la pantalla.
Discurs que el frare hospitaler dóna a Balian a Jerusalem, en el qual afirma no donar crèdit a la fe, sinò a les bones obres, i que és una mostra més de l’agnosticisme del director traspassat a la pantalla.

Un altre dels moments en què Balian demostra la seva catadura moral, per a disgust del patriarca de Jerusalem, és quan investeix com a cavallers a tots els defensors de la ciutat just abans que comenci el setge final. Tot i que les fonts ens parlen d’un acte similar, el que apareix a la pel·lícula seria molt més transgressor que el que hauria tingut lloc realment, ja que Balian va investir com a cavallers alguns fills de mercaders i membres de les classes benestants. L’escena de la pel·lícula suposa un clar desafiament a l’ordre social estamental imperant a l’Edat Mitjana, i una nova mostra que el protagonista de la pel·lícula es regeix per valors moderns més que pels de la seva pròpia època.

D’altra band, resulta un exercici interessant i recomanable, i que jo m’he molestat a realitzar, de cercar escenes de la pel·lícula a la magnífica obra d’Amin Maalouf, Las cruzadas vistas por los àrabes, pel gran nombre de testimonis directes que aquesta recull. Concretament he volgut compartir amb els lectors un d’aquests testimonis, que atany al mateix Balian, i que té a veure amb la rendició de Jerusalem, ja que penso que resulta clarificadora de cara a apreciar diferències entre aquesta font, de l’historiador kurd Ibn al-Atir, i la manera com tracta la pel·lícula aquesta mateixa negociació entre Balian i Salah-al-Din.

A la pel·lícula, Balian no amenaça amb matar els presoners musulmans quan planteja la resistència a ultrança, perquè no concordaria amb la noblesa del personatge fílmic, i en canvi, si que amenaça amb destruir la Cúpula de la Roca i la mesquita al-Aqsa, però al mateix temps diu que també està disposat a destruir els llocs sagrats dels cristians, convertint allò que a la font és una mostra d’intolerància religiosa, en un acte d’escepticisme envers la religió. La resolució de Salah-al-Din, de permetre als cristians abandonar la ciutat, no es correspon del tot amb el que diuen les fonts, sinó que aquest va oferir un preu per a que aquests poguessin adquirir la seva llibertat, o pel contrari, serien fets esclaus.

Balin (esquerra) i Saladí (dreta)
Balin (esquerra) i Salah-al-Din (dreta)

Segurament els qui hagueu vist la pel·lícula amb deteniment, i encara més la seva versió estesa, que dura prop de tres hores, trobareu a faltar d’aquest anàlisi molts elements que no he volgut o no he pogut tractar, perquè vaig trobar més interessant elaborar aquesta reflexió sobre les motivacions amb què la pel·lícula va ser feta, que una relació minuciosa d’errades històriques, que sens dubte també hi són, i tampoc tenim perquè passar-les per alt. Amb tot, considero El Regne dels Cels com una pel·lícula ben ambientada a l’Edat Mitjana (amb algunes excepcions, com podria ser l’arquitectura), que funciona en termes cinematogràfics gràcies a unes interpretacions convincents (en podem destacar moltes, però les de Ghassan Massoud com a Salah-al-Din, o Brendan Gleeson com Reinald de Châtillon em semblen especialment dignes d’esmentar), una banda sonora espectacular i una cuidada fotografia. Si bé no estic pretenent fer d’aquestes línies una crítica cinematogràfica, si voldria posar en valor aquest film, sent conscient de les problemàtiques que plantegen els anacronismes que hem exposat, perquè el missatge que vol transmetre té una clara vigència avui en dia, en un moment en què les tesis neoconservadores del xoc de civilitzacions semblen imposar-se, El Regne dels Cels va voler ser una crida a favor de la coexistència i la tolerància, ja que, tal i com resen els crèdits al final de la pel·lícula, “gairebé mil anys després, la pau al Regne dels Cels segueix sent inabastable

  • Graduat en Història (Universitat de Barcelona). Ha cursat el Màster en Cultures Medievals (UB). Actualment treballa com a professor d'ensenyament secundari.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Plana García, Sergio (2016) "Tot el que volies saber d'«El Regne del Cel»", Ab Origine Magazine, Deformant la història(29 Juliol) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat