Una producció made in Russia… atenció!

Trotski és una sèrie russa disponible a casa nostra gràcies a la plataforma Netflix, la qual, segurament, va pensar que seria una bona idea posar a l’abast del seu públic global una producció que va tenir un èxit notable a Rússia i que va guanyar uns quants premis. No fa falta ser especialment llest per deduir que aquesta minisèrie de vuit capítols parla sobre la figura d’un tal Lev Davidovich Bronstein, més conegut com a Lev Trotski (1879-1940).

La vida trepidant de Trotski té un reflex en la manera amb la qual el director Alexander Kott ha dut a terme la sèrie. Com en molts altres productes audiovisuals que ens vénen de Rússia (i d’altres parts del món), la influència nordamericana és més que evident: imatges espectaculars, impacte a qualsevol preu, diàlegs enginyosos en tot moment… incloent la preeminència de l’acció sobre la reflexió (quelcom una mica greu, tenint en compte que les revolucions de les quals formà part Trotski pretenien arraconar les idees del vell món per construir-ne un altre sobre bases ideològiques totalment noves).

L’estrena de la sèrie coincidí amb la commemoració del centenari de la Revolució d’Octubre de 1917. Com pot imaginar-se el lector, aquest no és un fet innocent; no únicament per la celebració de l’efemèride, sinó també pel tipus de missatge que es llançava, molt clar després de veure tots els capítols: malgrat la noblesa dels seus ideals, la construcció d’un nou ordre socialista (i de l’inici de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques -URSS-) es féu sobre un toll de sang que emanà del poble rus per culpa d’una camarilla política (els bolxevics) que imposaren el comunisme mitjançant l’ús reiterat del Terror, ignorant totalment les conseqüències.

No és la primera vegada que s’estrenen audiovisuals que reinterpreten la història de Rússia en una clau netament conservadora. Altres directors de cinema rus també ho han fet. Andrei Kravchuk, per exemple, ha realitzat dues obres (L’almirall i Viking) que ofereixen una òptica totalment deformada, anacrònica i arxiconservadora (i amb un regust de catecisme religiós ortodox) sobre dos episodis de la història del seu país: la vida de l’almirall i general blanc Aleksandr Koltxak (1874-1920) i l’articulació dels primers regnes eslaus sota el lideratge dels primers cabdills d’ascendència vikinga.

El melic revolucionari: “La revolució sóc jo”

Hi hagué un motiu pel qual algunes de les figures revolucionàries més importants del segle XX fossin jueves: la possibilitat que l’històric antisemitisme dels europeus (i dels russos) ja no tindria motius per existir en un nou món socialista. La promesa de l’establiment d’un paradís terrenal, un món d’iguals, automàticament, suprimiria no únicament les diferents classes socials, sinó també qualsevol distinció entre races o grups ètnics. També seria usat per diferents classes de la dreta (i ultradreta, sobretot) política, que identificarien i propagarien la idea de la revolució com a un complot mundial de jueus. Un tòpic antisemita que existia anteriorment, però que la Revolució russa semblava verificar.

En paraules del protagonista, els comunistes havien de crear “un món nou per a tothom”. L’heroi d’aquesta producció és, precisament, un d’aquests jueus revolucionaris. Va ser un dels indispensables de la Revolució Russa de 1917. La seva condició de jueu és quelcom que marca el protagonista durant tota la sèrie. Fins i tot entre els seus companys de partit, que sovint faran servir això per desacreditar-lo a ell i a les seves idees. Aquest fet és hàbilment utilitzat en la sèrie per començar a explicar el procés revolucionari rus en base gairebé exclusiva a Trotski.

La sèrie fa responsable únic a Lev Trotski de tots els grans esdeveniments històrics de la Revolució Russa

La sèrie fa responsable únic a Lev Trotski de tots els grans esdeveniments històrics de la Revolució Russa. Font: The Daily Television

El mateix format de la sèrie afavoreix aquesta concepció megalòmana. Els vuit episodis són moments de la vida de Trotski que el rus explica a un jove (i atractiu, per descomptat) periodista canadenc, Gabriel Jacson, perquè li escrigui les seves memòries. Jacson (a qui més tard desemmascararem com a Ramon Mercader, el seu assassí i agent del NKVD) és un estalinista convençut que actuarà com a contrapès del personatge principal, al qual intentarà fer entrar en contradiccions i arriba a posar contra les cordes dialèctiques.

“La revolució sóc jo” assevera Trotski en un moment donat. Alexander Kott no ha dubtat a l’hora de fer servir fins a límits pornogràfics la personalitat del protagonista per explicar alguns dels períodes més complicats de la història russa. Qui va ser el veritable líder dels socialdemòcrates i bolxevics (abans fins i tot d’estar allistat al partit?)? Trotski! Qui, de tots els revolucionaris russos, realitzava les arengues més enceses i enfervorides? Trotski! Qui va organitzar les masses durant la Revolució Russa de 1905? Trotski! Qui arengava els treballadors de Petrograd (actual Sant Petersburg) i va organitzar, tot sol, la presa dels punts essencials de la capital russa que van permetre la Revolució d’Octubre de 1917? Doncs, també Trotski! Un veritable Batman de la classe proletària mundial, però més ben parit, perquè Bruce Wayne no dirigia les masses, ni feia bons discursos, ni conspirava, ni fornicava tant.

On són els soviets i els altres?

Qui ho diria, veient aquesta sèrie, que les revolucions russes de 1905 i 1917 no foren iniciades per cap grupuscle revolucionari encapçalat per un ascendent Trotski, sinó per amplis sectors de la població russa que s’autoorganitzaren mitjançant un moviment d’assemblees obertes que recorregueren tot el país (els soviets) i que permeteren representar la immensa majoria de la classe treballadora d’aquell país? És més, fins al 1917 els bolxevics hi pintaren més aviat poc; cosa que no significava que alguns d’ells tinguessin una important repercussió entre els obrers. Trotski mateix, com mostra la sèrie, ja jugaria un paper important en la Revolució de 1905, esdevenint el president del soviet de Sant Petersburg (el més important de tot el país).

La subordinació total i desvergonyida d’altres factors i actors socials anònims a Trotski és extensible a altres personalitats contemporànies: Gueorgui Plekhànov (1856-1918) o Alexander Parvus (1867-1924) són caricaturitzats fins a límits insuportables.

Lenin (trotski)

La caricaturització i distorsió dels personatges al voltant de Trotski són una constant en tota la sèrie. Un exemple és el personatge de Lenin, presentat com a una persona ambiciosa que únicament desitja mantenir la seva preeminència en el partit, que veu amenaçada per Trotski. Font: Netflix

D’aquesta caricaturització tampoc se n’escapen Lenin (1870-1924), el qual és presentat com a un ambiciós que únicament desitja controlar el partit i que vol subordinar a tothom a la seva voluntat. La lluita entre Trotski i ell no es dóna per motius ideològics, sinó per una lluita entre egos de la qual Lenin únicament en pot sortir victoriós perquè Trotski li cedeix tot el protagonisme… després d’adonar-se que un jueu mai podrà ser el líder de la nova Rússia soviètica. Fins i tot algunes de les principals idees de Lenin són atribuïdes al seu ‘rival’ en la sèrie; s’ignora que Trotski va arribar un mes després que Lenin a Rússia, després de la Revolució de Febrer 1917, o que el segon va marcar la línia política del partit bolxevic després de les seves Tesis d’abril, en les quals defensava la presa del poder per part dels soviets obviant la postura majoritària dels seus companys, que defensaven la implementació d’un règim liberal abans d’arribar al socialisme.

El pitjor parat és Ióssif Stalin, el qual no es pot lliurar en tota la sèrie de l’estigma del futur: de ser un home implacable, venjatiu, rancorós, sense idees polítiques i amb una set de poder permanent. Amb una retirada, potser volguda o potser o no, a Gargamel (l’antagonista principal dels Barrufets), la causa de la seva rivalitat amb Trotski és la més ridícula de la sèrie. L’origen dels seus problemes no són pas per diferències polítiques, sinó perquè Trotski no li va donar la mà al final d’un discurs que va fer, cosa que porta a Stalin de l’admiració més absoluta a un odi exacerbat… molt creïble, oi?

La sèrie que no estimava les dones

El menysteniment de la sèrie cap a les dones és també remarcable. Aquestes no només ocupen un rol secundari (que algú podria fins i tot justificar observant que no va haver-hi grans lideratges femenins durant la Revolució Russa), sinó que a la sèrie no es fa ni un trist esment dels primers intents que es feren a l’URSS per tal de dotar de més drets (insuficients, però un primer pas) a les dones.

El moment actual, en el qual el feminisme ha sortit a la llum i s’ha fet sentir en bona part del món, devia fer sentir la necessitat al director (per compensar d’alguna manera la falta de centralitat femenina) de fer de les dones de l’entorn de Trotski personatges d’una forta personalitat, independents i intel·ligents. Però el remei acaba sent pitjor que la malaltia. Les dones de la sèrie no només no tenen cap mena de rellevància especial, sinó que acaben sempre subordinades a la personalitat de Trotski. Especialment rellevants i escandalosos són els casos de Natalia Sedova (segona esposa del revolucionari) i Larissa Reissner (periodista i revolucionària d’origen polonès).

Malgrat la insuficiència de les primeres mesures respecte la situació de la dona, això no impedí que algunes tinguessin un paper clau en la Revolució Russa. Larissa Reissner (apareguda en la fotografia) n'és un exemple. En la sèrie, les dones són usades constantment com a conquestes sexuals de Trotski. Font: Viquipèdia

Malgrat la insuficiència de les primeres mesures respecte la situació de la dona, això no impedí que algunes tinguessin un paper clau en la Revolució Russa. Larissa Reissner (en la fotografia) n’és un exemple. En la sèrie, les dones són usades constantment com a conquestes sexuals de Trotski. Font: Viquipèdia

En el cas de Sedova (1882-1962), la sèrie omet completament qualsevol pensament propi que pogués tenir sobre la Revolució i ignora tot el que relaciona amb els plantejaments que feu respecte a la cultura i el marxisme. En l’audiovisual, únicament té dues funcions: fer conèixer a Trotski la psicoanàlisi de Freud (que més tard ell fa servir per establir paral·lelismes grollers entre la virilitat dels revolucionaris i la fecunditat de la revolució), i més tard, per tenir els fills de Trotski. Un personatge que se’ns presenta al principi com una dona forta, va empetitint-se a mesura que avança la sèrie fins a convertir-se en una figura insignificant, totalment dependent del seu marit.

Trotski, el Batman del proletariat mundial, com el seu alter ego de DC Comics, també aconsegueix totes les dones que vol (o més). En el pitjor dels arquetips possibles, Trotski, justificant-se en un vague concepte de l’amor lliure, justifica les seves nombroses aventures extramatrimonials. Larissa Reissner (1895-1926) és una altra de les ‘conquestes’ del revolucionari rus. Per descomptat, la seva tasca com a periodista és amb prou feines esbossada (i subordinada a les ‘correccions’ de Trotski) i, per descomptat, ni s’esmenta que fou comissària de l’Exèrcit Roig, espia i una de les grans personalitats del partit bolxevic (al qual ingressà el 1918) i de la guerra civil russa de 1917-21. Únicament existeix per demostrar la virilitat de Trotski a partir del seu breu romanç (del qual, per cert, històricament no en tinc constància).

Una figura oblidada i maleïda, ara recuperada

Resumint. Res de nou en el front cultural. Trotski serà una sèrie perfecta per a aquells que vulguin reafirmar-se en la crueltat dels membres del partit bolxevic i de l’error històric que va significar la Revolució Russa i la creació de l’URSS. Però aquesta vegada no es fa a partir de les figures de Lenin i Stalin, les quals ja han estat àmpliament desacreditades per nombrosos intel·lectuals i tertulians d’un signe polític concret, sinó a partir d’un nou personatge: Lev Trotski.

No cal dulcificar (com s’acaba fent al final de la sèrie) la figura de Trotski. Cal analitzar històricament l’enorme repressió que exerciren els bolxevics durant la guerra civil russa (1917-21) i més tard, inclosa la concepció de l’ús del Terror roig i la militarització del treball que defensava Trotski… i el seu context històric. Cal recordar que els bolxevics no únicament hagueren de lluitar contra l’exèrcit blanc protsarista i els sabotatges, sinó també contra la intervenció (amb major o menor implicació) de quinze potències estrangeres que ajudaren a l’exèrcit blanc per tal d’aniquilar el nou poder soviètic… i que després caldria reconstruir el país després de nou anys de guerra (1914-23) que l’havien arrasat i sense que la tan esperada revolució mundial ocorregués.

Ai las… no deixa de ser una altra oportunitat perduda per parlar d’una personalitat excepcional i controvertida. Durant molts anys, la figura de Trotski va ser un tabú a l’URSS després de la victòria de Stalin; però va ser mirada amb simpaties per sectors revolucionaris d’Occident, que veien en ell (i en el maoisme) una alternativa als postulats oficials encartonats i burocratitzats de l’estalinisme. Una altra oportunitat perduda per explicar una època complexa i convulsa, per guanyar en matisos, enriquir el debat sobre 1917 i conèixer millor el passat.

No es tracta de menystenir la importància de Trotski. No debades, va ser un dels revolucionaris més influents del món, un dels protagonistes més destacats de les revolucions de 1905 i 1917, el creador de l’Exèrcit Roig i, fins a l’ascensió de Stalin, semblava el successor natural de Lenin. Només cal recordar que en el seu cèlebre Deu dies que sacsejaren el món, Reed fa 67 referències a Trotski, però únicament dues a Stalin.

És comprensible que per fer una minisèrie sobre un personatge tan llaminer com Trotski, s’obviïn discussions teòriques més pesades i se simplifiquin certs fets històrics, però explicar-ho tot basant-se en l’ego d’un individu (per molt important que sigui) no pot ser mai una alternativa vàlida.

Lenin i Trotski (al centre), durant la Revolució Russa. Font: Sin Permiso

Lenin i Trotski (al centre), en una imatge històrica de la Revolució Russa. Font: Sin Permiso