Una Edat Mitjana deformada a consciència: Monty Python - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Anglaterra. Any 932… o potser no. És molt difícil concretar o voler racionalitzar una obra dels Monty Phyton. El grup és l’autor d’alguns dels “sketches” i pel·lícules més famosos de la comèdia britànica (i, per extensió del món). Com ja és característic de les Illes, la història del seu país és sovint la base sobre la qual construeixen el seu humor. No són els únics. Altres sèries angleses com L’Escurçó Negre (doblada al català, on Joan Pera feia la veu d’Edmund “l’Escurçó Negre) també ho farien.

Ara bé, freqüentment, les referències i inspiracions històriques són ben sovint desordenades, barrejades i convenientment orquestrades. Un dels films més icònics de la banda és la famosa Monty Phyton and the Holy Grail (1975), doblada al castellà com a Los caballeros de la mesa cuadrada, i que parodia la llegenda del Rei Artús i els seus cavallers de la Taula Rodona… perdó, ara quadrada.    

La pel·lícula té molt poc a veure amb buscar un retrat realista de l’Anglaterra del segle X, però tampoc era l’objectiu dels genials còmics, molt possiblement. Tot i així, segurament, l’humor (gairebé sempre surrealista) i les situacions en què ens trobem a la pel·lícula farien gràcia fins i tot a la població del moment. A continuació, analitzem deu moments icònics de la pel·lícula i la seva inspiració històrica.

1. Literatura artúrica

Els personatges de la pel·lícula es basen en la llegenda del rei Artús i els cavallers de Camelot o de la Taula Rodona; així, trobem alguns dels personatges llegendaris: Artús, sir Bedever, sir Lancelot, sir Galahad i sir Robin. La llegenda, però, apareix desvirtuada a la pel·lícula, i l’exemple més evident és el seu títol: Els cavallers de la taula quadrada. Amb una visió quixotesca, els Monty Python presenten una sàtira del món cavalleresc caracteritzat per la valentia dels cavallers i l’assoliment de les seves escomeses sagrades i de l’amor cortès. De fet, cap de les missions en les quals s’aventuren resulten exitoses. Aquests aspectes desmitifiquen i burlen les novel·les cavalleresques, esdevenint així una paròdia de la llegenda i tradició artúriques.

2. Pagesos anarquistes i espases mullades

Quan el rei Artur pregunta a un camperol, a qui confon al principi amb una vella, de qui és un castell que hi ha a la vora i es presenta com a rei dels “bretons”, el camperol comença a criticar la seva preeminència social amb un discurs sobre la lluita de classes (el seu ascens s’ha fet sobre les espatlles de la classe treballadora) i l’imperialisme que perpetua les diferències de classe. Òbviament, aquest marc mental no existia al segle X, i els Monty Phyton fan avançar les idees anarcocomunistes que defensa el pagès, 900 anys abans que poguessin existir, ja que es desenvolupen en el marc de la societat industrial, i no en una de feudal.

Per altra banda, l’escena també es mofa de la legitimació medieval. El moment àlgid de l’escena arriba en el moment en què, preguntant per què és rei, Artur diu que ho és perquè la Dama del Llac li dóna una espasa que el legitima per governar. La resposta del pagès (la dona del qual es pensa que vivien en una “comunitat autònoma” i no en un regne) és una rèplica de racionalisme avançat al seu temps: “que una dona reparteixi espases mullades no pot ser la base de cap sistema de govern!”.

3. El Cavaller Negre

Potser l’escena més mítica del film: la lluita entre el rei Artús i el Príncep Negre, el qual va perdent extremitats a mesura que va lluitant amb el seu contrincant i es nega a admetre que ha perdut la batalla i els seus braços i cames. Però el personatge real del Cavaller Negre té una història ben diferent i no apareixeria fins ben bé 400 anys després del ‘temps històric’ del film.

El Cavaller Negre  fou en realitat Edward de Woodstock (1330-76), el Príncep Negre (sobrenom que es guanyà pel color de la seva armadura i per ser el príncep hereu de la corona anglesa). Fill d’Eduard III (1327-77), va ser un comandant experimentat i molt eficaç durant els primers anys de la Guerra dels Cent Anys, entre Anglaterra i França, malgrat que els seus èxits tenien sovint com a conseqüència la brutalitat i la massacre (ambdues ben documentades) contra la població civil francesa. Va morir de disenteria el 1376 i la seva armadura encara es conserva. A tall d’anècdota local, va conxorxar-se amb Jaume IV de Mallorca-Rosselló (1349-75) per intentar fer fora el rei que havia reunificat els dominis de la Corona d’Aragó: Pere el Cerimoniós (1336-87). 

Edward de Woodstock (Font: Wikimedia Commons)

4. És una bruixa!

L’escena de la bruixa és una altra de les escenes més icòniques de la pel·lícula. Reflecteix el fenomen de la caça de bruixes, iniciat a finals del segle XV i generalitzat a l’Edat Moderna. Les acusacions de bruixeria, com es veu a la pel·lícula, solien venir dels mateixos habitants dels pobles i requeien sobre dones de condició més marginada: viudes, estrangeres, pobres, solteres… Sovint, eren acusades de comportaments “fora del normal”, de tenir certes marques a la pell o de realitzar activitats sacrílegues (a la pel·lícula un home diu que va ser convertit en grill). Les acusacions molts cops eren inventades o fruit de la paranoia col·lectiva, tal com apareix a l’escena quan es pregunta als habitants com saben que és un bruixa i ells responen que “se li nota”, a més d’haver disfressat de bruixa la dona en qüestió. 

Les dones acusades de bruixeria tampoc tenien dret a defensar-se als judicis i eren les autoritats locals les que decidien la resolució de l’acusació, com fa Bedever. La crema de bruixes, però, va ser un acte molt minoritari, ja que només podia ser autoritzat per un tribunal eclesiàstic.

Sobre la cacera de bruixes a Catalunya, Ab Origine entrevistà al Doctor Pau Castell.

5. La llegenda del Sant Greal

La Llegenda del Sant Greal és una de les més icòniques de tota la cultura occidental. Barrejant tradicions germàniques, llegendes artúriques i informacions bíbliques, el Sant Grial (identificat, segons les versions de la narració amb el Sant Calze de l’Últim Sopar i on Josep d’Arimatea hauria recollit la sang de Crist durant la seva crucifixió) atorga a aquell qui begui d’ell la vida eterna. En les llegendes artúriques, Artús i els seus cavallers reben de Déu la sagrada missió de buscar-lo. Tot i que sabem, gràcies a la pel·lícula d’Indiana Jones i l’última croada, que el Grial està fet de fusta.

Lluny de ser una fantasia per a molts, la recerca del Sant Grial a Terra Santa, així com la de moltes altres relíquies durant l’època de les Croades, va ser un objecte llargament cobejat i buscat. A tal punt, que encara avui dia moltes novel·les, pel·lícules i sèries d’època, segueixen fent perviure el mite.

Detall d’un sepulcre a l’església de Santa María de la Blanca, on es veuen cavallers templaris, una orde popularment associada al Sant Grial. Font: Wikimedia Commons

6. Culs que toquen trompetes

Entre escena i escena veiem il·lustracions animades de manuscrits. Una d’elles són culs que toquen trompetes. Tot i semblar un absurd element més del món “Monty-Pythonià”, la realitat és que apareix en molts manuscrits. Les il·lustracions als manuscrits i llibres medievals, també anomenades marginalia, es feien amb objectius diversos: eliminar l’horror vacui dels marges dels fulls, decorar, aclarir o comentar el text… Sovint, hi trobem escenes escatològiques, sexualment explícites o de burla i crítica social. 

Però què es pretenia amb la imatge d’homes tocant trompetes i flautes amb el cul? Potser el seu contingut feia referència a l’alimentació (com apunta Gunnar Tilander, en italià vulgar el verb trombettare o sonare la trombetta vol dir tirar-se pets, paraula que juga amb l’instrument de trompeta), potser l’objectiu era purament satíric i de crítica social com habitualment passava (s’ha de tenir en compte que el principal objecte de burla de l’època eren els nus corporals), o potser expressaven una disconformitat amb el que s’estava explicant al text. A la Divina Comèdia (una obra que reflecteix l’imaginari medieval i que, a la vegada, el marcarà a partir de la seva publicació el segle XIV) un dimoni s’acomiada de Dante i Virgili i els dimonis tocant una trompeta amb el cul com a signe de mofa, acte que podria explicar un altre objectiu d’aquesta imatge il·lustrada.

7. El conill de Troia

Després de patir una humiliant derrota contra els odiosos francesos, els cavallers de la Taula Quadrada ideen un pla: construir un conill gegant que amagui els cavallers a dintre i, una vegada arribi la nit, puguin baixar i vèncer els francesos per l’efecte sorpresa. Efectivament, us deu sonar perquè aquest va ser el mateix estratagema que maquinà Ulisses per entrar a la ciutat de Troia, però amb un cavall, en lloc d’un conill. Un pla certament astut, llàstima que els cavallers no pensessin en el petit detall de ficar-hi algú dintre… i que els francesos, en lloc de quedar-se el conill, decideixen disparar-lo amb una catapulta.

8. El conill assassí de la cova de Caerbannog

Miniatura medieval d’un conill violent atacant un home (Smithfield Decretals, BL, Royal 10 E IV, f. 61v – detall) (Font: Wikimedia Commons)

La presència d’animals és molt freqüent a les marginalia dels textos medievals. Iconogràficament, a l’Edat Mitjana eren associats a la fecunditat, fertilitat i sexualitat, aspectes que els van portar a ser relacionats amb la luxúria i el pecat carnal. D’altra banda, però, també s’associaven a la puresa, la indefensió i la covardia, ja que eren un freqüent objectiu de caça. Així doncs, a la pel·lícula veiem el conill blanc de la cova Caerbannog i la primera reacció és dubtar del poder agressiu de l’animal. El conill, però, ataca de cops els cavallers; de la mateixa manera apareixen als marginalia. L’objectiu d’aquestes escenes era recrear situacions invertides a la realitat per fer-ne sàtira i grolleria. D’aquesta manera, veiem indefensos conills caçant i atacant humans, creant així una situació satírica inversa. Els conills en escenes violentes també podien fer burla de la covarida del personatge (un cavaller, per exemple) al qual es fa referència al manuscrit. D’altra banda, segons Serrahima Balius, les llebres es van associar a bruixes transformades, cosa que representaria una escena de pecat. Sigui com sigui, l’escena del conill assassí ens porta a un món surrealista, satíric i invers a la realitat i també mostra la covardia dels cavallers de la Taula Rodona, talment com si d’un manuscrit animat es tractés.

9. Pie Jesus Domine, Dona eis Requiem

El cant dels monjos que apareixen al llarg del film diu: “Pie Jesus Domine, Dona eis Requiem”, que significa “Pietós Jesús, dóna’ls el descans”. Aquest és un fragment del Dies Irae, composició de cant gregorià (anomenada seqüència gregoriana) creada al segle XIII però reinventada al llarg de la història i que versa sobre el Judici Final. És cantada al Rèquiem o Missa de Difunts. La composició tingué el seu auge  al segle XIV, ja que fou un segle de greus fenòmens naturals, crisis econòmiques, pandèmies… associats a la ira divina, motiu pel qual la idea del mal arrelà amb més força a la mentalitat col·lectiva. D’aquesta manera, els predicadors cridaven a la conversió, la idea d’aconseguir la salvació era més àlgida, es promovien accions locals per fugir dels pecats i aplacar la ira de Déu… I la composició que fa referència a aquesta ira divina és Dies Irae. Un cop aplacada la ira, les seves conseqüències com la marginalitat social, la pobresa, la fam, les malalties, etc., s’acabarien. Així doncs, el primer cop que apareixen monjos entonant aquest cant, els veiem rodejats de pobresa i, a la següent escena, de cadàvers. També s’auto castiguen donant-se cops al cap amb unes fustes, com els actes de penitència que es feien al segle XIV, per aplacar la ira divina.

Orb reial britànic. Font: Wikimedia Commons

10. La Santa Granada d’Antioquia: una joia reial que explota

La Santa Granada d’Antioquia és l’arma amb la qual els cavallers acaben vencent el temible Conill caníbal de Caerbannog. Malgrat la complexitat i reiteracions de les seves instruccions, funciona com una granada normal: es treu l’anella i es llança contra el seu objectiu, explotant. La Santa Granada és gairebé una rèplica de l’orb reial britànic, una de les joies de la Corona anglesa. Que la seva denominació d’origen sigui Antioquia podria ser una referència a les relíquies sagrades que els croats portaren del Pròxim Orient entre els segles XI-XIII.

En qualsevol cas, l’ús d’armes amb pólvora encara no existia en aquella època. La primera recepta per obtenir aquest material data del 1040, a la Xina; i els seus primers usos militars podrien datar el 1132. Entre els segles XII-XV, en qualsevol cas, les aplicacions militars de la pólvora s’anaren perfeccionant a l’est asiàtic. Paral·lelament, el seu potencial s’anà estenent arreu del món conegut, particularment a Europa, on l’ús dels canons començà a generalitzar-se a la segona meitat del segle XIV i es normalitzà durant el XV. A casa nostra, el rei Pere el Cerimoniós en descobrí la seva importància quan la seva armada pogué rebutjar el setge naval de Barcelona, per part del rei castellà Pere el Cruel (1350-69), gràcies a l’ús d’una bombarda.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>