Primer pla dels dos protagonistes: Antonietta i Gabriele. Font: Wiquipedia

Primer pla dels dos protagonistes: Antonietta i Gabriele. Font: Wiquipedia

No és el llogater del sisè qui és antifeixista. És el feixisme qui és l’anti-llogater del sisè. Amb aquesta frase, de les més rememorades de la història del cinema, Ettore Scola posa la cirereta sobre el pastís en la seva pel·lícula ”Una giornata particolare”, estrenada ara fa exactes 40 anys. En aquest film Scola ens presenta un breu però substancial retrat d’un dia, tal i com proclama el títol, particular. I és que no n’hi ha per menys: la pel·lícula s’ambienta a 8 de maig de 1938, dia en què el Führer alemany Adolf Hitler fa una visita especial a Benito Mussolini, qui al mateix any celebrava els 16 de mandat.

Al llarg d’aquest dia, en què gran part de la població surt als carrers a participar a les mobilitzacions de benvinguda, les vides d’Antonietta —dona confinada a la cura de la llar per la doctrina Mussoliniana— i Gabriele —locutor de ràdio que per la seva condició d’homosexual és perseguit i rebutjat— s’entrecreuen en un relat circular en que, al final del dia, el petit estat d’excepció que provoquen dins els seus habitatges torna a sucumbir al pes de la rutina: Antonietta segueix enrocada en el paper d’àngel de la llar i Gabriele es veu abocat al destí que li guarda el règim.

Acompanyant aquest relat, que se’ns planteja com a excurs condemnat a tornar al pes de la normalitat mussoliniana, ens segueix la retransmissió constant i en directe de la visita de Hitler, que juga el paper d’element simbòlic de la invasió de la oficialitat en la totalitat de la vida privada: no perquè sí hom definiria l’Estat Total com a ”dominació mai satisfeta sobre la vida”.

Retrat del model familiar mussolinià. La dona (en aquest cas Antonietta) era l'encarregada de garantir l'aparició del Nou Home Feixista. Font: respvblicarestitvta.blogspot.com

Retrat del model familiar mussolinià. La dona (en aquest cas Antonietta) era l’encarregada de garantir l’aparició del Nou Home Feixista. Font: respvblicarestitvta.blogspot.com

La virtut que té aquest film va més enllà de mostrar-nos la realitat del dia a dia o la vida dins la Itàlia feixista. El tractament que es dóna a l’experiència local, particular i subjectivada en els dos protagonistes ens permet entroncar amb un debat que, des d’un punt de vista molt més governamental i/o generalista no ens apareixeria amb facilitat: la pregunta per la substància del feixisme. La pregunta, en altres paraules, sobre si el feixisme italià només va ser antipartit i antimoviment, fruit de la necessitat d’acció pura —en paraules de Mussolini— o, en cas contrari, va representar l’aplicació aferrissada d’un programa polític propi que, en comptes d’omplir-se de la força de negació que assenyalen autors com Norberto Bobbio, hauria estat capaç de crear el seu propi horitzó i suport de masses. Això és així perquè el paper que es dóna a l’instant i a la simbologia dels petits actes al llarg del film ens exemplifica perfectament la càrrega substantiva de les societats feixistes, que se’ns mostra més diàfana com més allunyada de la retòrica oficial, carregada d’equívocs i apel·lacions a l’antiideologia que identifiquen alguns autors. Dins aquest plantejament simbòlic la pel·lícula ens brinda un dels elements més importants per a arribar a enmarcar, en un aspecte concret, la pregunta sobre la cultura política italiana en època de Mussolini: la recepció de Hitler és un bany de masses, un enquadrament brutal de la població, un fet que reclama l’atenció de gairebé tots els ciutadans que no tenen un paper central en la pel·lícula. Ara bé, aquest interès és genuí —i per tant el feixisme va crear efectivament una cultura política— o, al contrari, respon a una mescla de por, estat policial i coacció? —que implicaria la incapacitat per a arrelar en la cultura política.

Pel politòleg i filòsof italià Norberto Bobbio la resposta a aquesta pregunta és clara: el feixisme italià, tot i la seva relativa durada al poder, no va ser capaç de crear una cultura política pròpia —entesa com a pràctiques polítiques comunes en una societat que quallen i es tornen històricament rellevants. Després de tot, no va tenir un pensament original en cap de les seves facetes i gairebé tota la construcció ideològica hauria estat un refregit, en paraules de Bobbio, d’elements preexistents. Això no seria massa revelador si no anés lligat a que, pel que fa al marc conceptual del règim, es seguiria movent en la profunda persistència de la cultura política liberal i la permeabilitat a les idees, també liberals, de la Europa encara no feixistitzada —vegi’s el debat entre Benedetto Croce i Giulio Einaudi sobre liberalisme i ”liberisme”, de gran volada en plena època feixista. L’element de la producció intel·lectual és essencial per a veure que el règim Mussolinià, que intentava prendre partit de totes les esferes —públiques o privades— de la societat, només va arribar a dominar el pensament d’un ideòleg, Giovanni Gentile, que a la seva mort a 1944 va provocar la gairebé total defunció dels corrents intel·lectuals feixistes. De fet, dins les revistes acadèmiques de filosofia i teoria política s’observa que, de la deriva de l”’Estat Total” legitimat per se a tota actuació, entès com a font de legitimitat, es va anar migrant el Subjecte de dret a altres elements que no eren l’Estat ni la figura del Dictador, i tot això en ple govern Mussolinià.

El que no nega Bobbio és que el govern italià va fer esforços per crear una cultura política alternativa i ben arrelada, però no se’n va sortir. De fet, la gran ostentació pública, els actes i símbols de consens i les mobilitzacions en masse com la rebuda a Hitler, no serien més que fruit de dos elements, que Bobbio cita així: per una banda l”’existència d’un estat policial i la por a caure en desgràcia” i, per l’altre, ”falta de sinceritat, per la hipocresia conscient, per l’exhibició ostentosa de fidelitat als principis del règim”.

Emanuele, marit d'Antonietta, portant al cim de les espatlles el seu fill fins a la concentració. Font: avenger-in-time.blogspot.com

Emanuele, marit d’Antonietta, portant al cim de les espatlles el seu fill fins a la concentració. Font: avenger-in-time.blogspot.com

Tot el contrari ens assenyala la tesi d’Emilio Gentile, deixeble directe de De Felice, que apunta a l’èxit i efectiva creació d’una cultura política feixista. Gentile no dubta en afirmar que al desè aniversari de la instauració del règim, l’any 1932, Mussolini ja havia aconseguit donar una imatge de solidesa ”mantenint a les masses en un estat de mobilització emotiva permanent a través de mites i cerimònies col·lectives”. Això no seria més que el preludi de la creació de l’anomenat Minculpop, Ministerio della cultura popolare, que a 1937 seria el principal i efectivíssim òrgan coordinador del consens i la feixistització de la població. Amb una política cultural carregada de subvencions a artistes i intel·lectuals, mitjans per a l’enaltiment carismàtic del Duce, control de l’aparell docent des dels alts quadres del partit únic —el PNF— i, sobretot, amb l’inici de la feixistització des de la tendra edat de 6 anys —a través de la Opera Nazionale Balilla—, s’aconseguiria crear àmplies capes socials al servei del govern i amb un ”acord” no donat de manera tàcita, sinó de manera positiva i ben visible, amb recorrents mobilitzacions i el culte polític secular que assenyalen alguns autors. En el cas concret de la producció intel·lectual, que ja hem vist que pren un paper fonamental en la tesi de Bobbio, Gentile assenyala que la existència i publicació de tesis liberals o  d’orientació política alternativa a la feixista era permesa, recorrent i fins i tot contemplada pel règim per tal d”’evitar els efectes contraproduents d’un excés de propaganda política en una massa ja exposada a la constant pedagogia totalitària d’altres institucions del règim i, en concret, a la litúrgia política”.

Així doncs, acabem d’assistir a un xoc total entre dues de les tesis que, si bé ressenyades de manera potser massa breu, han resultat ser de les de major importància en la historiografia al voltant del feixisme italià. L’una ens parla d’una feixistització feble, de tipus superficial, que no va arribar a dominar el caràcter d’un país però que, al contrari, sí que hauria creat escola al obrir una de les majors caixes de trons del segle XX. L’altra, de forma oposada, ens parla d’un règim que amb la mescla d’eficiència i grans dosis de propaganda hauria penetrat profundament en la societat italiana.

En qualsevol cas, serveixi l’exemple del film que ens ocupa, ”Una giornata particolare”, per a tenir clar i retenir a la memòria que recolzem la tesi que recolzem, la mascota de Mussolini, una lleona domesticada, portava per nom ”Itàlia”.

Mussolini amb la seva lleona, Itàlia. Font: retinaproject.be

Mussolini amb la seva lleona, Itàlia. Font: retinaproject.be