El 5 de març de 1953, Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili (més conegut com a Ióssif Stalin) no només va morir, sinó que va deixar vacant el tron de ferro soviètic. D’ençà que havia començat el seu ascens al poder el 1922 (quan aconseguí la secretaria general del Partit Bolxevic), Stalin s’havia anat fent l’amo absolut de la Rússia soviètica, a mesura que va aconseguir imposar la seva successió a base de purgues i anà instal·lant una dictadura de partit únic caracteritzada, entre altres, pel culte a la seva personalitat, el desig de convertir la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) en una potència mundial i per una repressió especialment dura i sagnant que deixà un llegat de milions de morts.

Portada del còmic "La muerte de Stalin". Font: Norma Editorial

Portada del còmic “La muerte de Stalin”. Font: Norma Editorial

Ja fa temps que l’URSS exerceix una forta atracció per al públic occidental, aquell que formava part del bloc que va guanyar la Guerra Freda. Entre el 2013 i el 2018, la sèrie de televisió The americans, que narrava la vida d’una parella d’espies soviètics als Estats Units, va obtenir unes exitoses quotes d’audiència. Un dels fets més interessants d’aquesta sèrie és l’abandonament del maniqueisme, el simplisme i la demonització que durant dècades va caracteritzar el discurs ianqui sobre els soviètics. Es pot entreveure, fins i tot, una certa admiració per a aquests abnegats agents al servei d’una pàtria dura freda i no sempre agraïda, i també per als més veterans, el caràcter dels quals es va forjar en les penúries i en la duresa de Stalingrad o la postguerra. El sistema capitalista rendibilitza fins i tot els seus antics enemics.

Entre el 2010 i el 2012, Fabien Nury (autor també del conegut Érase una vez en Francia) i el dibuixant Thierry Robin presentaren al públic dos volums d’una obra coneguda com a La muerte de Stalin (Norma Editorial, 2016). Es tractava d’un còmic que va tenir una notable repercussió i que narra la successió de Stalin a partir del 2 de març de 1953, quan patí un ictus que li deixà mig cos paralitzat (que l’acabaria duent a la mort el 5 de març) i s’albirava el final d’una època.

Cinc anys després, Armando Ianucci va estrenar una comèdia cinematogràfica adaptant la novel·la gràfica. Així doncs, Ianucci va decidir transformar un còmic dramàtic en una brillant comèdia audiovisual, però va decidir conservar el nom de l’obra. El britànic té una àmplia experiència i una sensibilitat especial per a fer sàtira política. Cal recordar que és autor de les excel·lents The thick of itIn the Loop o Veep. Totes elles excel·lents mostres del millor humor britànic: diàlegs intel·ligents i subtils, incisió, ironia, sarcasme i alguna escena moguda. Malgrat la premissa general que ens avisa de la menor qualitat de les adaptacions cinematogràfiques, aquesta vegada cal assenyalar que el film és una excepció: una digníssima adaptació del còmic, al mateix temps que busca imprimir-li un caràcter totalment diferent.

Ja sigui des d’una perspectiva dramàtica (en el cas del còmic) o des d’una comèdia, La muerte de Stalin retrata l’acarnissada lluita que va haver-hi entre els membres del cercle més proper a Stalin per a succeir-lo en el tron de ferro soviètic. I, com diria Cersei Lannister en aquella famosa sèrie, quan es juga al joc de trons, “o guanyes o mors”.

El còmic en el qual es basa la pel·lícula és molt més dramàtic i cru. Font: El Nacional.cat

El còmic en el qual es basa la pel·lícula és molt més dramàtic i cru. Font: El Nacional.cat

Malgrat que el XIX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica (octubre de 1952) havia disposat algunes mesures encaminades a repartir una mica més el poder (com ara abolint el càrrec de secretari general i substituint-lo per una sèrie de primers secretaris) i a rejovenir la direcció del partit, el poder de Stalin continuava sent el principal i més important. Aquests factors són obviats en les dues obres esmentades i amaguen el fet que en els últims mesos de la seva vida, Stalin havia començat a iniciar un procés de decadència física i mental que el feia cada vegada més aliè a la realitat del país que dirigia.

Tant en el còmic com en la pel·lícula, se’ns presenta un Stalin encara lúcidament cruel; un Stalin fortament lligat al seu cercle de col·laboradors més íntim, els quals són, al film, amics seus (quelcom que té la seva base històrica). Així i tot, la proximitat al poder absolut és una cosa perillosa. La concentració del poder en mans d’una sola persona fa major la indefensió dels seus col·laboradors més propers (KhrushovBeriaKaganovichBulganin, Molotov, MalenkovMikoyan) per l’absència de contrapoders a la voluntat del líder, convertint-los en enemics amb una rapidesa i facilitat extraordinàries… i en última instància, susceptibles de ser executats en qualsevol moment. La sistematització del terror, la violència estatal, la mort i la veneració/por vers el camarada Stalin impregnen la quotidianitat de les vides de tots els habitants de l’URSS. Des del director de l’emissora de ràdio de Moscou fins al ministre d’afers exteriors.

Seran tots aquells que estaven més pròxims a Stalin els que iniciaren una guerra per les despulles del poder. La direcció col·legiada del Comitè Central del partit comunista (màxim òrgan de decisió) amaga una batalla entre els integrants d’aquest, entre els quals destaquen ràpidament dues figures: Lavrenti Béria (1899-1953) i Nikita Khruschov (1894-1971). El primer, millor posicionat que el darrer en la carrera successòria, controla l’aparell de seguretat de l’estat soviètic; i això implica un coneixement de les clavegueres i secrets més profunds del deep state i dels seus col·laboradors i el control de més d’1.000.000 d’homes del temible Comissionat del Poble d’Afers Interns (NKVD), la policia secreta de l’URSS. La gran arma de Béria, tant al còmic com en la novel·la gràfica, serà la informació, les llistes de les purgues i el NKVD. Per aquest motiu, apareix sempre amb quaderns, llistes o qualsevol altra evidència documental. Per descomptat, el control dels ressorts del poder s’exerceix pensant més en les seves ambicions personals que amb el benestar del poble soviètic.

L'aparent cordialitat entre els integrants del cercle íntim de Stalin amaga una sagnant lluita per la seva successió. Font: Chicago Reader

L’aparent cordialitat entre els integrants del cercle íntim de Stalin amaga una sagnant lluita per la seva successió. Font: Chicago Reader

Si a la pel·lícula la mort del dictador és rebuda entre els seus acòlits com una tragèdia (accentuant encara més el patetisme i dependència dels personatges), al còmic aquests es prenen la mort del big fella amb major fredor i essent més calculadors. Segurament, el còmic s’acosta més a la realitat del que realment va passar.

Un any abans de la seva mort, el 1952, Ióssif Stalin havia començat una nova onada de purgues que portaren a 28.000 persones als gulags o a ser executats. Si bé aquestes xifres són sensiblement inferiors a les realitzades el 1937 (on Béria hi tingué una participació essencial), quan es condemnaren a 790.700 persones per crims polítics, aquella vegada la purga va ser molt més selectiva i orientada contra certs dirigents de l’estat i del partit. Podria això explicar les confuses jornades que es van succeir després del 2 de març de 1953, quan Stalin va patir l’ictus i es va dilatar en excés la vinguda d’un metge per a poder curar el dictador? Malgrat que no existeixi documentació que pugui acreditar-ho completament, no és desgavellat pensar que el cercle més pròxim de Stalin va procrastinar algunes decisions clau amb l’esperança que el georgià morís, ja que se sentien amenaçats per una nova purga dirigida a ells. Això queda ben exemplificat en el moment en què es descobreix que Stalin posa al mateix Molotov (ministre d’afers exteriors) en una llista de purgues… si bé se salva per la mort de Stalin i la necessitat de Béria de tenir-lo al seu costat per a assegurar-se la successió; demostrant també com l’atzar o el capritx d’uns pocs tenen una influència desproporcionada en el funcionament de l’estat. Per contra, al film, la dificultat de trobar un metge per a Stalin s’explica més per la gran purga que s’havia comès contra molts doctors (molts dels quals jueus) que havien sigut acusats d’una fantasmagòrica conspiració (“la conjura dels metges jueus” de 1952) que els portà als gulags o a ser executats.

Des d’un primer moment, als còmics i al film, Béria sembla l’home fort de la successió i és el que començarà a moure primer (i més descaradament) les peces de la successió de Stalin. Serà també qui serà més conscient de la naturalesa fratricida de tot el procés i, per tant, qui tingui menys remordiments a l’hora de jugar brut contra els seus companys. Els seus pocs escrúpols, la seva set de poder i la brutalitat del seu caràcter són fets que en principi l’haurien d’ajudar en la seva carrera contra els seus camarades.

Contra aquest perfil més agressiu, es contraposa el caràcter més ‘humà’ de Khruschov, a qui es retrata (especialment a la pel·lícula) com a l’home polítici qui està disposat a emprendre una sèrie de reformes liberalitzadores que relaxés l’ambient opressiu a l’URSS; unes mesures que Béria només vol aplicar per oportunisme polític i guanyar-se el favor de la nació. Tota simpatia que puguem sentir per Khruschov i el seu programa polític queden fortament matisats tan bon punt ens assabentem del seu passat i per les conspiracions que duu a terme per a donar un cop d’estat que s’endugui per endavant a Béria. Doncs serà només a través d’una conxorxa amb el cap suprem de les forces soviètiques, el general Júkov (1896-1974), que Khruschov podrà acabar amb Béria i les seves dues passes per endavant, mitjançant una paròdia judicial i una posterior execució… tal com el mateix Béria reconeix haver fet tantes vegades.

El triomf final de Khruschov sobre Béria pot tenir lloc gràcies a la conxorxa que trama amb el cap de l'exèrcit soviètic, el general Júkov. Font: La Muerte de Stalin

El triomf final de Khruschov sobre Béria pot tenir lloc gràcies a la conxorxa que trama amb el cap de l’exèrcit soviètic, el general Júkov. Font: Avalon

Malgrat el quasi absolut protagonisme de Béria al còmic (al film es potencia molt més la figura de Khruschov -interpretat per un genial Steve Buscemi– i es dóna més veu als altres), La muerte de Stalin és prou incisiva per a fer-nos entendre el tètric passat de tots els homes de Stalin. Molt clar queda en el moment del film en el qual Béria és acusat pels seus companys pels 1500 morts causats per la NKVD per una contenció de masses mal efectuada, i aquest els hi comença a recriminar el seu passat i totes les atrocitats que cometeren per a arribar al poder.

Perquè un dels grans encerts d’aquesta obra és la capacitat que ha tingut per mostrar-nos la naturalesa del règim dictatorial de Stalin: la repressió, la delació, el fet de desviar les responsabilitats per a preservar la mateixa existència, l’ús del terror estatal, el poder exercit de manera abusiva… ja sigui des d’una manera més dramàtica o mitjançant la sàtira, els lectors/espectadors de La muerte de Stalin trobaran una magnífica obra per a reflexionar i endinsar-se en un període de transició (el “desglaç”) en la història de l’URSS. Una transició molt ràpida, eficaç i cruenta, com demostra l’escena del saqueig de la datxa de Stalin. Una successió soviètica.