Vacas, viatge a l’estranyesa - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Vacas de Julio Medem és una de les millors òperes primes de la història del cinema espanyol. Escrita pel mateix Medem en companyia del mestre Michel Gaztambide (guionista fonamental), la cinta aborda el període de la història basca comprès entre 1875 i 1936. La cinta proposa una estructura episòdica; són quatre parts unides per un seguit de curiosíssimes el·lipsis. Ja ho deia Robert Bresson, que l’el·lipsi és la poesia en el cinema. En aquest sentit Medem i Gaztambide es van tirar a la piscina quan van decidir dissenyar aquest enginy, que té tant de fascinant com d’estrambòtic.

La cinta narra les desavinences entre dues famílies d’aizkolaris a través tres generacions. L’antipatia i la rivalitat que les uneixen al principi del relat acaben derivant, a causa de la manca de comunicació, en un odi visceral. En una decisió de càsting força arriscada, l’equip creatiu va decidir que fossin els mateixos dos actors (Carmelo Gómez i Kandido Uranga) els qui interpretessin als hereus de les dues famílies a través de les diferents generacions. Aquesta decisió sense dubte ajuda a crear aquesta sensació tant desassossegant que les disputes i els odis del passat es transmeten amb virulència a través del temps. En cert sentit, podríem dir que és precisament l’amor l’únic contrapunt a la violència que ronda els personatges.

El vertader motor de la trama en aquest sentit són les “shakespearianes” relacions amoroses que s’estableixen entre els personatges de les dues famílies. Són relacions que no compten amb el vist-i-blau dels caps de família (primer de la matriarca i després del germà), per tant s’han de mantenir en secret. Aquesta rigidesa sempre ha estat més present en l’àmbit rural, on els mecanismes de control exercits pels pater/mater familias són difícils d’esquivar. Quan aquestes relacions desemboquen en l’embaràs de la Catalina (Ana Torrent), aquesta ha de criar el bastard en una certa ignomínia, menystinguda fins i tot pels seus.

Des del punt de vista estrictament cinematogràfic Vacas no és una pel·lícula perfecta: hi ha personatges desdibuixats, un lirisme a voltes forçat i un cert maniqueisme argumental. Fins i tot es podria argüir que té buits importants en la construcció de personatges, sobretot pel que fa a la Madalén, la mare del personatge de l’Emma Suárez, que directament ni se’ns presenta tot, i sortir de fons en la majoria de les escenes. Malgrat això, el poder de les imatges és tal que l’espectador no pot més que obrir la boca i gaudir de l’estranya cosmogonia que desfila per la pantalla. Vacas és una pel·lícula que es degusta amb els sentits i que se serveix de la narrativa de les emocions; els seus fotogrames busquen per sobre de tot el lirisme a través de la posada en escena, arraconant sovint l’esquadra i el cartabó.

 

 Militars carlistes. Font: Wikimedia Commons

Importància de la simbologia

Agradi o no, Medem és un director de símbols. Les seves imatges no només busquen el plaer estètic sinó que també conviden a la reflexió. En definitiva, l’autor compta amb la participació activa de l’espectador per tal d’omplir els buits de la història. Cal matisar ja d’entrada que Medem no sempre aconsegueix arribar a bon port, i que moltes de les seves pel·lícules es perden en terrenys molt estranys, fins al punt d’arribar a generar certa incomoditat. El que en unes ocasions resulta poètic pot esdevenir vulgar en altres contexts. La bellesa poètica de les vaques arbitrant el pas del temps pot quedar eclipsada en qüestió de segons per una estella caient al ventre d’una dona que està embarassada.

Deixant de banda les dues grans imatges del film, la dels aizkolaris enfrontats i la de les vaques, Medem intenta transportar-nos al seu món a través d’un seguit de petites disrupcions de la realitat. L’element que en l’àmbit personal em desperta més curiositat és aquell tronc que sembla brotar del cor de la terra i que tan inquietant es torna quan el Peru s’imagina que dins seu hi ha la seva mare esquarterada. La imatge del tronc farcit d’ombres tanca de fet la pel·lícula sense que acabem de comprendre quin tipus de màgia o superstició s’hi amaga.

 

 Aizkolari. Foto: Wikimedia Commons

Problemes històrics

Ja se sap que quan es tracta amb allò oníric, amb material que transpira cinema per totes bandes, un no pot o almenys no ha de pretendre fer quadrar el cercle. Pecant una mica de presentista, si un segueix la trajectòria posterior de Medem, es pot deduir fàcilment que el rigor històric no és una qüestió que l’obsessioni. Malgrat aquesta llibertat creativa, el film ens presenta els estralls derivats dels conflictes bèl·lics amb una cruesa que difícilment pot ser contestada. La imatge dels cadàvers apilats damunt del carro, o la dels nens que jauen morts entre soldats que bromegen són difícils d’oblidar. Naturalment hi ha petites incoherències, com el fet que les trinxeres exposades al film no s’acaben de correspondre amb les de la guerra carlina (problema que van salvar amb una cuidada planificació) o que els cossos apareguessin totalment despullats quan normalment se’ls hi deixava posada la roba interior. Però aquestes petites incoherències no trenquen en cap moment l’influx que crea la pel·lícula, perquè en el fons aquesta és un exercici de microhistòria, que pretén abastar el cosmos vasc a partir d’una petita història de rivalitat entre veïns.

Sabent (perquè així ho ha manifestat el mateix Gaztambide) que el film buscava originalment subratllar aquesta idea que la violència sempre ha estat latent a Euskadi (i fer una rima amb el present de la producció, on ETA estava en plena forma), és interessant constatar com la cinta utilitza la mateixa idea de la competició entre aizkolari per mantenir viva aquesta sensació de treva armada. Per donar una mica de context, aquestes competicions, que tenim datades del segle XIX, provenen originalment de les campanyes d’explotació forestal. El que en principi era una tasca rutinària (dura, però rutinària) va acabar derivant en un divertimento que guanyaria força importància a partir de començaments del segle XX. Avui en dia és una pràctica que encara té un fort seguiment tant al País Basc com a Navarra, comptant també amb el suport de les institucions, que organitzen diversos tornejos com el famós Urrezko aizkora (literalment “destral d’or”).

Com a curiositat, el mateix Julio Medem va emprar algunes de les imatges dels aizkolaris gravades a Vacas per col·locar-les en forma d’inserts en el seu documental de l’any 2003, La pelota vasca, la piel contra la piedra. En aquest documental, en què a través d’un espectre bastant ample de testimonis s’aborda el conflicte basc, Medem va recollir precisament algunes idees que no havia pogut explorar a Vacas. Així doncs, i a tall de conclusió, ens trobem que vint-i-nou anys de la seva estrena, la cinta de Medem es manté en plena forma. L’estrany viatge dels protagonistes a través del tamisatge de la violència estructural culmina en el més absolut deliri, i això resulta fascinant i desconcertant al mateix temps.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>