Ha saltat la polèmica. El candidat més ben posicionat per a liderar el Partit Republicà en la cursa a la presidència dels Estats Units és un milionari racista. Donald Trump diu coses com: “Demano el bloqueig complet i total a l’entrada de musulmans als EUA”, “Mèxic ens envia a la gent que té problemes, que porta drogues, crim i que són violadors”, per després concloure: “Un mur a la frontera amb Mèxic ens estalviaria molts problemes”. Tots estem d’acord en que allò que preocupa no és el personatge sinó el fenomen que hi ha al darrere. Arribats a aquest punt ens preguntem: Pot la història explicar el fenomen Donald Trump? Ras i curt: No. Per a explicar aquest fet necessitaríem la col·laboració de bona part de les disciplines socials: antropologia, politicologia, sociologia…  No és objecte de la història explicar el present sinó el passat.  En aquest article ens limitarem a gratar el passat cercant les arrels del que en el fons, és un repunt de la xenofòbia en una part de la societat nord-americana.

***

Els Estats Units són un país d’immigrants i sempre ho ha sigut. L’any 1782, J. Hector St. John Crèvecour, un immigrant francès arribat a Amèrica, es preguntava en plena Guerra de la Independència: “Què és doncs ser nord-americà, aquest home nou?” I es responia: “Una estranya barreja de sangs com no es troba en cap altre país”. És sabut que els americans van comptar amb ajuda estrangera durant el procés d’independència. El que no és tant conegut -perquè el mite ho oculta- és que aquesta ajuda responia a motivacions geopolítiques. El cert és, que a ulls de la immensa majoria d’europeus aquell procés era una aberració. Les colònies americanes no complien cap dels requisits comunament acceptats per a constituir-se en subjecte independent. Les tretze colònies no comptaven amb límits territorials clars, ni amb una llarga història compartida, ni obeïen a una única religió ni disposaven d’una cultura comuna ni d’un llinatge compartit. La realitat social de les colònies era més heterogènia del que solem pensar.  El repte era difícil. Calia construir sobre la diversitat ètnica un sentiment d’unitat nacional.

La comunitat blanca, protestant i anglòfona era la més ben situada social i econòmicament a les colònies i fou aquesta la que liderà el procés de secessió. Però no tots els colons eren tant blancs ni tant protestants ni tant anglòfons com els “Pares Fundadors”. Ells són els artífexs de la construcció nacional nord-americana. Un cop van disposar de bandera, el primer i un dels més importants símbols nacionals, els patriotes la van seguir fins al camp de batalla. De la guerra, més enllà de moltes derrotes, en van obtenir alguns dels seus mites fundacionals de valor i sacrifici patriòtic: la matança de Boston, Washington creuant el Delawere… Tot correcte. S’està construint una nació.

Comunitats culturals als EUA en 1790. Font: elaboració de l'autor

Comunitats culturals als EUA en 1790. Font: elaboració de l’autor

Si bé és cert que en el moment de la independència tots els colons eren súbdits del rei d’Anglaterra, no és cert que tots fossin de cultura anglesa. Segons l’historiador Arthur Mann, en el moment de la independència les colònies comptaven amb gairebé quatre milions d’habitants, dels quals un vint cent eren d’origen africà, una quarta part eren immigrants europeus no britànics i la resta, una mica menys de la meitat, eren de cultura anglesa. El relat dels orígens blancs i protestants de la nació nord-americana presenta esquerdes.

El primer gran obstacle fou la religió. Com ja hem explicat en altres articles d’aquesta revista, la religió va tenir un paper cabdal en al llarg del procés de colonització. Comunitats religioses de diferents tendències havien abandonat la populosa i amoral Europa per a crear assentaments homogenis al Nou Món on viure l’espiritualitat sense interferències. Com apunta l’historiador de les religions Martin E. Marty, “la llibertat de creença de Rhode Island, Pennsylvania i la diversitat religiosa de Nova York eren irregulars i subversives en la vida colonial”. El sectarisme religiós era especialment acusat en les colònies puritanes del nord-est, partidàries de la homogeneïtat: “El mariner confinat al port, el foraster que seguís el seu camí, el comerciant havia de ser restringit i el dissident desterrat”. L’objectiu era aconseguir una sola font de caràcter i cultura. En ple procés d’independència, per a salvar el projecte polític de la desintegració, calia crear una consciència nacional amb la que tots els habitants de les colònies se sentissin identificats des dels protestants als catòlics. La resposta la va oferir la Il·lustració.

L’assumpció dels principis i valors il·lustrats va permetre superar els problemes plantejats per l’heterogeneïtat ètnica i religiosa de la societat americana. Més enllà de la bandera, el punt de confluència del poble nord-americà seria la voluntat de constituir-se en comunitat política, la democràcia, el liberalisme i la civilitat. A la pregunta de Crèvecoeur “Què és doncs ser nordamericà?” Un il·lustrat Joel Barlow podia respondre “El que els estatunidencs pensen és el que els estatunidencs són”. Pel que fa a la religió, es va optar per una curiosa barreja entre protestantisme i Il·lustració: l’acceptació que els Estats Units són una nació subordinada a Déu. Un Déu abstracte que tant pot ser el protestant, el catòlic o l’asèptic Gran Arquitecte il·lustrat. La Primera Esmena a la Constitució de 1792 s’encarrega de garantir la llibertat religiosa.

Els impressionants índexs d’immigració als Estats Units expressats en milions d’arribades. Font: www.susps.org

Els impressionants índexs d’immigració als Estats Units expressats en milions d’arribades. Font: www.susps.org

Els Estats Units constitueixen doncs, el mecanisme ideat per l’elit il·lustrada provinent de la comunitat protestant anglòfona americana per a evitar les tensions ètniques i les forces centrífugues que d’aquetes se’n pogués derivar. Paradoxalment, és precisament la comunitat blanca, protestant i anglòfona la que ha tensat històricament el debat ètnic identitari. Escudats en el mite que els converteix en comunitat nativa o originària, des de mitjan segle XIX el racisme WASP (White, Anglo-Saxon and Protestant) ha posat el seu punt de mira sobre catòlics, jueus, negres, hispans, asiàtics i amerindis. Des d’un bon inici, sectors minoritaris de la comunitat ètnica dominant, critiquen les concessions de legisladors i governants a la diversitat. El cert és però que aquest discurs és inacceptable políticament en un país que necessita altes cotes d’immigració per a créixer. Racisme i dependència de les races considerades inferiors és clara als estats esclavistes del sud.

Classificació racista. Font: elaboració pròpia de l'autor

Classificació racista. Font: elaboració pròpia de l’autor

Aprofitant l’onada del pensament positivista i l’ascens de les teories paracientífiques racistes com el determinisme genètic i el darwinisme social, el darrer terç del segle XIX veurà una ofensiva anglosaxona en el camp de la història i la resta de ciències socials. L’objectiu: demostrar la superioritat dels blancs protestants. Coincidint amb un període d’arribada massiva d’immigrants, pensadors conservadors teoritzen i difonen la idea que les característiques morals i intel·lectuals són heretables així com les físiques. Seguint aquest raonament jerarquitzen les diferents ètnies en base a la connotació negativa o positiva dels seus atributs intel·lectuals, ètics i morals. Al capdamunt els europeus anglosaxons i a la base de la piràmide, els negres; entremig i per aquest ordre: europeus meridionals i de l’est i asiàtics. Els primers són l’encarnació de les virtuts nord-americanes; els altres són els causants de la pobresa, les vagues, el radicalisme, la desintegració familiar, l’alcoholisme, el crim, la prostitució l’analfabetisme…

Els anys trenta representen l’assalt dels postulats racistes a les fonts de poder polític. L’any 1929 entra en vigor la llei Johnson-Reed, la reivindicació històrica dels xenòfobs nord-americans: l’establiment de quotes a la immigració en base a l’origen ètnic dels sol·licitants. Es redueix dràsticament l’acceptació de nouvinguts, es prohibeix l’entrada d’asiàtics, es permet un limitat accés a europeus del sud i orientals, en major mesura a europeus del nord i finalment, barra lliure a anglesos i irlandesos del nord. El missatge és clar: només són benvinguts els que són com nosaltres. És la victòria dels postulats racistes d’una part minoritària de la població però influent, auto-legitimada i hegemònica en els cercles de poder.

La llei Johnson-Reed mantindrà sota mínims l’afluència d’immigrants durant els vint anys següents. A parir dels anys cinquanta, el canviï de posicionament de bona part de la població davant de qualsevol legislació amb càrrega racista i l’empoderament dels fills de la immigració, ajuden a suavitzar les postures. L’any 1960 un J. F. Kennedy, d’origen irlandès i catòlic, es converteix en el primer president en posar una nota de diversitat cultural i religiosa a la Casa Blanca. Serà però el seu successor, Lyndon Johnson, qui derogarà el 1965 la llei de quotes Johnso-Reed. En l’acte de derogació declararà “[aquesta llei] Ha sigut anti-nord-americana en grau extrem perquè no és fidel a la fe que va atraure a milers de persones a aquestes costes fins i tot abans que fóssim un país.”

Els gràfics mostren la repercussió de la llei Johnson-Reed sobre l’origen de la immigració. Font: Viquipèdia.

Els gràfics mostren la repercussió de la llei Johnson-Reed sobre l’origen de la immigració. Font: Viquipèdia.

D’ençà dels anys seixanta, la dreta americana ha jugat a flirtejar amb els sectors racistes de la societat. El Partit Republicà ha alimentat el discurs extremista seguint una estratègia mal vista fins hi tot per sectors importants de la pròpia organització. Molts no entenen la necessitat de barrejar conservadorisme amb un discurs falsament identitari. Fer-ho posa en evidència la ignorància d’aquells que no han entès que la identitat nord-americana no es basa en la cultura o la ètnia sinó en l’acceptació d’uns símbols (bandera, himne i presidència) i uns valors (liberalisme, civilitat i tolerància religiosa). Si pensem en què és el que tenen en comú la comunitat hispana de Florida i la comunitat irlandesa de Chicago entendrem el perquè de la omnipresència de símbols com la bandera en carrers, estadis i televisors. “El que els estatunidencs pensen és el que els estatunidencs són”. I poca cosa més. És per aquest motiu que Donald Trump, aquest descendent d’escocesa i d’alemanys casat amb una txeca, no arribarà gaire lluny amb el seu discurs xenòfob i anti-immigració que és en essència, com diria Lyndon Johnson, un discurs antipatriòtic en el país de la immigració.

Per saber-ne més...

DAVIS, Ralph. La Europa atlántica : desde los descubrimientos hasta la industrialización. Madrid: Siglo XXI, 1976.

HERNANDEZ ALONSO, Juan José. Los Estados Unidos de América: Historia y cultura. 1996

JENSEN, Merrill. The new nation, a history of the United States during the confederation (1781-1789). 1981

MANN, A. De la inmigración a la aculturación. En: La creción de los Estados Unidos. 1990

MARTY, Martin E. La religión en los Estados Unidos. En: La creción de los Estados Unidos. 1990