Juliol del 1996, Madrid. Davant d’una audiència fornida amb figures claus de les elits dirigents de l’Estat –Federico Trillo, President del Congrés; Juan Ignacio Barrero, President del Senat; Iñigo Cavero, President del Consell d’Estat; Carlos Granados, fiscal de l’Estat; Rodrigo Rato, vicepresident del Govern espanyol; ministres d’Exteriors, Abel Matutes; d’administracions Públiques, Mariano Rajoy; d’Indústria, Josep Piqué; o d’Educació, Esperanza Aguirre–, el President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, es disposa a pronunciar una conferència que adverteix que no busca l’afalac ni el beneplàcit, sinó que més aviat pot resultar controvertida. Titulada “¿Es posible un acuerdo no coyuntural? Es hora de superar los pactos de coyuntura” (i posteriorment recollida en un llibre amb el no menys explícit títol Ante un Nuevo Ciclo Histórico (Generalitat de Catalunya, 1997)), en ella Pujol hi reflexiona sobre les possibilitats tàctiques de la legislatura que s’inicia, la primera amb un govern del PP, però també sobre les implicacions estructurals, per les relacions entre Catalunya i Espanya, de les mateixes. En aquest aspecte, la hipòtesi central que Pujol vol posar sobre la taula és que, un cop consolidat el sistema democràtic sorgit del pacte del 78, i esdevenint Espanya un país puixant per primera vegada “des de la batalla de Rocroi” (1643), s’ha obert una finestra d’oportunitat per ancorar institucionalment un major – potser “definitiu” – reconeixement del “fet diferencial català”. Tal com recorda Pujol a les seves memòries:
“Després dels pactes conjunturals que CIU i la Generalitat havien lligat amb el PSOE el 1993 i amb el PP el 1996, volia aconseguir que no haguéssim de dependre de les vicissituds polítiques, de si ara governava l’un o governava l’altre, sinó que, a través d’un ‘diàleg sense reserves’, aconseguíssim acords més consistents i definitius en la relació de Catalunya amb Espanya”
La proposta es concretava en un “pacte d’estat” entre la Generalitat i els dos grans partits de l’Estat, PSOE i PP, centrat en l’increment de la capacitat legislativa i de l’autonomia financera de l’autonomia catalana. En termes concrets, la proposta de Pujol passava per assegurar l’estricte respecte al concepte de competència exclusiva; el traspàs a la Generalitat de les competències en l’àmbit de l’administració de justícia, de la seguretat social i sobre grans infraestructures en territori català; el respecte escrupolós a l’article 3.3 de l’Estatut sobre matèria lingüística; la redefinició del concepte de legislació bàsica; o la millora del finançament en la línia d’un concert fiscal. Era un programa de reformes basat en un informe jurídic del primer rector de la Universitat Pompeu Fabra, Enric Argullol, titulat Criteris per a un Desenvolupament Institucional (Institut d’Estudis Autonòmics, 1999), l’argument central del qual era que dues lectures divergents eren possibles de la Constitució del 1978: una basada en l’homogeneïtat, tendent a un desenvolupament autonòmic limitat; i una altra basada en l’heterogeneïtat (més concretament, en la distinció constitucional entre regions i nacionalitats), la qual permetria l’assumpció del principi de plurinacionalitat i el desenvolupament de processos descentralitzadors asimètrics. La de Pujol per tant era una proposta que partia d’una concepció del text constitucional del 78 com a punt de partida, i no d’arribada (o tancament), del procés de descentralització política.
Encara que amb la perspectiva que ens proporcionen els fets posteriors aquest plantejament sembli més aviat quimèric (o alternativament, com un exemple de l’oportunisme característic del pujolisme), el cert és que la proposta arribava en un moment de màxima estabilitat tant del Règim del 78 com de l’autonomia catalana. Prova d’això n’era el Pacte del Majestic de l’abril del 1996, pel qual es dotava de major capacitat financera i competencial a la Generalitat a canvi de la investidura de José María Aznar com a president del govern espanyol. Però encara més prova en fou que la resposta d’Aznar a la proposta de pacte d’Estat de Pujol no sa ver un ‘no’ frontal, sinó un ‘parlem-ho, a condició de’. Aquesta condició era ni més ni menys que l’establiment d’una cooperació electoral permanent entre CIU i el PP a Catalunya. Des de Madrid també es somiava en una sortida no conjuntural a la (in)vertebració territorial de l’Estat.
L’argument d’aquest article, en qualsevol cas, és que la proposta de Pujol, quimèrica o no, era el resultat conseqüent del cicle històric d’ascens i consolidació del pujolisme, i alhora, encara que sembli paradoxal, un primer signe del seu ocàs. En què havia consistit aquest cicle històric? Quines havien estat les seves condicions de possibilitat, i en quin sentit, a les darreries del segle XX, semblaven afeblir-se?
Correlació de febleses
De manera aparentment paradoxal, durant la dècada dels 80 el predomini polític de CiU a Catalunya havia crescut de manera inversament proporcional a l’avenç de l’autogovern català: el fracàs del cop d’Estat de febrer de 1981 havia permès la supervivència de la democràcia i l’autonomia, però també n’havia comportat el seu afebliment. Tant és així que, situat a finals dels anys 80, Pujol considerava que “des 1983 ençà la política d’involució autonòmica ha estat clara”. La percepció era que “almenys en la idea d’alguns sectors, l’Estat de les autonomies fou un recurs per sortir del pas, però que un cop superat el tràngol de la transició ja es pot anar arraconant de mica en mica”.
La situació però havia canviat a partir de 1993. Amb la pèrdua de la majoria absoluta del PSOE a les eleccions legislatives d’aquell any, havia començat a prendre protagonisme un vessant central, encara que fins aleshores secundari en termes pràctics, del catalanisme pujolista: la intervenció en la política estatal. Aquesta intervenció es plantejava des d’una doble perspectiva: la de modernitzar Espanya i alhora construir Catalunya. Entroncant amb la doctrina i pràctica política del catalanisme del primer terç del Nou-Cents, aquests dos eixos de treball apareixien com indestriables, ja que seria a través de la influència exercida per una iniciativa política catalana autònoma com la resta de l’Estat trobaria els camins tant cap a una major descentralització territorial com cap a la modernització social i política. Les majories simples del PSOE el 1993 i del PP l’any 1996 havien permès posar en pràctica aquesta fórmula, i, situat en l’any 1996, Pujol entreveu la possibilitat d’una ofensiva per obtenir major autonomia més enllà de pactes conjunturals.
Almenys dos elements, un de caràcter més conjuntural i un altre de més estructural, semblen necessaris per entendre la perspectiva des de la qual Pujol plantejava aquesta política. El primer element tenia a veure amb l’esgotament de l’horitzó estratègic sobre el qual el pujolisme post-1978 s’havia bastit: en la mesura en què la democràcia s’havia consolidat a nivell d’Estat, i sobretot, en tant que el procés de desenvolupament estatutari semblava tocar sostre, almenys en els marcs fixats per la lectura restrictiva del títol VIII de la Constitució hegemònica en el si del bloc en el poder de l’Estat des dels inicis dels anys vuitanta, el discurs pujolista i el seu horitzó de progrés semblaven perdre capacitat d’interpel·lació en el si del catalanisme.
Davant d’aquest esgotament, dues maneres d’evolucionar eren possibles pel pujolisme. La primera passava per conformar-se amb el marc general de l’Estat de les autonomies, tot buscant millores puntuals de l’autogovern a través de la implicació en la governabilitat de l’estat, sense que això impliqués renunciar a un catalanisme identitari. La segona, en canvi, obria la possibilitat a desenvolupar un nacionalisme més sobiranista amb la perspectiva del dret a l’autodeterminació com a teló de fons (o almenys, d’horitzons de sobirania). De fet, una tercera opció havia existit en el si de CiU: l’articulació d’un catalanisme pragmàtic disposat a la implicació en el govern de l’Estat, i no sols governabilitat, com a via per millorar l’autonomia catalana. Tanmateix, aquesta opció havia quedat marginalitzada amb la derrota política de Miquel Roca i Junyent enfront Pujol durant l’any 1994.
La proposta plantejada per Pujol el 1996 entroncava amb la primera d’aquestes opcions, tot i que CiU no deixaria de fer gestos cap a la segona (com per exemple la Declaració de Barcelona de 1998 signada conjuntament amb el PNV i el BNG). Aquests gestos eren necessaris sobretot tenint en compte l’empenta electoral de la ‘nova’ ERC independentista des de les eleccions autonòmiques de 1992; empenta que, no gens sorprenent, coincidia amb cert declivi del vot convergent. De fet, les eleccions autonòmiques de 1995 foren les primeres en què CiU perdia la majoria absoluta, passant dels 70 als 60 diputats.
En qualsevol cas però, la primera opció era la més conseqüent des de la lectura ‘pujoliana’ de les possibilitats de (re)construcció nacional del país. Quina era aquesta lectura? El pujolisme fou, principalment, un actor dedicat a la tasca de la nacionalització d’un poble sense estat, Catalunya, entenent per nacionalització, en la reeixida fórmula de Borja de Riquer, el “procés social pel qual diferents col·lectius acaben acceptant, de manera més o menys explícita, una ‘nova consciència’ de pertinença a una comunitat definida ja com a ‘nació’”. Com a tal, la condició de possibilitat del pujolisme era la constatació del fracàs, o almenys debilitat, del procés nacionalitzador espanyol.
Tanmateix, la constatació que la castellanització fracassà en amplis estrats del país durant els 40 anys de dictadura franquista, on subsistí un catalanisme passiu però evident, s’articulava amb una segona constatació en la lectura pujolista: el projecte nacional català també era feble, precari i incomplet. Ho era per l’estat de prostració en què havia quedat Catalunya després de quaranta anys de repressió franquista; ho era per l’extrema insuficiència dels instruments estatutaris per eixugar aquests dèficits; i ho era també per les gegantines dimensions que havia pres la immigració procedent de l’Espanya meridional durant les successives etapes de creixement industrial català.
Era de la constatació d’aquesta correlació de debilitats (o almenys, de la percepció de la mateixa per part del pujolisme) d’on emergien els moviments pendulars crònics, la barreja d’exaltació nacionalista i moderació estratègica, característica del discurs de Pujol: nacionalista però no sobiranista; admirador confés de les independències bàltiques però capaç de declarar per aquelles mateixes dates que “yo nunca hablo de autodeterminación, porque es un término que conlleva siempre conflictividad”; impulsor de l’estatal Partido Reformista Democrático i alhora finançador de la plataforma proto-independentista Crida a la Solidaritat; o promotor i després enterrador de la Declaració de Barcelona. En definitiva, era la lectura centrista d’aquesta doble debilitat allò que donava peu al “possibilisme nacionalista interclassista” que fou el pujolisme en paraules de Vázquez Montalbán: “possibilisme interior en la relació amb el sector social immigrat, i possibilisme exterior no creant mai situacions límit en les relacions amb l’Estat”.
Les bases socials del pujolisme
Fins a quin punt aquest doble possibilisme constituïa un reflex més o menys transparent de les característiques socioculturals de la societat catalana o, per contra, era més aviat producte de les preferències de la classe dirigent convergent és matèria d’interpretació. Per ajudar a la mateixa, aquí volem posar el focus sobre tres ingredients claus de la coalició pujolista que ens ajuden a explicar la seva ambigüitat programàtica crònica (ambigüitat altrament definitòria de tots els ‘catch-all parties’ que emergiren amb l’estabilització de les democràcies capitalistes occidentals a partir dels anys seixanta).
En primer lloc, la relació amb la població immigrada provinent de la resta de l’Estat. Com es veu en la Taula 1, un no gens menyspreable percentatge del vot de CiU durant el pujolisme – més d’un terç – provenia dels anomenats ‘nous catalans’ i dels seus fills.
Taula 1. Percentatge de vot segons origen dels progenitors a les eleccions autonòmiques del 1992
| PP | CDS | CiU | PSC | ERC | IC | |
| Dos progenitors nascuts a Cat. | 34.29 | 25 | 61.81 | 15.08 | 79.83 | 59.46 |
| Un progenitor nascut a Cat., l’altra a Esp. | 3.35 | 0 | 7.92 | 3.35 | 12.61 | 10.81 |
| Dos progenitors nascuts a Esp. | 60 | 75 | 29.56 | 81 | 7.56 | 29.73 |
Font: CIS.
Sense aquests vots no haurien estat possible les tres majories absolutes de Pujol. Tanmateix, cal no magnificar els suports de Pujol entre la població migrada. En primer lloc, perquè, tal han mostrat diferents estudis electorals, aquests elevats percentatges de vot entre immigrants, així com les majories electorals del pujolisme en les eleccions autonòmiques en el seu conjunt, es basaven en part en dos fenòmens coneguts com a abstenció diferencial i vot dual. El primer es refereix al fet que un important percentatge de població castellanoparlant catalana que votava socialista en les eleccions generals tendia a abstenir-se en les eleccions autonòmiques. El segon, al fet que una altra important franja de vot socialista a les generals votava CiU a les autonòmiques. Només així s’explica que, mentre que la mitjana de vot convergent en les eleccions autonòmiques de la dècada dels 80 i 90 fou del 43,47%, en les estatals aquesta xifra es redueix al 30,08%. En aquest sentit, si bé és evident que el discurs pujolista envers la immigració espanyola, basada en la idea de la integració dels immigrants més que l’assimilació, fou capaç de sortejar els discursos que defensaven la duplicitat de comunitats i l’escissió interna del país, també ho és que, més que adhesió activa, el que va obtenir el pujolisme per part dels grans (de fet majoritaris) sectors castellanoparlants fou un consens tàcit cap al seu lideratge a nivell autonòmic.
Tanmateix, per entendre els ritmes del possibilisme pujolista a l’hora d’institucionalitzar la seva proposta nacional tan important foren les complicitats amb les masses immigrades com les actituds dels sectors centrals de la seva coalició, això és, de les classes mitjanes i sectors mesocràtics del país. Dos matisos són necessaris sobre el llargament controvertit caràcter de classe del pujolisme. En primer lloc, com mostra la Taula 2, les bases de massa del pujolisme no es poden reduir a les classes mitjanes, ni molt menys a un vot burgès, sinó que abraçaven amplis sectors populars.
Taula 2. Vot segons ocupació a les eleccions autonòmiques de 1992
| Empresaris | Comerciants i autònoms | Directius i quadres superiors | Professions liberals | Funcionaris, tècnics mitjans administratius | Obrers | |
| CDS | 0 | 0 | 0 | 0 | 0,4 | 0,3 |
| CiU | 34,6 | 45,0 | 36,4 | 49,2 | 30,9 | 22 |
| ERC | 2.8 | 3,5 | 3,25 | 1,6 | 7,7 | 4,4 |
| IC | 1.8 | 0,4 | 6,1 | 2,4 | 2,9 | 2,9 |
| PP | 6.1 | 1 | 0 | 0 | 1,9 | 2 |
| PSC | 10.5 | 6,6 | 8,7 | 25,5 | 12,2 | 18,1 |
| N.C. | 35.1 | 35,1 | 30,35 | 14,3 | 34 | 37,4 |
| (N) | 27 | 157 | 38 | 23 | 145 | 223 |
Font: CIS.
Tanmateix, tan important és la composició social dels votants d’un partit com ho és la de les seves elits dirigents. Sobre la composició social de la classe política convergent ens en podem fer una idea més o menys precisa gràcies a les investigacions de Joan Marcet. Com es veu en la Taula 3, la classe dirigent pujolista es nodria principalment de sectors petit burgesos i de noves classes mitjanes (molts cops lligades al nou auto-govern), amb una important presència de sectors populars no obrers. Aquest era de fet el mateix esquema sociològic sobre el qual s’havia mogut a tot Europa la democràcia cristiana de postguerra, amb importants semblances doctrinals en el cas del pujolisme amb el gaullisme francès (populisme de base nacionalista) i la democràcia cristiana italiana (populisme de base confessional).
Taula 3. Ocupació laboral dels delegats de CDC al V Congrés Nacional (1978) i dels seus progenitors
| Delegats (%) | Pares dels delegats (%) | |
| Professions liberals | 13.9 | 6.2 |
| Industrials i empresaris | 8.8 | 12.1 |
| Comerciants i autònoms | 12.3 | 34 |
| Pagesos | 1.1 | 10.1 |
| Directius i quadres superiors | 17.9 | 2.7 |
| Funcionaris i professors | 8.5 | 5.6 |
| Tècnics mitjans | 14.4 | 2.4 |
| Empleats i administratius | 19.2 | 15 |
| Obrers | 3.7 | 11.3 |
En aquest sentit, l’assumpció que sempre ha circulat entre alguns sectors de l’esquerra catalana d’arrel ‘psuquera’ sobre la confusió d’interessos entre pujolisme i alta burgesia catalana sembla en gran part injustificada. La gran burgesia catalana, la industrial, la propietària i la financera, feia anys que havia renunciat a tenir presència social i cultural, i àdhuc influència política, a Catalunya, bàsicament perquè creia més eficaç la influència política madrilenya. Era al cap i a la fi una burgesia que s’havia recuperat del trasbals de la guerra acumulant rendes a recer del BOE franquista, de la gran banca i, de manera creixent, de les grans multinacionals. Era en aquest sentit una burgesia que preferia portar el seu joc polític a través de Madrid i dels interessos particulars que tenia a Madrid que pas assumir políticament la seva condició de burgesia catalana.
I tanmateix, això vol dir que aquesta alta burgesia considerés a CiU, durant les primeres eleccions autonòmiques de 1980, com un mal menor enfront de la potencial victòria de l’aliança comunista-socialista. I que, a posteriori, després de la desaparició d’UDC (de fet, a Catalunya, més que desaparició, en gran part integració dins de CiU), així com la consolidació del poder autonòmic català, trobés en el pujolisme un perfecte aliat dels seus interessos. En aquest sentit, sembla igualment injustificada la llegenda, promoguda pel discurs oficial convergent, del nacionalisme pujolista com a promotor d’un reviscolament industrial del país centrat en la petita i mitjana empresa, això és, d’un model de desenvolupament alternatiu al capitalisme immobiliari-financer promogut per l’Estat des de 1959. Per contra, CiU es va constituir, particularment a través del seu grup parlamentari al Congrés dels Diputats, com una de les veus més fermes de l’estratègia de financerització i internacionalització del capitalisme espanyol durant els 80 i 90: ja fos en les successives reformes laborals neoliberals dels governs de Felipe González, en la política macroeconòmica ortodoxa requerida per passar per la camisa de força del Tractat de Maastricht, o en la regulació del mercat del sòl durant la primera legislatura d’Aznar, CiU sempre es va posicionar sempre a favor (de fet, a l’avantguarda) d’aquestes reformes.
Els límits d’un domini subaltern
En aquest sentit, el possibilisme i moderació convergents no s’expliquen només per la lectura pujoliana de l’estat nacional del país, sinó també pel contradictori però no per això inestable magma d’interessos socials que es condensava en el pujolisme. De fet, ambdues qüestions són difícilment separables, en tant que era difícil integrar activament les masses immigrades i obreres en el projecte nacional català sense articular abans un model de desenvolupament del país que les alliberés tant de les estructures de dependència amb l’Estat com de l’atomització social pròpia capitalisme financeritzat promogut per aquest. Tanmateix, en aquest aspecte trobem la contradicció darrere del pujolisme: les elits convergent no podien avançar massa lluny ni en la confrontació amb l’Estat ni en la comesa d’articular materialment la nació en tant que ambdues tasques haurien suposat desfer-se de les mateixes estructures de poder que els hi asseguraven un lloc subaltern a nivell estatal però dominant a nivell autonòmic.
Donades aquestes condicions, no és d’estranyar que la proposta de pacte d’Estat del 1996 fracassés, en tant que els elements de pressió del pujolisme a l’Estat per aconseguir-lo eren certament magres. De fet, la majoria absoluta d’Aznar de l’any 2000 implicaria tot el contrari d’allò que plantejà Pujol l’any 1996: la reversió del procés constitucional espanyol en clau recentralitzadora.
