Economia i món empresarial a l’Espanya franquista

Amb l’esclat de la guerra civil de 1936, bona part de les elits econòmiques van donar suport als sublevats, les quals van gaudir de molts privilegis durant la dictadura gràcies a la seva proximitat al règim, encara que no van poder gaudir de la llibertat de comerç i de fer negocis que havien desitjat, en tant que l’Estat franquista es va establir com un nou ordre polític basat en l’autoritarisme, el militarisme, l’intervencionisme, el proteccionisme i el recel al liberalisme. Tot i això, les relacions entre el món empresarial i el govern franquista van mantenir una bona sintonia al llarg de la dictadura, condició indispensable perquè les elits socioeconòmiques poguessin gaudir del tracte favorable que els oferia el règim. El desgast polític, social i econòmic de la dictadura en la seva darrera dècada, i molt especialment a partir dels setanta, va afavorir el distanciament d’aquestes elits del règim franquista, que van virar cap a la monarquia parlamentària en cerca de les noves oportunitats econòmiques que els hi oferien.

La nova legalitat franquista i les relacions entre les elits econòmiques i les elits polítiques

Des de l’inici de la guerra civil, el bàndol franquista va tenir com a objectiu establir un nou ordre social i econòmic de caràcter feixista, en tant que compartia els quatre principis bàsics del feixisme: l’anticomunisme, el rebuig al liberalisme, un nacionalisme radical i un anticapitalisme formal. Van ser diverses les lleis i disposicions legals les que es van aprovar per repartir-se el botí de la guerra; l’any 1937 s’aprovà un decret on s’establia el procés a seguir per a l’expropiació dels béns de les persones que es van mostrar contràries a la insurrecció. El 1938 es va decretar el Fuero del Trabajo, inspirat en la Carta di Lavoro del règim feixista italià, i que posava les bases de les relacions laborals a la zona sublevada. Un any més tard, el 1939 s’aprovà la Llei de Responsabilitats polítiques on es deixaven fora de la llei a tots els partits i organitzacions que van ser afins al Front Popular, en aquest mateix camí el 1940 es va fundar l’Organització Sindical Espanyola (OSE), en què empresaris i treballadors s’integraven dins d’una mateixa organització sindical, vertical i jerarquitzada. 

El món empresarial va rebre majoritàriament el cop d’Estat de 1936 com una oportunitat per acabar amb la conflictivitat laboral i establir l’ordre i llibertat necessaris per als seus negocis, però el model d’Estat que es va establir va ser un Estat autoritari, protector, intervencionista i autàrquic. Aquest nou Estat va viure una regressió econòmica sense precedents, es va abandonar el procés industrialitzador per una tornada al món agrari, la renda per capita va disminuir dràsticament, situant-se a què hi havia a finals del s. XIX, la despesa pública també es va veure reduïda i gran part del pressupost de l’Estat es va dedicar a la repressió, és a dir, s’invertí en els ministeris de l’exèrcit i governació. Aquests fets però,  no van  afectar la relació de les elits socioeconòmiques i el poder polític, que es va establir a partir de la fidelitat i adhesió dels primers al règim franquista, condició sine qua non per gaudir dels privilegis i oportunitats que brindava la dictadura. Amb la dictadura, els empresaris van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal, a canvi d’una legislació favorable a l’empresa i a la propietat privada. 

L’aïllament econòmic va anar acompanyat d’un aïllament internacional forçat, després d’acabada la Segona Guerra Mundial. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la dècada dels cinquanta, amb un context polític marcat per la Guerra Freda, amb l’entrada d’Espanya a la UNESCO el 1952, el concordat amb el Vaticà el 1953 i el reconeixement d’Espanya a les Nacions Unides el 1955, que li va permetre optar als ajuts dels organismes financers internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), al qual es va integrar tres anys més tard, així com al Banc Mundial. Cal remarcar que el reconeixement de la dictadura franquista sempre va ser parcial, ja que, per exemple, no se li va permetre l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), creada el 1957. 

La política autàrquica de la primera etapa del franquisme va afavorir majoritàriament els especuladors, que van saber aprofitar-se del mercat negre, la inflació i la corrupció, però a la dècada dels cinquanta l’economia espanyola es trobava abocada al col·lapse econòmic, amb una elevada inflació, l’augment del dèficit públic i sense fons per fer front als pagaments exteriors. Els préstecs de l’FMI estaven vinculats a una reestructuració de l’economia de l’Estat franquista, que havia d’abandonar el sistema autàrquic, controlar la inflació i la despesa pública i liberalitzar la seva economia. Aquestes directrius coincidien amb la voluntat dels tecnòcrates que s’havien incoporat al govern franquista a partir de la meitat de la dècada dels anys cinquanta.

La fi de l’autarquia: els canvis econòmics de la dècada dels cinquanta

L’aprovació del Pla d’Estabilització Nacional de 1959 pels ministres econòmics vinculats a l’Opus Dei va posar fi a l’autarquia econòmica del país. A grans trets, aquest pla es basava en tres eixos:

• Estabilització de l’economia: reducció de la inflació a través de la congelació de preus i salaris.
• Liberalització interior: liberalització de preus i reducció (que no desaparició) de la intervenció econòmica, etc.
• Liberalització exterior: facilitats per a la inversió estrangera, importació de mercaderies i la incorporació al mercat internacional.

El Pla també va comportar canvis socials i de distribució de la població, amb un ràpid procés d’urbanització que va provocar l’èxode rural de més de 7 milions de persones durant la següent dècada, l’emigració de prop de 2 milions de persones a Europa, de les quals més de la meitat no van tornar a viure a Espanya, i una arribada massiva de turistes. La migració interna del país no sempre va ser per aconseguir una millora de les condicions laborals, ja que les jornades a les fàbriques i tallers eren molt llargues i estaven mal retribuïdes, a més, les ciutats no estaven preparades per acollir l’arribada de tantes persones i es van donar fenòmens com el xabolisme i l’aparició de cinturons vermells, sinó que també es feia buscant una manera de fugir d’una repressió encara més intensa en l’entorn rural per la presència de l’església catòlica i la guàrdia civil. Les ciutats oferien una opció d’anonimat, de passar desapercebut i poder començar de nou.

La política de liberalització, però, no va agradar a tot el conjunt empresarial, ja que hi havia un sector temorós de perdre els privilegis que havien gaudit gràcies al proteccionisme estatal, i va tractar d’endarrerir aquest procés per tal d’obstaculitzar l’arribada de nous competidors i capital estranger. Aquesta relació entre el poder econòmic i polític, excessivament proteccionista i basada en vincles de lleialtats i favors personals i tractes corruptes, és vital per entendre l’endarreriment tecnològic de la indústria espanyola, la baixa productivitat, la baixa competitivitat de les empreses i l’escassa planificació industrial.

Malgrat les limitacions de les reformes, la dècada de 1960 va ser una etapa de creixement econòmic. En aquesta dècada hi va haver un creixement anual del PIB entre 1962 i 1973 d’un 7%, un augment molt pronunciat en comparació amb la resta de països desenvolupats, però amb una despesa pública totalment insuficient (entre el 20% el 1962 i el 27% al 1975) en comparació amb els països europeus (al voltant del 45%), uns ingressos fiscals mínims i una absència d’un Estat del benestar, també a diferència dels països occidentals, pels dèficits en educació, sanitat i infraestructures. És en aquesta dècada quan es consolida una elit econòmica amb pes a les institucions polítiques, especialment a l’àmbit local, encara que no tant per la seva participació directa a la política, sinó per les seves relacions amb polítics o amb el cercle familiar del dictador. Els empresaris que més va afavorir el règim van ser aquells vinculats al món financer, com Emilio Botín (Banc Santander) o José Maria Aguirre Gonzalo (Banesto), i el sector de la construcció, gràcies al qual es va enriquir fortament empresaris com Rafael del Pino (propietari de Ferrovial) o José Entrecanales, que va construir des de pantans a ministeris i bases americanes, però altres empresaris de sectors molt diversos van aconseguir fer fortuna gràcies als seus vincles amb el règim, com Ramón Areces, fundador de El Corte Inglés, o Juan Gómez Cuétara, de l’empresa de galetes Cuétara.

Aquest desarrollismo i creixement de l’economia també es deu en gran manera a les inversions estrangeres que veien en l’economia espanyola un mercat en ràpida expansió gràcies a la indústria dedicada a la producció de béns de consum i sobretot a la indústria de l’automòbil i el turisme. A més, gaudien d’avantatges fiscals i disposaven de mà d’obra barata i una baixa conflictivitat laboral, gràcies a una forta repressió.

El turisme va ser una altra peça clau en el creixement econòmic de la dècada dels seixanta. La localització geogràfica del país, sumat als avantatges econòmics i a la situació de prosperitat dels països de l’Europa occidental, van col·locar a Espanya al centre de l’incipient turisme fent que els ingressos vinculats a aquest sector es multipliquessin per 10 en poc més de 13 anys, passant de 300 milions de dòlars el 1960 a 3.216 milions de dòlars el 1973. El turisme no va ajudar únicament a la recuperació de l’economia sinó que va permetre trencar amb la situació d’aïllament que es vivia, encara que fos al preu de donar unes imatges esbiaixades del folklore del país.

El procés liberalitzador de l’economia als anys seixanta va anar acompanyat d’un creixement de la conflictivitat obrera, especialment arran de la Llei de Convenis Col·lectius de 1958, i posava de manifest la ineficàcia del Sindicat Vertical en les negociacions entre els diferents agents productors. Per aquest motiu, dins el mateix Sindicat Vertical van néixer dues seccions empresarials l’any 1964: El Consell Nacional d’Empresaris (CNE) i el Consell Nacional de Treball (CNT). La formació d’aquestes dues seccions no va ser acceptada pels sectors més afins al règim, ja que ho consideraven un primer pas per a una possible ruptura sindical, però sí per aquells empresaris que buscaven una organització autònoma de l’Administració que representés els seus interessos. La CNE va existir fins a la seva dissolució l’any 1977 com un òrgan assessor per al món empresarial, però sense capacitat per fer pressió a causa de la subordinació dels seus principals dirigents a l’OSE i per l’existència externa al Sindicat Vertical d’altres organismes empresarials que van qüestionar la seva representativitat, com les Cambres de comerç catalanes i basques. Entre els temes més tractats a la CNE destaquen els debats al voltant de les relacions laborals, el sistema tributari, les reformes de l’empresa en el nou context econòmic i, especialment, les negociacions d’Espanya amb la CEE. 

Inicialment, el món empresarial va rebutjar la possibilitat d’una adhesió d’Espanya a la CEE per temor als desavantatges que tindria l’empresa espanyola (poc competitiva i amb un excés d’intervenció estatal) amb la resta de països europeus. En canvi, bona part de la burgesia catalana sí que mirava amb bons ulls aquesta opció, ja que aquest organisme els hi oferia un marc liberal que els hi resultava favorable. Els empresaris catalans consideraven l’empresa el centre neuràlgic del sistema fiscal, així com la font principal dels ingressos familiars i de la Seguretat Social. Per aquest motiu, defensaven la creació d’un Estat del Benestar capaç de finançar els costos familiars bàsics en educació, habitatge i subsidis. A més, una entrada a la CEE també suposava no només un acord per tenir avantatges fiscals, sinó també per un nou marc de regulació de les relacions laborals més flexible. Per aquest motiu i van intentar empènyer al règim a iniciar negociacions per formar-hi part. La posició de l’empresariat espanyol va canviar a partir de 1970, amb l’Acord Econòmic Preferencial entre Espanya i la CEE. L’acord, de caràcter exclusivament comercial, preveia una reducció dels aranzels a pràcticament tots els productes espanyols de fins al 70%. La posició favorable a un apropament al Mercat Europeu va anar augmentant en els darrers anys del franquisme, coincidint amb la crisi política, econòmica i social del règim.

1973: la crisi del petroli i el desgast del règim franquista

El 1973, l’economia espanyola havia crescut un 8% en termes reals respecte de l’any anterior, l’atur no arribava al 2% de la població activa i les reserves de divises superaven els 6.000 milions de dòlars. En canvi, la inflació se situava al voltant del 12% anual, el doble que la resta de països de l’OCDE. Per pal·liar aquesta situació, calien reformes estructurals d’una economia excessivament intervencionista, amb un dèficit comercial profund a causa de la dificultat exportadora del país, i amb un sector públic totalment insuficient. Aquest és el context de l’economia espanyola en el moment en què esclata la primera crisi energètica l’octubre de 1973, quan el preu del barril va passar de 3 a 11 dòlars en dos mesos.  

Per a Espanya, un país importador de petroli, un augment sobtat del preu del barril havia de comportar immediatament un encariment de la factura de l’energia nacional i, per tant, una disminució de la renda disponible, la qual al seu torn provocava una contracció de la demanda dels béns de consum. Els efectes d’aquests factors són: la reducció del nivell d’activitat, una disminució de la productivitat i un empitjorament de les expectatives dels beneficis empresarials. Per equilibrar aquesta situació, es poden recórrer a dues accions, o bé una disminució dels salaris reals dels treballadors o bé un augment de l’atur. En canvi, a Espanya la mobilització de la classe treballadora al sector industrial va aconseguir forts augments salarials fins al 1977 i el manteniment dels llocs de treball. 

Espanya, amb unes estructures econòmiques rígides i amb una aguda crisi social i política, la crisi econòmica es va dilatar en el temps. Entre 1973 i 1977, al país va regnar la incertesa política, que es va traslladar també en incertesa econòmica i manca d’accions contundents per afrontar la crisi econòmica. La primera decisió que es va prendre respecte de l’augment del preu del petroli va ser compensar una part del seu augment a través d’una subvenció del govern sobre el consum del petroli, que a més dels efectes que va tenir per a la hisenda pública, el consum energètic (a diferència d’altres països de l’OCDE) va mantenir els mateixos nivells previs a la crisi, afectant greument el desequilibri exterior a causa de la dependència energètica d’Espanya. 

A aquesta situació s’ha de sumar l’augment del dèficit de la balança per compte corrent entre 1974 i 1977, la disminució d’ingressos del turisme i les inversions estrangeres. Juntament amb el desequilibri exterior, la inflació va ser el principal problema de l’economia espanyola d’aquella dècada. A mitjan 1974, la crisi econòmica era una evidència, però les polítiques en aquesta matèria foren tímides i insuficients, i palesaven l’esgotament econòmic, però també social i polític, del règim de Franco. 

A l’àmbit social, l’augment de la conflictivitat laboral dels darrers anys de la dictadura va ser respost pel món empresarial des de la negociació i acceptació d’augments salarials (que podien arribar al 20% en una espiral inflacionista) per tal de no paralitzar les empreses amb l’ús cada vegada més recurrent de la vaga, a l’acomiadament dels líders obrers més combatius i les llistes negres, el lockout, o l’ús de la violència per restablir l’ordre i la producció. La incapacitat de la dictadura per fer front a la conflictivitat laboral va portar a les elits econòmiques a un distanciament cada cop més gran amb el règim i a una defensa a l’adhesió a la CEE per les oportunitats de negoci que la incorporació els hi oferiria. La manca d’accions contundents per enfrontar la crisi econòmica van continuar al llarg de 1975 i 1976, i es va haver d’esperar als canvis polítics produïts arran de les eleccions de juny de 1977 per iniciar unes reformes de sanejament i liberalització de l’economia. El 1977 la situació econòmica era ja alarmant. La inflació anual se situava al voltant del 30%, la balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. La necessitat d’arribar a uns acords tant en matèria política com econòmica es van traduir en els Pactes de la Moncloa, signats el 25 d’octubre de 1977, basats en una contenció de la massa salarial, una devaluació de la pesseta, una desacceleració de l’expansió monetària, a més d’una reforma fiscal que incloïa la creació de l’impost sobre les persones físiques (IRPF). Els Pactes, que també incloïen un acord en matèria social, van ser rebutjats per la patronal, que el 1977 s’havia agrupat en la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i l’esquerra extraparlamentària. La patronal, temerosa de perdre la seva posició privilegiada durant la dictadura, va rebutjar la reforma fiscal dels Pactes, així com els acords sobre l’empresa pública, i va titllar el programa establert l’octubre de 1977 com un programa socialdemòcrata que cedia massa a les reivindicacions dels treballadors.

Un any després dels Pactes, la inflació havia disminuït un 12% i se situava al 16%, gràcies a la política de devaluació monetària i la moderació salarial acordada, que va significar una caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986. La política estabilitzadora sorgida de 1977 tenia una contrapartida greu: la desacceleració del creixement econòmic i l’augment de l’atur. L’any 1977, l’atur era del 5.32%, situant-se per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE (al voltant del 4%), mentre que el 1979 l’atur se situava al voltant del 8.79%, gairebé el doble que la resta de països de l’OCDE. La reducció del consum nacional es va suplir amb les vendes a l’exterior, que va esdevenir el principal motor de creixement econòmic. 

Entre 1977 i 1979, la inflació continuava el seu procés de desacceleració, el sector exterior continuava aprofitant-se de la política de devaluació de la pesseta i la conjuntura internacional afavoria l’entrada de divises, la inversió estrangera i la recuperació del turisme, però l’atur continuava agreujant-se i el 1979 ja se situava al 8.79%. Aquesta era la situació en què es trobava l’economia espanyola quan va esclatar la segona crisi energètica de 1979. Aquesta segona crisi va desvelar els dèficits de la indústria espanyola, posant al descobert la seva manca de competitivitat i la necessitat d’una profunda transformació d’aquest sector per tal d’equiparar-se a les condicions dels mercats internacionals. És per això que, a partir de 1979, a Espanya la crisi econòmica és especialment una crisi industrial. 

La crisi econòmica però, no va afectar el sector empresarial proper al franquisme polític, que durant la dictadura va ocupar càrrecs ministerials i durant la Transició van passar als consells d’administració de grans empreses privades. Aquestes portes giratòries els hi van permetre mantenir i fins i tot augmentar les seves riqueses, mantenir el seu poder i continuar amb les seves quotes d’influència en el rumb del país. Algunes d’aquestes personalitats van ser Antonio Maria de Oriol Urquijo, Gregorio Lopez-Bravo, Alejandro Fernández Sordo o Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

Epíleg

Les elits econòmiques van donar majoritàriament suport al cop d’Estat de 1936 i van gaudir d’un tracte privilegiat durant la dictadura. Durant l’etapa autàrquica van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal com a mal menor, però des de finals dels anys cinquanta i la dècada dels seixanta, el món empresarial va donar ple suport al règim franquista, ja que la seva connexió amb les elits polítiques va afavorir tractes de privilegi, a més de gaudir de la política proteccionista de la dictadura. El distanciament entre el món empresarial i el règim dictatorial no va començar fins que es va palesar l’esgotament social, polític i econòmic de la dictadura a principi de la dècada de 1970. Davant la incapacitat de resoldre la crisi econòmica, la conflictivitat social i el desgast polític, les elits econòmiques van posicionar-se a favor d’un apropament a la CEE, acceptant una democratització moderada del país que pogués defensar els seus interessos econòmics. Aquesta posició favorable juntament amb la seva progressiva incorporació a l’empresa privada, la gran beneficiada de la liberalització, va donar continuació a què les famílies que quaranta anys havien guanyat la guerra continuessin guanyant.