Editorial: quaranta-cinc anys després, cal parlar del tardofranquisme - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[Fotografia de Manel Armengol. La policia carrega contra un grup de manifestants al Passeig de Sant Joan (Barcelona), el 1976. Font: La Vanguardia – Ajuntament de Barcelona]

El 20 de novembre de 1975, el president del govern (franquista), Carlos Arias Navarro, anunciava de manera tragicòmica la mort de Francisco Franco Bahamonde. Aquest any, es compleixen quaranta-cinc anys d’aquesta efemèride. Es fixa aquest moment generalment com a l’inici de la Transició, un procés que portaria gradualment la democràcia (amb totes les discussions i limitacions que es vulguin) a Espanya, després de gairebé quaranta anys d’una de les dictadures més longeves i repressives de tota Europa.

A Ab Origine volem aprofitar els quaranta-cinc anys de la mort de Franco, no per explicar la Transició, sinó el període immediatament anterior, i que els historiadors acostumen a nomenar “tardofranquisme”. Malgrat que pot ser un terme relliscós en termes cronològics i qualitatius (Quan comença? A finals dels seixanta, amb l’inici de la confecció de les grans organitzacions prodemocràtiques? Quan acaba? Amb la mort de Franco o és extensible al referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política? O potser fins a les eleccions constituents de 1977? O potser amb l’aprovació de la Constitució espanyola, el 1978? L’experiència fou la mateixa a Euskal Herria que als Països Catalans?), tothom pot estar d’acord en el fet que el període 1970-75, el franquisme s’enroca davant la contestació interna creixent de la societat espanyola i que hom pot considerar aquests anys, com a mínim, pertanyents al “tardofranquisme”; ja sigui tant per la fi propera de la dictadura, com pel fet que constitueix un subperíode específic d’aquesta.

Existeix un discurs còmode sobre la mort del dictador. El que afirma que, després de la seva mort, els descendents dels vençuts i dels vencedors de la Guerra Civil espanyola (1936-39) saberen donar-se la mà, ser generosos i tenir altura de mires per construir una democràcia parlamentària, homologable a la d’altres països de l’Europa Occidental.

Però l’anàlisi dels anys 1970-1975 ens fa adonar que aquesta mitja dècada és clau per entendre com es desenvolupà la Transició i qüestiona molts punts del discurs públic preeminent, que tendeix a idealitzar i fer presentisme de llavors. El règim franquista agonitzava davant la contestació social, un context internacional canviant i poc propici a la pervivència de dictadures a l’Europa occidental i una crisi econòmica rampant. Gràcies a un elenc de col·laboradors extraordinaris de diverses parts de l’Estat espanyol, Ab Origine ha elaborat una radiografia extensa sobre la societat espanyola durant els últims anys de la dictadura. Julià Gómez escriu sobre els canvis que experimentà el final de la dictadura i el seu enduriment repressiu; Vicent Bellver, sobre el “llarg 68” espanyol i la radicalització dels moviments socials; Laia Quintana analitza el Movimiento Democrático de Mujeres; Marta Mulero i Noli Cabezas parlen sobre el món econòmic i empresarial del tardofranquisme; Toni Rico escriu sobre la concepció que es tenia aquells anys dels Països Catalans i de la seva importància aglotinadora; Santi Fonfría analitza l’Assemblea de Catalunya com a plataforma unitària antifranquista; Brais Ferreiro parla de les grans transformacions que experimentà Galiza durant aquells anys i Iñaki Egaña retrata la situació de setge permanent viscuda a Euskal Herria durant el tardofranquisme. Potser també és un bon moment per recordar al lector alguns continguts ja publicats en aquesta revista, relacionats amb la temàtica d’aquest número, com ara l’entrevista que li vàrem fer a Marc Andreu sobre el moviment veïnal a Barcelona durant el franquisme.

Tot plegat ens ajuda a veure el règim franquista a l’hivern de la seva existència, com una dictadura amb mala salut de ferro i uns moviments contestataris a l’alça, però que tampoc pogueren imposar-se clarament. És aquesta “correlació de debilitats” (que diria un il·lustre membre del PSUC, Manuel Vázquez Montalbán) la que acabà duent a una Transició “pactada” entre els capitans d’un franquisme sense Franco i l’oposició democràtica, que hagué de deixar de banda posicions rupturistes. En aquest sentit, és molt recomanable llegir les entrevistes que l’equip realitzà a Miquel Roca Junyent, un dels pares de la Constitució, i a Vicenç Ferrer Gralla, en aquell moment, un militant al PSUC i a diversos grups d’esquerra. Són dues visions complementàries d’un mateix desenllaç.

Quaranta cinc anys després, doncs, cal parlar del tardofranquisme.

5 2 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x