L’11 de setembre de 2001. Aquell dia es va produir l’atemptat terrorista més gran, que va iniciar la coneguda com a War on Terror.
Actualment, vint anys més tard, seguim immersos en aquesta guerra contra el terrorisme, el fonamentalisme i el radicalisme, condicionant absolutament tot, des de comprar un telèfon mòbil nou, fins a agafar un avió o un tren. El fet que ens enregistrin càmeres de vigilància caminant pel carrer, que hi hagi presència permanent de policies armats o que es creïn llistes de persones perquè fan certes recerques a internet, tot forma part de la War on Terror.
Tothom pateix els efectes d’aquell atemptat, perquè si alguna cosa caracteritza la War on Terror és que no hi ha fronteres, ni trinxeres, ni enfront de combat. Qualsevol lloc pot ser un focus terrorista, qualsevol carrer o plaça pot ser un possible objectiu, siguin quin sigui o estigui on estigui aquest racó del món. Sota el paradigma d’aquesta nova guerra han aparegut debats sobre fins a quin punt la llibertat personal és compatible amb la seguretat, o en quin moment la confidencialitat i privacitat són obstacles per preveure un futur atemptat terrorista. I en aquesta nova etapa apareix un concepte clau, l’anomenada seguretat preventiva. Aquest concepte es resumeix de manera senzilla amb un: si sé que ells actuaran, jo actuaré abans que ho facin perquè així previnc i evito que em facin mal a mi o als meus.
Però la seguretat preventiva neix amb un problema: quin és el límit de la prevenció. En nom de la prevenció es va aprovar la llei USA PATRIOT el 2001. USA PATRIOT, són les sigles d’Uniting and Strengthening America by Providing Appropriate Tools Required to Intercept and Obstruct Terrorism (Llei per unir i enfortir Amèrica provenint-nos de les eines apropiades, requerides per impedir i obstaculitzar el terrorisme). Aquesta llei, aprovada el 26 d’octubre de 2001 obria la porta a què l’Estat escoltés converses telefòniques, pogués llegir correus electrònics, registrar propietats o detenir indefinidament immigrants sense judici que poguessin ser considerats sospitosos de terrorisme. Tanmateix, aquesta llei fou suspesa, tot i que els mecanismes que contemplava per tal de prevenir qualsevol acte terrorista són encara vigents, però sota uns altres mecanismes jurídics més garants.
La War on Terror és una guerra que no està plantejada per tenir un final, i al mateix temps serveix com a motiu per mantenir certa presència militar i policial arreu del món, principalment del que anomenaríem països occidentals. Un clar exemple d’això era la presència occidental a l’Afganistan, on quasi tots els països que integren l’OTAN han fet acte de presència al país en el marc de combatre el terrorisme. Això al mateix temps també ha servit perquè apareguin nous actors regionals arreu del món, com podien ser Nigèria, Pakistan, Emirats Àrabs Units o Qatar.
També ha provocat tensions entre diferents Estats, fins al punt de generar una infracció continuada dels Drets Humans, com ha sigut la Guerra Civil del Iemen, on per tal de frenar el terrorisme insurgent s’han saltat un seguit de línies vermelles que sense aquest nou marc no s’haguessin pogut vulnerar. Pel mateix motiu el sorgiment de faccions mujahidins, que són aquelles que fan la gihad, també ha creat noves aliances mundials com la Coalició Militar Islàmica contra el Terrorisme, de 2015, generant un increment en les tensions Aràbia Saudita – Iran perquè cap país amb governs de la corrent xiïta en forma part, com Iraq, Síria o Iran.
La War on Terror també ha permès a molts Estats, sota el paraigua de la normativa antiterrorista, incrementar condemnes penals, com també la seva capacitat repressora, és el cas de Filipines o Pakistan. Això té com a conseqüència que es destinin recursos quasi de manera il·limitada al camp de la seguretat per tal de preveure un possible atac.
El lucre d’empreses privades d’armament, vigilància i control ha sigut extensament denunciat per diferents ONGs de caràcter internacional, com també per alguns governs. En el cas d’Afganistan, hi ha hagut multitud de protestes socials, i ara que els talibans són el govern, ells mateixos denuncien que el país fou esquarterat i venut a contractistes. Una situació similar a l’existent després de la guerra d’Iraq de 2003, on les grans companyies petrolieres es van llençar a la privatització de recursos naturals iraquians.
També han aparegut nous conflictes, o s’han expandit els que hi havia en mutar de conflicte convencional a conflicte terrorista. Faccions com Estat Islàmic d’Àfrica, Boko Haram, Ansar al Din o AQIM (Al Qaeda al Magreb Islàmic) tenen una presència important a quasi tots els països del conegut com a Sahel. Mauritània, Mali, Burkina Faso, Nigèria, Txad, Sudan, Sudan del Sud, Camerun, Benín o Ghana també apareixen ja a l’agenda de la seguretat global. Sí, Estat Islàmic / Daesh o Al-Qaeda també tenen presència al continent africà. I s’han consolidat com a “marques” potents a l’hora de reivindicar els atemptats per l’àmplia difusió que tenen i la popularitat que els acompanya. El creixement de cèl·lules de grups terroristes arreu per reivindicar el seu lloc mediàtic també és important a tenir-ho en consideració.
El “brànding” de faccions mujahidins, i el rol de les xarxes socials ha sigut transcendent en el moment d’abordar la War on Terror. Permetent així posar sota vigilància les mateixes xarxes socials i la difusió de certs missatges en aquestes. Ja no s’empren els canals convencionals per difondre contingut, ara inclòs fan servir Instagram, Twitter, Facebook, Twitch, YouTube o WhatsApp per difondre vídeos i contingut propagandístic. I per tal de viralitzar-se, faccions que no tenien cap rellevància han canviat la seva imatge associant-se a més conegudes, i així tenir milions de visites i comentaris quan publiquin el que fan. En vint anys el terrorisme i la seva manera de captar adeptes han canviat.
Les conseqüències de l’atemptat del 11S de 2001 encara perduren, i perduraran. El nou marc en el qual vivim de la War on Terror condicionarà absolutament tot durant molts anys. Factors com la seguretat preventiva ha vingut per quedar-se, i els mecanismes de control en nom de la seguretat seguiran frec a frec amb els límits de la llibertat i la privacitat.
Al mateix temps també ha canviat el mateix concepte de terrorisme, com també l’ús que se’n fa d’aquest, fins al punt que els grups terroristes ja funcionen com empreses, amb els seus directius, marca i treballadors. Aquell dia va començar una nova normalitat, que ha deixat de ser nova, i s’ha convertit en quotidiana.
