La matinada del dissabte 13 de febrer de 1937,  el creuer de l’armada feixista italiana Eugenio di Savoia es va situar a davant la costa del Poble Nou, a Barcelona. Disparà 24 obusos contra la ciutat causant 16 morts i 20 ferits, dos dels quals moriren dies més tard. Era el primer dels múltiples bombardejos que els barcelonins van patir durant la Guerra Civil espanyola.

Tot i que els bombardejos sobre la població civil havien quedat estrictament prohibits en la convenció internacional celebrada a La Haia al 1907, sota el text «Queda prohibit atacar ciutats, pobles, viles o edificis no defensats, siguin els que siguin els mitjans emprats, així com disparar sobre ells» el cert és que aquesta resolució no fou mai respectada en cap dels conflictes bèl·lics que succeïren aquesta resolució, i en el cas de la Guerra Civil espanyola que arrossegava una càrrega ideològica molt elevada, la violació dels drets fonamentals de la població civil es mostrà en tota la seva cruesa.

Els bombardejos sobre posicions de rereguarda, lluny dels fronts de batalla tenia com a principal objectiu desmoralitzar i alhora terroritzar la ciutadania i s’utilitzava com una arma de guerra més. En el cas de la rereguarda republicana a les costes mediterrànies, les agressions eren planificades i portades a terme per bombarders i vaixells de guerra italians, que situaren la seva base a Mallorca i des de la qual tenien una posició privilegiada per a castigar tot el llevant peninsular.  La ciutat de Barcelona va sofrir entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, 385 bombardeigs –entre atacs aeris i navals-, 180 dels quals al seu terme municipal i que provocaren uns 2.750 morts, més de 7.000 ferits i que destruïren 1.800 edificis.

Mapa de l’Aviazione Legionaria delle Baleari que mostra els punts de bombardeig. Font: «Ufficio Storico delle Aeronautica Militare»

Mapa de l’Aviazione Legionaria delle Baleari que mostra els punts de bombardeig. Font: «Ufficio Storico delle Aeronautica Militare»

L’objectiu d’aquell primer atac del 13 de febrer era principalment la fàbrica de motors d’aviació Elizalde, situada a la confluència del passeig de Sant Joan i els carrers de Còrsega i Rosselló i prop del barri de Gràcia. Tot i que algun d’aquells obusos impactà contra l’objectiu, la gran majoria d’aquests es dispersà per la zona destruint diversos habitatges i causant 18 morts i desenes de ferits. Aquest primer bombardeig, i sobretot les víctimes que provocà,  creà una commoció molt gran entre els barcelonins. El dia 17, a les deu del matí, es convocà una manifestació on es mostrà el dol de la ciutadania i alhora el rebuig a aquells atacs. Pràcticament tots els comerços i establiments van tancar, i es formà una marxa multitudinària que acompanyà els cotxes fúnebres indignació i profund dolor.

Portada del suplement de La Vanguardia del 18 de febrer de 1937, el dia després del multitudinari enterrament de les primeres víctimes. Font: La Vanguardia

Portada del suplement de La Vanguardia del 18 de febrer de 1937, el dia després del multitudinari enterrament de les primeres víctimes. Font: La Vanguardia

Durant els gairebé dos anys de guerra que seguiren aquell primer bombardeig es produïren gairebé quatre centenars d’atacs sobre Barcelona, alguns dels quals foren especialment cruents i marcaren les ments de molts barcelonins. El 19 de gener, conegut per molts com el ‘dimecres sagnant’, als volts de les 12 del migdia l’aviació legionària italiana van concentrar els seus atacs en una línia que anava des del Putxet fins la Barceloneta, deixant el tràgic balanç de 173 persones mortes. El dia 30 d’aquell mateix mes a les 9 del matí, els bombarders feixistes deixaren anar una primera càrrega d’explosius a la zona de la Catedral, que destruí l’escola de Sant Felip Neri. Dues hores més tard, quan s’estava procedint al desenrunament, una altra ràfega de bombes caigué sobre el mateix punt, destruint per complet el soterrani on s’havien refugiat els nens de l’escola. Moriren 42 persones entre les quals 20 infants.

Finalment, destacar els cruel atacs que patí la ciutat i ciutadania de Barcelona  entre els dies 16 i 18 de març de 1938. L’aviació italiana decidí iniciar un seguit de bombardejos continuats durant 41 hores ininterrompudes en les que moriren 873 persones i més de 1500 resultaren ferides. Era la primera vegada en la història que una gran ciutat era sotmesa a un bombardeig continu, sistemàtic i regular. Els italians utilitzaren una tàctica que anomenaren bombardeig per saturació, efectuats cada tres hores, on s’utilitzaren 44 tones de material explosiu, que creà el pànic entre els barcelonins que ja no distingien les sirenes que anunciaven el final de l’atac amb el de l’inici del següent, cosa que desarticulà els sistemes d’alarma i paralitzà la ciutat. L’ordre de piconar Barcelona arribà directament de Mussolini  i era ben clara: «Iniciar des d’aquesta nit acció violenta sobre Barcelona amb martelleig espaiat en el temps».