Els barcelonins i barcelonines no sempre han agafat les Rondes amb el seu vehicle per moure’s d’una banda a l’altra de la ciutat, així com tampoc han passejat per la platja  que coneixem avui en dia. Anys enrere, tampoc era gaire freqüent fer llargues cues a Montjuïc per  assistir a grans grans concerts en estadis o pavellons, ni que de l’Estació de França no en sortissin trens per anar a l’estat francès.

Aquests fets, tan habituals avui dia, tenen un origen comú: la 91a sessió del Comitè Olímpic Internacional a Lausana (Suïssa), celebrada avui fa trenta anys.

A la tardor de 1986 es va començar a gestar un canvi en la Barcelona del segle XX. A partir d’aquell 17 d’octubre es van iniciar bona part dels grans canvis urbanístics que la ciutat ha patit en els darrers anys. Les intervencions van ser molt diverses i van afectar  diferents àmbits de la ciutat. D’aquestes, però, en podem destacar algunes per la seva importància.

La creació d’un anell viari al voltant de tota la ciutat, conegut com Les Rondes de Barcelona va ser una de les principals apostes per a millorar la mobilitat d’una ciutat que, fins aleshores, tenia un centre molt congestionat. En aquell moment carrers com Aragó o València eren autèntiques carreteres, suportaven una densitat de trànsit enorme.

No es poden oblidar tampoc totes les construccions al voltant de la muntanya de Montjuïc, com el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic Lluís Companys i la Torre de Comunicacions.

14741668_694326294054942_1609370095_n

Barri d’Icària abans de la construcció de la Vila Olímpica, Font: Arxiu Històric del Poblenou

La gran transformació de la ciutat, però, es va produir al litoral marítim. Moltes vegades es parla de l’obertura al mar de la Ciutat, un mar que, fins llavors, era força desconegut per a la majoria de la població. Les vies del tren van ser eliminades per donar pas a un front marítim amb llargues platges de sorra artificial coronades pel Port Olímpic. Darrere el nou port, es va anar construint el que havia de ser l’obra arquitectònica i urbanística més emblemàtica de les Olimpíades: la Vila Olímpica. Estava previst que aquesta zona superés la temporalitat dels Jocs, cosa que no havia passat mai en altres ciutats olímpiques.

 

Aquesta transformació però, feta i pensada en clau de ciutat, no va tenir en compte una altra Barcelona, una Barcelona obrera: el Manchester català. El cor de la industrialització va ser greument escapçat a la zona on s’hi havia d’encabir la Vila Olímpica, que va fer desaparèixer fàbriques, patrimoni i sobretot una manera de fer i una identitat col·lectiva d’un lloc que, a partir d’aquest moment, havia de respondre a la modernitat i a l’ideal olímpic.

14686454_694326300721608_372500977_n

Construcció de la Vila Olímpica, any 1987

Un cop acabades les Olimpíades, la Vila Olímpica, allotjament dels atletes que havien participat en els Jocs, va esdevenir una zona amb importants deficiències, un barri poc apte per a la vida dels ciutadans a causa d’haver sigut construït a marxes forçades. La Vila Olímpica és un exemple clar de l’urbanisme olímpic. Un nou espai de la ciutat naixia d’una reinterpretació utòpica de Cerdà i del liberalisme de la Marca Barcelona. Molts barris de la Ciutat Comtal, com Poblenou,  van veure com el seu entorn canviava en detriment del seu patrimoni històric i dels seus habitants.