Gairebé quaranta anys separen la mort de dues figures que han marcat una part important de la història d’Espanya del s. XX. El 20 de novembre de 1936 seria executat José Antonio Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, després d’una sentència condemnatòria per sedició i rebel·lió militar contra el govern de la II República. Mentre que el 20 de novembre de 1975 Francisco Franco y Bahamonde moria en un llit de l’Hospital de La Paz de Madrid, després d’unes setmanes de llarga agonia, i de sobreviure únicament als enginys mèdics de l’època, i a la perícia d’uns metges que intentarien lluitar contra una mort ja irreversible. Com és prou conegut, a partir d’aleshores i fins el 24 d’octubre de 2019 –dia en què s’exhumarien les despulles del dictador– ambdós personatges han reposat un al costat de l’altre a la Basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Però a banda d’això, què més tingueren en comú José Antonio i Franco, i quines foren les seves principals diferències?
Per començar, tots dos moriren en moments vitals i circumstàncies històriques molt diferents. José Antonio al pocs mesos de l’esclat de la Guerra Civil. Franco al final d’un règim que ell mateix havia fundat. José Antonio tenia tan sols 33 anys. Franco traspassaria tot just catorze dies abans de fer-ne 83. Un tingué sempre inquietuds intel·lectuals, i un viu interès per les grans doctrines i moviments polítics moderns del seu temps, malgrat i que durant molts anys no anés gaire més enllà del clàssic conservadorisme de la dreta monàrquica espanyola. L’altre seria, abans que res, un militar obedient amb tics reaccionaris que mai perdé la seva passió pel món castrense, però que, al mateix temps, també acabaria adquirint dots d’estadista.
José Antonio havia nascut a Madrid, en el si d’una família de tradició militar, i ennoblida en època d’Alfons XII. Havia quedat orfe de mare a l’edat de 5 anys, i passà part de la seva primera joventut com a membre dels Exploradores de España, associació inspirada en els boy-scouts, per acabar estudiant Dret a la capital espanyola a partir del 1920. Per la seva banda, Franco havia nascut en una petita ciutat de províncies però amb una important base naval, El Ferrol. Era fill d’un capità de l’Armada, però acabaria entrant a l’Acadèmia Militar de Toledo el 1907. La seva universitat seria la Guerra del Marroc, on des de 1912 fins a mitjans de la dècada següent ja es forjaria una certa aurèola com a militar africanista. Y es que com ell mateix afirmaria el 31 de desembre de 1938 en una entrevista amb qui seria l’avi de l’expresident José María Aznar, el periodista navarrès Manuel Aznar: “Mis años en África viven en mí con indecible fuerza. Allí nació la posibilidad de rescate de la España grande. Allí se fundó el ideal que hoy nos redime. Sin África, yo apenas puedo explicarme a mí mismo, ni me explico cumplidamente a mis compañeros de armas”. Per contra, ben diferent seria la trajectòria de José Antonio: a diferència de Franco no tindria cap experiència vital tan determinant, però l’ombra del seu pare, Miguel Primo de Rivera, l’acabaria també acompanyant al llarg de tota la seva vida.
Amb la proclamació de la II República, el 1931, ambdós mantindrien preocupacions comunes com l’hostilitat al règim republicà i la integritat territorial d’Espanya. Però també ho farien des de plantejaments dispars. José Antonio acabaria sent l’alma mater del falangisme espanyol a partir de 1933, amb una retòrica revolucionària que, en realitat, Franco mai entendria ni s’hi sentiria interpel·lat. De fet es mantindria com un militar d’alt rang sense el favor de les forces republicanes i d’esquerres, però que, tanmateix, no dubtaria a ser lleial al govern d’Alejandro Lerroux quan se li encarregà de reprimir la revolta d’Astúries del 34. Dos anys més tard, amb l’empresonament de José Antonio la primavera de 1936, múltiples circumstàncies agreujarien les visions negatives que es tindrien sobre si ambdós personatges. Només Serrano Suñer, amic de l’ànima de José Antonio, y marit de Zita Polo, la cunyada de Franco, intentaria mantenir l’entesa entre tots dos. És més, seria també Serrano qui intentaria fusionar l’abril de 1937 el pensament de José Antonio amb la nova figura del caudillo, amb el decret d’unificació pel qual naixia el Movimiento Nacional. Però ja des d’aleshores José Antonio només esdevindria un mite davant un Franco que, certament, tan sols acabaria utilitzant la seva figura en benefici propi.
Amb tot, ni José Antonio ni la retòrica falangista desapareixerien durant la Dictadura. I tot i que amb la fi de la II Guerra Mundial i l’esclat de la Guerra Freda Franco sabé desprendre’s d’aquells elements que més podien incomodar als seus aliats internacionals, no dubtà a seguir explotant sempre que calgués el mite del fundador de la Falange, com tampoc a posar en contradicció les diferents famílies polítiques que s’agruparien sota la seva tutela. I és que no en va, el model d’estat totalitari que somniaven els falangistes de primera hora no s’acabaria fent realitat, però el franquisme acabaria sent tant o més eficient a l’hora de mantenir la brutalitat dels aparells repressors de l’Estat fins al mateix 20 de novembre d’ara fa, ja, 45 anys.
.jpg){kind=link}