Aquell 1975, la situació a l’estat espanyol era molt tensa. La lluita antifranquista tenia molta força, ja que des de molts anys abans s’estava forjant la resistència, des dels maquis ja durant la postguerra fins a les organitzacions revolucionàries i antifranquistes. Aquestes últimes havien anat agafant força sobretot els últims anys dels 60’ i els primers dels 70’.

Els diferents moviments de contestació al règim —obrer, universitari, veïnal, polític, a més de tota la cultura antifranquista— desgastaven al poder franquista, que només sabia respondre-hi d’una manera: amb repressió. L’aparició d’una esquerra revolucionària que apostava per la lluita armada, i que va augmentar les accions durant els darrers anys de la dictadura, suposava també una autèntica amenaça per un poder deslegitimat i que ja no gaudia d’un consens social.

El 1969 el règim va entrar en una crisi sense sortida, materialitzada en successius canvis de govern i propostes reformistes que lluny d’aportar solucions van suposar noves divisions entre les “famílies” del franquisme. Paral·lelament, la repressió —una de les úniques polítiques que gaudia d’unanimitat en el govern— seguia sent l’única resposta a la creixent conflictivitat social.

Com s’ha dit sovint, Franco va voler morir matant, i així ho va fer, executant a cinc militants antifranquistes dos mesos abans de la seva mort: Jon Paredes, Angel Otaegi, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo y Ramón García Sanz.

Notícia sobre els cinc executats el 17 de setembre de 1975, al diari franquista Pueblo. Font: Pueblo

Notícia sobre els cinc executats el 17 de setembre de 1975, al diari franquista Pueblo. Font: Pueblo

Els dos primers eren de la resistència basca. En el cas d’Euskal Herria, amb una important identitat nacional històrica, la lluita antifranquista mesclava la lluita de classes amb les idees nacionalistes. L’organització socialista basca —autodenominada en la segona part de la seva V Assemblea— Euskadi Ta Askatasuna (ETA) tenia ja un llarg recorregut d’accions, però també d’escissions en el seu si (la més notable l’última: la d’ETA (militar) i ETA (político-militar). Tant Jon Paredes (anomenat Txiki, d’origen extremeny i resident a Zarautz) com Angel Otaegi (de Nuarbe) eren militants de l’ETA (p-m) i per aquesta raó van ser executats.

En el cas dels altres tres, eren militants de l’organització Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (FRAP), una organització marxista-leninista sorgida del PCE (m-l), que aquest era a l’hora una de les primeres escissions del Partit Comunista Espanyol (PCE). Aquesta escissió responia al fet que el PCE, amb Santiago Carrillo al front, no buscava fer la revolució socialista per instaurar una dictadura del proletariat —com sí que defensava el PCE (m-l)—, sinó que buscava una reconciliació nacional amb la burgesia, una estratègia adoptada pel partit el 1956.

Els judicis els van fer tres tribunals militars: el de Barcelona, Burgos i Madrid. Van ser les últimes execucions del franquisme. Només un temps abans, el 2 de març de 1974, havia sigut executat per garrot vil l’anarquista català Salvador Puig Antich, un fet que ja havia suposat una gran protesta social. Otaegi va ser jutjat i executat a Burgos, Txiki va ser jutjat a Barcelona i executat a Cerdanyola del Vallès i els militants del FRAP van ser jutjats a El Goloso i executats a Hoyo de Manzanares, prop de Madrid.

El judici i la sentència havien suposat importants protestes que intentaven frenar les futures execucions. També va haver-hi múltiples manifestacions i protestes per tot Europa, i diferents personalitats polítiques (com el primer ministre suec) o el papa Pau VI van demanar a Franco clemència. Tot va ser en va.

Cartell del primer Gudari Eguna (1976). Traducció: 27 de setembre, dia dels gudaris bascos morts. Els dos símbols que hi apareixen són de les Gestores Pro-Amnistia. Font: https://farm1.staticflickr.com

Cartell del primer Gudari Eguna (1976). Traducció: 27 de setembre, dia dels gudaris bascos morts. Els dos símbols que hi apareixen són de les Gestores Pro-Amnistia. Font: https://farm1.staticflickr.com

El 27 de setembre de 1975 va ser un dia negre en la història de la classe obrera, ja que va perdre cinc dels seus fills més conscients i militants. Després de les execucions, les protestes no van cessar. En el cas de Hego Euskal Herria (territoris bascos sota l’estat espanyol) es van convocar tres dies de vaga que van començar el mateix 27 de setembre, tot i ser un dissabte. Tot i que es va decretar l’estat d’excepció, la gent va sortir als carrers i la vaga va tenir un gran èxit. Un cop més, les forces policials van reprimir les protestes, inclús amb foc reial, causant molts ferits, entre ells un nen de Donostia.

Aquell dia segueix, avui en dia, recordant-se en el si de l’Ezker Abertzalea (l’Esquerra Independentista basca), com una jornada trista en la seva història. Sota el nom de Gudari Eguna (dia del soldat basc), se celebra any rere any aquesta diada de record a tots aquells que van morir en la lluita contra la dictadura franquista i en favor dels drets de la classe treballadora.