Eucarístic Imatge 2

L’aspecte de la ciutat de Barcelona també anà canviant per a l’acollida dels feligresos. A la fotografia s’observa el Pilar provisional de 35 metres d’alçada erigit a la Plaça de Catalunya. Font: Barcelofilia (2017)

El 27 de maig de 1952 es va celebrar a la ciutat de Barcelona el primer Congrés Eucarístic Internacional després del final de la Segona Guerra Mundial. La trobada religiosa es va allargar fins a l’1 de juny. A la seva clausura, el cardenal Federico Tedeschini (emissari diplomàtic del Vaticà i membre fundador d’Acción Católica) va marcar el seu final amb una solemne missa que comptà, segons dades oficials del règim, amb una assistència d’un milió i mig de persones. Entre aquesta fervorosa i catòlica multitud trobaríem, com era d’esperar, al mateix Francisco Franco acompanyat de la seva dona Carmen Polo. L’Església catòlica tornava a demostrar el seu compromís amb el règim sorgit de la «Cruzada». L’episcopat oferia l’escenari propici per a la projecció de la nova retòrica anticomunista. El règim franquista aprofitaria l’altaveu per a presentar-se davant d’un món –i en contra d’un altre. No dubtaria en fer gala de la seva cristiandat ni de la lluita contra «rojos, ateos y masones». La seva participació en la Segona Guerra Mundial era presentada en el marc d’aquesta nova retòrica oficial. Igualment, el règim hauria de defugir de la naturalesa de la seva cultura política. Era imprescindible assegurar la continuïtat de l’empresa nacional –des de feia uns anys sindicalista i ara encara més catòlica.

Més enllà dels gestos polítics i del fervorós nacionalcatolicisme, la realitat del règim franquista continuava sent igual de cruenta. Només dos mesos abans de la celebració del Congrés havien estat assassinats cinc anarcosindicalistes al Camp de la Bota –les darreres execucions en aquest indret. La comunitat internacional era coneixedora de la realitat espanyola, tanmateix, segurament prevalien altres interessos. El 35è Congrés Eucarístic Internacional fou convocat pel llavors sant pare, Pío XVII, sota el lema «La Eucaristía y la Paz». Era la segona vegada que la Santa Seu escollia una ciutat espanyola per a la seva celebració –la primera va ser a Madrid, el 1911. A Barcelona es van aplegar a prop de 300.000 congressistes provinents de 77 països diferents. Va ser el bisbe de la ciutat, Gregorio Modrego Casus, l’encarregat de promoure l’elecció de la diòcesi barcelonina. Modrego, procurador a les Corts franquistes durant les vuit primeres legislatures del règim, va destacar per la signatura de la «Pastoral de la Cruzada» l’any 1937, en plena guerra civil. També fou un dels impulsors de la iniciativa que donà lloc a la construcció de 3.000 «habitatges socials» a Sant Andreu. Els nous habitatges havien de fer front a l’enorme quantitat d’immigrants que aleshores s’allotjaven als barracons de la perifèria barcelonina. Una població que arribava a la ciutat comtal amb l’esperança de trobar feina i de fugir de la repressió que patien als seus pobles d’origen.

El dictador Francisco Franco acompanyant al cardenal Federico Tedeschini. Font: Estudioae (Arxiu Obert)

El dictador Francisco Franco acompanyant al cardenal Federico Tedeschini. Font: Estudioae (Arxiu Obert)

Paral·lelament a la celebració del Congrés el règim decretà un indult limitat, el final de la política de racionaments i abordà una problemàtica aguda com era la manca d’habitatges. Novament, els gestos acompanyarien l’escenografia d’un règim desitjós de mostrar al món el bany de masses que prèviament havia orquestrat. Més de 75.000 misses havien d’amanir l’apoteòsic nacionalcatolicisme de la «Nueva España». Les rotatives no s’aturaven; segells, fulletons, diaris i revistes feien gala de la notícia. Les emissores de ràdios es mostraven expectants davant de l’arribada de l’episcopat. El NO-DO emetia, amb el seu particular entusiasme, les imatges de les “Jornades de fe” als carrers i places de Barcelona. El règim controlava els mitjans i la propaganda, i les imatges haurien de demostrar a l’estranger l’adhesió popular al «Caudillo por la gracia de Dios». L’esdeveniment també serà instrumentalitzat per fer front al catolicisme català de caire alternatiu que combregava al país, alhora que frenava l’impacte d’altres moviments obrers com la vaga de tramvies de l’any anterior.

El 35è Congrés Eucarístic Internacional de 1952 va oferir al règim la possibilitat de rentar la seva imatge de cara a la galeria. Igualment, l’esdeveniment va facilitar tant el contacte diplomàtic amb l’exterior com el posterior ingrés del règim al concert de les nacions occidentals. Mostra de tot plegat és la signatura del Concordat amb la Santa Seu l’any següent; els pactes d’ajut econòmic acordats amb els Estats Units d’Amèrica a canvi de determinades concessions; i la celebració dels II Jocs del Mediterrani l’any 1955. En definitiva, el Congrés va tenir un paper legitimador tant de portes enfora com de portes endins.